Si fa algunes setmanes us parlava d’una notícia que m’esverava i m’esvera: el darrer informe de la Plataforma per la Llengua sobre l’ús social del català a les grans capitals dels Països Catalans, no menys m’esvera la realitat, parlant sense embut i subterfugis de polític barat, del català a l’ensenyament. Encara avui dia és impossible estudiar íntegrament en català a les universitats públiques dels Països Catalans, com denuncia també la Plataforma per la Llengua. Vés què hi farem! Espanya mossega. I si descendim als graus inferiors de l’ensenyament, el no universitari, la situació del català —què us diré?— és apocalíptica. Com digué el ministre espanyol d’Educació —més aviat de Mala Educació— José Ignacio Wert en el 2012: «nuestro interés es españolizar a los alumnos catalanes». Punyetes! Hi ha algun lloc en què als catalans ens permetin viure com el que som sense interferències alienes? I, si us plau, que no ens vinguin amb les milongues de no renunciar al «tresor» de la llengua castellana. Per mi, ras i curt, ja se la poden quedar els espanyols, tota sencereta per a ells, amb el seu Cervantes, el seu Arcipreste de Hita, la seva ploramiques imperialista Generació del 98 i el seu Cid i les cabronades que féu a València. L’únic tresor lingüístic, cultural, dels catalans —de tots els catalans!— és la llengua catalana, enriquidora de la nostra ànima, epicentre de la nostra nacionalitat, emblema de la nostra cultura. Però —ai!— als espanyols el català els fa nosa; als catalans ens volen muts, culturalment depauperats i envilits. Jo ho vaig comentar en un altre article setmanes enrere: els catalans, per als espanyols, som «de peor condición que los indios». I en aquestes seguim, car Espanya és irreformable, sempre amb el desig de fer combregar tothom que la pateix amb rodes de molí. Guerres dissortades del passat encaixaren la nació catalana en el bàratre espanyol amb íncube borbònic. En conseqüència, com deia un ministre espanyol en 1896, el català, perquè els catalans s’entossudeixen a no abandonar la seva llengua, «es un mal grande para la Patria, y que es un peligro grave».
El 23 de juny de 1768, a Aranjuez, Carles III (el borbònic, no el Carles III rei dels catalans) dictà la Real Cédula que prohibia l’ensenyament en qualsevol llengua que no fóra la castellana. S’acabà per sempre això d’ensenyar els nens a l’escola en català: «Mando que la enseñanza de primeras letras, latinidad y retórica se haga en lengua castellana generalmente donde quiera que no se practique, cuidando de su cumplimiento las Audiencias». Aleshores nasqué l’escola vindicada per Wert i tot els galifardeus que porten brodada la rojigualda als calçotets, o a les calces si és el cas (ara en temps de pandèmia han posat de moda la fatxamascareta). Ep! I a espanyolitzar a tort i a dret, a adoctrinar. A fer punyetes tota vel·leïtat pedagògica, tota raó que aconsella l’ensenyament en la llengua materna. Ara bé, ganes d’espanyolitzar, el que són ganes, en tenien, una altra cosa era la capacitat per fer-ho. L’escola al segle XVIII arribava on arribava, afortunadament per a la salut lingüística del país. Els espanyols, convertits al liberalisme al segle XIX, insistiren i d’això la Llei Moyano de de 1857, que deu el seu nom al ministre de Foment Claudio Moyano Samaniego, castellaníssim com la copa d’un pi (de Toro, Zamora), que aconseguí implantar una llei d’instrucció pública que obligava a les escoles públiques l’ensenyament únic ―únic!― del castellà. Prohibit terminantment que el mestre pronunciï una mot que no sigui en castellà. I qui no la compleixi, pal!
Súplica pel bilingüisme
El bilingüisme és una estafa. Bilingües són, en definitiva, els receptors d’una llengua imposada, no els que la imposen. Ara bé, era tal l’aberració pedagògica d’ensenyar els nens en una llengua que no coneixien, que, vista la catàstrofe educativa, hi hagué qui sol·licità la suavització de les mesures espanyolitzadores al Wert —o la Celáa— de torn. Deixem, però, que les primeres lletres s’ensenyin en la llengua pròpia del territori. Aquest era el cas d’un diputat tradicionalista de 1896. Atenció!: tradicionalista, un ultramuntà, un carlí, un carca de l’època. A l’home, però, no se li escapava el fet que a València, on vivia, ensenyar en castellà era una pèrdua de temps. L’escola era inútil. Qui parlava castellà a València llevat dels funcionaris i la burgesia finolis?
La persona en concret era el diputat Manuel Polo y Peyrolón, personatge amb carrer dedicat i falla amb el seu nom a la ciutat del Túria, a prop de l’estadi de Mestalla. Era un senyor de dretes i castellà, però no un babau. Havia nascut a Cañete (Conca), en 1846. Arribat a València per a ser professor de metafísica a la Universitat en el curs 1868-1869, marxà a Terol, per a ser catedràtic d’institut de psicologia, lògica i ètica. En 1879 tornà a València, on s’establí definitivament. Catòlic fervent, formà part dels carlins de Comunió Tradicionalista i, com a membre d’aquest partit, obtingué l’acta de diputat en 1896. Bé, millor dit, li apanyaren l’acta (tupinada electoral), que era la manera de fer del canovisme. Polo y Peyrolon, per l’experiència viscuda a València (era, en definitiva, un docent), creia que era necessari i convenient, per al progrés educatiu dels alumnes, que els mestres coneguessin la llengua del país ―regió― on impartien la docència i vet ací que, com a diputat i des de la tribuna del Congrés, formulés una pregunta al ministre competent, Aureliano Linares Rivas el 14 d’agost de 1896:
«Por eso creo que lo más eficaz sería permitir la llengua regional en la enseñanza de niños y niñas, y exigir a los maestros como condición sine qua non el conocimiento del dialecto regional, para conseguir lo cual me parece que basta una Real Orden del Ministerio de Fomento. Esta medida produciría resultados beneficiosos; pero todavía se podría conseguir más, estableciendo en las Escuelas Normales de esas regiones la enseñanza del valenciano en Valencia, del catalán en Barcelona, del vascuence en San Sebastián, Bilbao, Vitoria y Pamplona, etc, de manera que todo maestro conocería a la vez el castellano y la lengua regional, sirviéndose de aquel para enseñar ésta y viceversa.»
Un carlí demanava la capacitació lingüística en 1896. Més d’un segle després, fins i tot amb l’autonomia funcionant, encara pul·lulen per les aules dels Països Catalans docents amb els sant nassos de no ser competents en la llengua del país. I, ja veieu, imparteixen en castellà assignatures ofertes en català i no passa res. Què ha de passar? Som a Espanya etzibaran. Ja veieu que la qüestió de la capacitació lingüística dels docents és cosa que ve de llarg i encara a dia d’avui, amb prucés al nord de la Sénia i progressia «botànica» al sud, encara cueja. Que almenys resti per al record que ja en 1896 un diputat que representava València, i no precisament de l’esquerra, demanava la capacitació lingüística en valencià dels ensenyants que exercien al País Valencià. I, encara més, que Polo y Peyrolón continuà:
«Mi ruego, pues, se reduce a suplicar al Sr. Ministro de Fomento que dicte una Real Orden, exigiendo como requisito indispensable para desempeñar en propiedad escuela de niños o niñas donde haya dialecto especial, el conocimiento de la llengua del país; que no se admita a oposición a los que desconozcan dicho dialecto o lengua; y que en las Escuelas Normales respectivas se pongan cátedras, no solamente de gramática castellana, sino también de gramática del dialecto regional.»
Polo y Peyrolón, un senyor de Conca (com el pare de l’Ábalos), demanava això que diem ara el requisit lingüístic: «que no se admita a oposición a los que desconozcan dicho dialecto o lengua». Encara avui, atreveix-te a fer una oposició en «valencià» si tens pebrots. Ixes escaldat. Polo y Peyrolón, tot i el seu conservadorisme o potser també per això, que d’antuvi ser conservador no havia d’estar renyit amb el coneixement de les llengües «regionals», demanava ja en 1896, com és de lògica, mestres i professors amb la competència lingüística adient per a treballar als Països Catalans, a Euskal Herria o a Galícia. Però, ai llas!, topà amb el mur de la incomprensió immarcescible de l’Espanya excloent, obscurantista, nècia i indocta que no concep cap ni una llengua que no sigui el castellà.
El ministre contesta
A mal sant s’encomanava el diputat per València. Observeu que demanava la capacitació lingüística i el requisit pertinent perquè els nens aprenguessin en la seva llengua. Ep! No hi ha cap al·legat separatista en les paraules de Polo y Peyrolón. Els espanyols, però, com respongué el ministre, ho veien de manera ben diferent. Per al ministre, el que demanava Polo y Peyrolón era, clar i net, «un mal grande para la Patria» i «un peligro grave».
Posem-nos en situació. Corria l’any 1896, dos anys abans de la garrotada que els espanyols rebrien a Cuba i Filipines. El ministre de Foment d’aleshores, del qual depenia l’ensenyament, era el gallec Aureliano Linares Rivas. Un gallec, com el Sr. M. Rajoy d’avui, a qui la llengua dels gallecs li importava un rave. Regia aleshores com a president del govern Antonio Cánovas del Castillo, àlies «el Monstruo», líder del Partit Liberal-Conservador, un personatge amb el morro suficient per idear el retorn dels Borbons després del col·lapse de la I República i el responsable de moltíssimes salvatjades contra l’anarcosindicalisme ―d’això «el Monstruo»― i contra els cubans. El personatge aplicà un 155 ―diríem avui― a Cuba que precipità la guerra i, finalment, l’enfrontament contra els Estats Units. Els espanyols ―què us diré?― són així de políticament cavernícoles, en 1896 i en el segle XXI. Més d’un segle després encara no han après la lliçó que s’engoliren a Cuba i perseveren en el seu patrioterisme xulesc, groller i perdonavides. En fi, Cánovas fou fundador del canovisme, o, el que és el mateix, el bipartidisme corrupte institucionalitzat, convertit en mirall dels legisladors de la II Restauració Borbònica de 1978. I al govern de Cánovas, caciquista, de panxacontents i apadrinats, el Sr. Linares Rivas era llavors el ministre encarregat de la instrucció pública d’Espanya i colònies.
I d’aquest govern «Frankenstein», o millor dit, de frankensteins carpetovetònics, poca cosa es podia esperar a les reivindicacions de la perifèria. No li escaigué bé la pregunta del diputat valencià, però el ministre contestà, amb educació no exempta d’indignació:
«Su Señoría, en puridad, lo que desea es que se mantenga el estado actual en materia de lenguaje en algunes provincias en que haya un idioma regional, de tal suerte, que este idioma sea tan absoluto y tan predominante, que excluya el idioma patrio, con lo cual S.S. reconoce que hay comarcas de España en que el castellano es tan desconocido como puede serlo el griego, el ruso o el alemán».
A Espanya, l’Espanya Madrid i rodalies el castellà no era desconegut, però als Països Catalans, Euskal Herria, Galícia i Astúries sí. Això irritava a l’espanyolíssim Linares Rivas. Per a ell calia acabar amb ―diu― «el estado actual» (el castellà és tan desconegut en algunes comarques d’Espanya com el grec, el rus o l’alemany) i, excitat, reblà la seva exhortació imperialista lingüística:
«Si yo pudiera prescindir de la ley [la Llei Moyano de 1857], como S.S. comprende no es possible, todavía no me atrevería a complacer al Sr. Polo, y no ciertamente por no complacerle, sino porque creo que es un mal grande para la Patria, y que es un peligro grave, encontrar una región o una parte del territorio en que los que lo habitan no puedan entenderse con las autoridades y con el resto del país».
Polo y Peyrolón no s’arronsà, com fan dia sí dia també els progres botànics de València davant la burrera blavera. Si de cas, ell qüestionava Espanya? No! Insistí al ministre: «Tampoco yo profeso un regionalisme exagerado, antes creo que estamos de acuerdo el Sr. Ministro y yo en las idees que profesamos en este punto». Ep! Espanya és Espanya i jo sóc de dretes, però...: «pero he dicho que se hace impossible la enseñanza en ciertas regiones particularment en las Provincias Vascongadas y Cataluña, porque los niños hasta los 12 años ignoran el castellano, y si frente a ellos, y para enseñarlos, se colocan maestros que no conocen el dialecto regional, será impossible que puedan aprender nada».
Al diputat de València li movia un plantejament merament pedagògic. Ja veieu: no professa —diu— un regionalisme exagerat i està d’acord amb el ministre contra ―diguem-ne― el regionalisme incipient de caire reivindicatiu que començava a brotar. Encara a la fi del segle XIX individus del pelatge de Cánovas, Linares Rivas i àdhuc el mateix Polo y Peyrolón eren ben conscients que això que anomenaven Espanya era una entelèquia només viva en les ments fosques que la propugnaven. Òbviament, no res podria esperar-se en matèria d’ensenyament de les llengües «regionals» d’un ministre de Cánovas. És sorprenent, però, la proposta de Polo y Peyrolón, que s’atrevís a fer-la. Potser, un carlí, no arribava a comprendre l’odi visceral liberal, del liberalisme espanyol, i que encara dura, a qualsevol manifestació de les realitats «regionals». Per a tancar el debat, el ministre li etzibà al diputat: «lo que no puedo consentir como Ministro, ni menos como espanyol, es que esos dialectos sean tan exclusivos que echen fuera el idioma castellano». I així li l’allargà, la diatriba, i així restà reflectida al diari de sessions. Fixeu-vos-hi: com a espanyol ―com a espanyol!― no pot consentir que als catalans ens ensenyen en català, o als bascos en basc, etc. Això de «echen fuera el idioma castellano» és, com avui, perversió espanyolista exacerbada, com la del PSOE borbònic i de fatxamascareta, el PP, Ciudadanos, els fatxes de Vox i l’unionisme de tot pelatge, que «ofrena» noves barrabassades a Espanya dia a dia. En fi, resti la iniciativa de Polo y Peyrolón, home natural de les terres de Conca i veí de València, com a proposta en positiu, la primera, per a posar una mica d’ordre en la disbauxa lingüística, glotofàgica, a les escoles a la fi del segle XIX. I passaren els anys, les dècades, un segle!, i encara, lamentablement, individus del tarannà del ministre Linares Rivas continuen vomitant odi lingüístic a l’Espanya del segle XXI. A la fi del XIX vingué una guerra, la de Cuba, i no escarmentaren. Ximples, continuen defecant sobre la cultura ―les llengües són cultura!― i els valors democràtics. L’esperpento encara continua. Ara bé, pels seus brams els coneixeràs i els venceràs. El coneixement i ús del català, bramin el que bramin, sempre serà gran benefici per a la pàtria, perquè mentre ressoni la llengua de Ramon Llull, Jaume I i Ausiàs March això significarà que el país dels catalans continua viu i amb l’esperança de ser lliure.