Dins de l’Estat espanyol i les institucions europees el debat sobre la concentració mediàtica i la propietat dels mitjans de comunicació no ha sigut mai una prioritat, més enllà de l'aprovació de regulacions puntuals, incidents aïllats i declaracions polèmiques cap a la premsa. No obstant això, en altres continents com el sud-americà, la situació és ben diferent. Amb el nou paradigma progressista que va nàixer al caliu del nou segle sota el nom de "socialisme del Segle XXI", molts països d’Amèrica Llatina van posar el crit al cel pels oligopolis mediàtics que controlaven la informació a la regió. D’aquells llunyans debats van nàixer iniciatives com la Llei de Serveis de Comunicació Audiovisual de l’Argentina, una norma que el relator de l’ONU Frank la Rue va qualificar com “un model per al continent i altres regions del món”.
Recentment, la formació valencianista Compromís va instar al Consell a la creació d’un programa per afavorir la proliferació de mitjans de comunicació cooperatius al País Valencià, així com garantir l’ocupació de qualitat al món del periodisme. Segons afirma el seu síndic Fran Ferri, per garantir un periodisme “imparcial i valent” i el compliment del dret a la informació, “és necessari acabar amb la precarietat que existeix dins del sistema mediàtic actual”. Per això, des de Compromís veuen pertinent una intervenció proactiva dels poders públics per garantir “la viabilitat de projectes gestionats directament pels professionals de la informació”.
La proposta de Compromís ha servit per obrir el debat sobre propietat i concentració dels mitjans de comunicació al País Valencià. Fran Ferri comenta a EL TEMPS que la proposta de la seua formació naix en un context en què “la pluralitat que existeix a la societat valenciana no es trasllada als mitjans de comunicació, i en moltes ocasions tenen més valor els interessos econòmics que el dret a la informació”. La iniciativa, afirma, té dues vessants: d’una banda, el foment de la creació de cooperatives dins de l’àmbit periodístic i, de l’altra, la vinculació de les ajudes i els programes de subvencions a l’ocupació de qualitat. Pere Rusiñol és un dels fundadors d’Alternatives Econòmiques, una capçalera cooperativa amb seu a Barcelona que va ser fundada amb la vocació “que cap empresa limite que es puga parlar de qüestions econòmiques amb total llibertat”, dins d’un sistema en què “la majoria de grups de comunicació són propietat dels bancs”. Per a ell, les cooperatives són fonamentals en un món on “la propietat esdevé el poder màxim”.
Laia Mas és part de l’equip del mitjà cooperatiu La Directa al País Valencià. Per a ella, “fer un mitjà cooperatiu presenta molts avantatges, com és el fet que es treballe de manera horitzontal i que les decisions es prenguen per consens”. Així, remarca, sent que totes les companyes de la redacció “posen en comú els temes, fan propostes i decideixen els enfocaments amb què tractaran aquests temes”, de manera que “democratitzen la informació”. “Sents que, si tens qualsevol problema o dubte, les teues companyes t’ajudaran”, resol. És per això que pensa que iniciatives com la del Consell “permetrien trencar amb unes dinàmiques de poder i de treball precàries i sotmeses a les decisions d’unes poques persones, preses de manera opaca i vertical”. Una de les qüestions més polèmiques de la nova proposta de Compromís rau en els criteris amb què es repartiran les subvencions. Preguntat sobre aquesta qüestió, Fran Ferri afirma que els criteris han de quedar molt clars perquè ningú els puga canviar per afavorir els amiguets: “qui garantesca una ocupació de qualitat podrà accedir a les subvencions, i així s’acabarà amb sous de misèria i es garantirà la pluralitat”.
Lluny de l’esperança, per als periodistes que treballen a projectes alternatius als de la premsa hegemònica, la situació és molt complicada. Iñaki Soto és director de la capçalera GARA, hereva d’Egin. Actualment, el seu projecte se sosté, fonamentalment, mitjançant un model de subscripcions: “hem creat una comunitat compromesa amb la premsa independent, professional i política”, expressa. Per a ell, el principal ensenyament dels projectes mediàtics participatius està en que, si “els grans mitjans poden fer apostes i després fallar”, un mitjà com GARA ha de “pensar molt bé els seus projectes estratègics, i té molt poc de marge d’actuació”. En la mateixa línia parla Pere Rusiñol, que, tot i que pensa que el sorgiment de la banca ètica ha ajudat molt a que capçaleres com la seua puguen obtenir “el finançament del dia a dia”, pensa que “encara és molt complex aconseguir capitals, sobretot a la fase inicial de l’empresa”. És per això que el director de GARA apunta que “no és tant la forma legal en què es desenvolupe un projecte empresarial amb una dimensió social, sinó si es posa a les persones al centre i es creen estils de lideratge construïts de manera col·lectiva o no”.
Tanmateix, els tres periodistes coincideixen en el fet que, actualment, no existeix un sistema de mitjans de comunicació en què es competesca amb les regles del “lliure mercat”. Per al director de GARA, Iñaki Soto, “en un sector en plena crisi però on els competidors són clientelars i estan sostinguts amb finançament institucional i deutes inassolibles”, resulta paradoxal que “sent un diari d’esquerres” siguen dels pocs que juguen en “aquell lliure mercat que la resta de mitjans defensa des de les seues línies editorials”. Precisament això propicia, tal com expressa Laia Mas, “una situació complicada”. Afirma que “sense el suport altruista dels col·laboradors i col·laboradores, projectes com La Directa serien inviables”, i que, tot i l’esforç que realitzen “les seues condicions de treball no són les idònies”. En aquesta línia, Pere Rusiñol tracta de mirar la qüestió amb optimisme i posa d'exemple projectes com el diari britànic The Guardian, que “és una fundació que funciona amb uns criteris que promouen el desenvolupament del periodisme de qualitat, amb suport d’un fons amb diners dels treballadors”.
Pere Rusiñol, per tant, creu que hi ha esperança i valora favorablement la proposta: “han tractat de vendre que no hi ha alternativa i amb mitjans com el nostre, ElCrític, La Marea o Eldiario.es estem demostrant que sí que es pot fer altre tipus de periodisme”, afegeix. Altra de les claus rau, per al director de GARA, en que hom “no ha de ser ingenu i ha de tenir sempre present que el mitjà de comunicació és una empresa i ha de ser viable per als qui en formen part” però que, no obstant això, el seu projecte està al servei dels subscriptors i sent que això és “un honor, un plaer i, tanmateix, una gran responsabilitat”. Per tant, si els mitjans cooperatius o independents no ofereixen un producte diferenciat i de qualitat mai no aconseguiran sobreviure: “GARA no existiria sense les persones que decideixen invertir, i aquestes mai no invertirien si no els oferiren continguts de qualitat, arrelats al territori, i amb honestedat, transparència i rigor”.