La notícia, de debò, esvera: el darrer informe de la Plataforma per la Llengua sobre l’ús social del català a les grans capitals dels Països Catalans és força preocupant . Tot plegat, amanit per la insidiosa manifestació anticatalana, en forma de sentència, dels jutges del Tribunal Suprem espanyol. La llengua catalana, al nord i al sud de l’Albera, és una llengua trinxada per les maquinàries dels estats respectius, l’espanyol i el francès. Trinxaren el país, que convertiren en províncies de la Nación i Nation imposades, i trinxaren també la llengua d’aqueix país amb esperit lingüicida. Volien —i encara volen— fer desaparèixer el català de la faç de la terra.
Els francesos ocuparen la Catalunya Nord i se l’annexionaren en 1659. A partir d’això, llenya al bombo! El Borbó Lluís XIV (ai els Borbons, nissaga pèrfida!) ordenà la imposició del francès (el francès llengua inventada, no ho dic debades) a tota la Catalunya Nord. Lluís XIV, tan estirat ell, encara que baixet d’estatura (per això inventà els tacons de les sabates), pretenia una França que s’estengués dels Pirineus al Rin; una França en francès. Així que, des de 1661, el francès és obligatori a la Universitat de Perpinyà, en 1672 s’obliga a les escoles de primeres lletres que ensenyen en francès i, en 1682, qui no sàpiga francès no podrà optar a oficis en l’administració. L’ordre donava sis mesos per aprendre francès, sinó despatxat, al carrer. A tot això, prohibició expressa als catalans del nord d’estudiar al Principat. I, finalment, la Interdiction oficielle de la langue catalane, de 2 d’abril de 1700. L’ús de la llengua catalana, deia el Borbó avi de Felip V, «répugne et est en quelque façon contraire à Notre Autorité, à l’honneur de la Nation Françoise».
Quan els Borbons s’entronitzaren, per dret de conquesta, al sud de l’Albera, les autoritats ocupants prengueren les decisions oportunes per a eliminar el català; ara, però, a l’espanyola, car «la importancia de hacer uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande, y es un señal de dominación o superioridad». Ja veieu, supremacisme en estat pur. I, així, «parece conveniente dar sobre esto [imposar el castellà] instruccions y providencias muy templadas y disimuladas». Deia aleshores «muy templadas y disimuladas», en 1716, quan escrigué això el fiscal del Consell de Castella, José Rodrigo Villalpando; ara, en el 2020, els espanyols van a sac, al Principat de polítics escagassats post 155, a les Illes i —ai!— al País Valencià transvestit —quina creu!— de Comunitat oferent de nuevas glorias a España sense solució de continuïtat. Els espanyols avorreixen, es digui com es digui, el català. I ja veieu com se les gasta la seva «justícia» contra tot allò que faci oloreta a català. Tot això ve de lluny, que ja advertia l’aragonès Bernardino Gómez Miedes, en 1584, que els espanyols establerts a València parlaven només la seva llengua, «aborresciendo en grande manera la catalana, o lemosina, porque no se podían hacer a ella, ni hablarla, más que la caldea» (La historia del muy alto e invencible rey don Jaime, p 251).
Sigui com vulgui, ros o moreno, blanc o negre, ric o misèrrim, d’esquerra o dreta (ara s’estila el fatxapobre o pelacanyes que llueix, sense cap mena de pudor, rojigualda al balcó i mascareta VOX als morros), per a un espanyol aprendre català és més difícil que aprendre el caldeu, la llengua dels babilònics. La cosa, de debò, té castanyes. Ho deia el senyor don Bernardino, canonge de València, al segle XVI, i ara, llevat d’honroses excepcions, continua sent la norma. L’espanyol (i també el francès al nord de l’Albera) és incapaç d’aprendre català i se’l protegeix contra l’agressió catalanofònica, no sigui que si diu «bon dia» es torni tarumba perdut.
Al català ni aigua!
Ho deia el ministre espanyol José Ignacio Wert en el 2012: «nuestro interés es españolizar a los alumnos catalanes». Els espanyols, Nova Planta a dojo, o sia, l’aplicació del 155 divuitesc, si bé alguns amb mesures «muy templadas y disimuladas», imposaren el castellà sense contemplacions de cap mena. Enviaren clergues castellaníssims a predicar en castellà a tots els Països Catalans sota el seu domini, a espanyolitzar. Mentrestant, a la Catalunya Nord, en 1716, els francesos prohibiren que les esglésies prediquessin en català. Ja veieu: al català ni aigua! Ni el dret a rebre un inofensiu sermó. Crida l’atenció aquest capteniment eclesiàstic tan poc cristià i tan exacerbadament obscè. Com veieu, els Cañizares de torn ja pul·lulaven per les diòcesis d’arreu de les terres catalanes al segle XVIII. Sobta aquest comportament si el comparem amb allò que els espanyols consentien a l’altra banda del món. A Amèrica, al contrari que als Països Catalans, obligaven els seus rectors a conèixer la llengua dels seus feligresos «indis». És a dir, un capellà pot predicar en guaraní (els jesuïtes s’afartaren de fer-ho, veieu la pel·lícula The Mission, de 1986), en quítxua, en aimara, en maputxe, en maia, en nàhuatl, però en català no, absolutament no! Això era intolerable. Així ho veien els catalans d’arreu, per molt filoborbònics que semblessin. En juliol de 1760, els diputats de les capitals de l’antiga Corona catalanoaragonesa (Barcelona, València, Ciutat de Mallorca i Saragossa) presentaren un memorial al rei Carles III a les úniques Corts que celebrà. Hi deien:
«Hay otras leyes que obligan a que en Cataluña, Valencia y Mallorca sean obispos y clérigos de sus iglesias los que nacieron o se criaron en aquellos reinos, porque en ellos se habla una lengua particular, y aunque en las ciudades y villas principales muchos entienden y hablan la castellana, con todo los labradores ni saben hablarla ni la entienden. En las Indias, cuyos naturales, según se dice, no son capaces del ministerio eclesiástico, los párrocos deben entender y hablar la lengua de sus feligreses. ¿Y van a ser los labradores catalanes, valencianos y mallorquines de peor condición que los indios, habiéndose dado en aquellos reinos hasta los curatos a los que no entienden su lengua?»
Ja veieu, la llengua dels llauradors catalans, valencians i mallorquins no existia per a l’estat ni per a l’Església, sí les llengües índies. Carles III féu oïdes sordes a la reclamació dels diputats catalanòfons. La Nación naixent no entenia de diversitat lingüística. Precisament, en el regnat del borbònic Carles III fou promulgada la Reial Cèdula d’Aranjuez (23 de juny de 1768), que imposà el castellà com a llengua única a les escoles. I a partir d’això, la forta sotragada nacional i la deserció dels qui, com l’Antoni de Capmany, declaraven el català «idioma rancio y semimuerto..., idioma antiguo provincial, muerto hoy para la república de las letras y desconocido para el resto de Europa». Capmany, il·lustrat —diguem-ne— de poc lustre, seguia el cara al sol que més escalfa i, doncs, a borbonejar, s’apuntà a la Nación que ofegava la seva pàtria. I és que, finalment, tota submissió nacional se sustenta en els caragirats que abandonen els seus per a abraçar (o mostrar el cul, tant se val) la llengua i els costums de la nació opressora.
El català «acervo cultural»
D’aquells sinistre —que de llums ben poques— segle XVIII deriven les mancances del present. Us recordeu del film 2001: A Space Odissey del Stanley Kubrick (1968)? Apareix l’homínid que descobreix una eina, la llança enlaire i es converteix en nau espacial. El salt temporal en la història del català l’aplicaré en aquell moment d’imposicions i desercions: el segle XVIII és el moment de l’os enlaire de la repressió contra el català i 1978 és el moment culminant, la nau espacial. Una nau, però, ben especial, més aviat una carcassa de mascletada. La llengua catalana està literalment destrossada, apartada de tot àmbit públic. Tot just comença a balbucejar de nou, sobre les despulles de segles de marginació i oimés després de la bestialitat franquista. Darrerament he sentit algun panegíric dedicat al ministre de Franco José Luis Villar Palasí, el pare de la Ley General de Educación de 1970, la de l’extinta EGB, del BUP i del COU. Diversos col·legis de la geografia valenciana porten el seu nom: a València, Paterna, Burjassot, Quart de Poblet, Sagunt i Oriola. Ara s’ha plantejat canviar-los el nom i, en defensa de Villar Palasí, s’ha dit que la llei que promulgà obrí la porta a l’ensenyament de la «lengua nativa». Sí, la referència a l’ensenyament de la «lengua nativa» hi apareix, però no indica quina llengua i, de fet, això no s’implementà mai, si més no, al País Valencià. El Principat, però, tingué més sort. I és que la iniciativa de considerar l’ensenyament de les llengües no castellanes —lenguas nativas— a la llei es degué al procurador en corts per Lleida Joaquim Viola Sauret, que fou alcalde de Barcelona, i no pas a Villar Palasí, a qui, francament, el «valencià» li la bufava.
Així que, mor Franco, els valencians encara estaven amb les vergonyes a l’aire, lingüísticament parlant. Villar Palasí, el tecnòcrata franquista, valencià de la capital, no féu res perquè el català, la «llengua nadiua» de València, tingués el mínim lloc en l’educació valenciana. Ras i curt, la ignorà. Ara bé: el franquisme, el dur, anava descomponent-se per llei natural de vida, el dictador estava en les últimes, i calia fer esforços per a mantenir «la unidad de los Hombres y de las tierras de España». Els franquistes, val a dir-ho, preparaven la Transició, un invent clarament franquista: algú ho dubta? Sorprèn fins i tot la consideració que acabaren tenint d’allò que anomenaven «lenguas españolas», molta més que la que avui dia exhibeixen els catalanòfobs de dreta i esquerra que governen a Madrid. Amb la presidència de Luis Carrero Blanco (el que volà pels aires), el Consejo Nacional del Movimiento proclamà: «La enseñanza en general, que ha de impartirse en la lengua espanyola que ha sido expresión y vehiculo de nuestra unidad nacional històrica, deberá comprender también la de las igualmente lenguas españolas en aquelles regiones que disponen de tal acervo cultural».
Ostres tu!: «deberá comprender», atenció!, «las igualmente lenguas españolas en aquellas regiones que disponen de tal acervo cultural». Heu llegit bé: «acervo cultural». Ara mateix, al País Valencià, i amb els del Botànic governant, tal «acervo» no s’ensenya amb normalitat al Baix Segura, a l’Alt Vinalopó, a la Plana d’Utiel, a... Estan exempts. Algú —dic jo— ens ha donat garsa per perdiu i persevera en la burrera.
Quan en 1978 arribà la discussió de la ponència constitucional, la de l’article 3, el de les llengües i, és clar!, la normalització —per justícia— de les altres «lenguas españolas», això esparverà més d’un catalanofòbic. Què és això que un funcionari, a Catalunya, Mallorca o València, haja de parlar en català? El diputat d’AP (Alianza Popular, l’antecessor del PP) Licinio de la Fuente etzibà: «¿Qué va a pasar con los funcionarios, con los profesionales, con los maestros, con los profesores, con los estudiantes? Los territorios con lengua propia van a ser casi coto cerrado para ellos, mientras, a la inversa, el resto de España estará abierto a todas las posibilidades de los oriundos de esos territorios. Yo ya conozco a algunos que han tenido que cambiar de domicilio por esta razón». Oh, quina por! Bé, i parlà el Fraga. Si bé, d’antuvi, la finalitat era proclamar totes les llengües «espanyoles» oficials en llurs territoris, Fraga pretengué afegir a «seran oficials d’acord amb els seus estatuts» que cada llengua podrà tenir un major o menor grau de cooficialitat. Certament, encara que això no està arreplegat al text constitucional, finalment, ha esdevingut el procedir d’AP i del PP valencians, amb el PSOE de col·laborador necessari: relegar el català al mínim de cooficialitat. No us estranyi, doncs, que els tribunals espanyols els avalin i els aplaudeixin. La darrera del Tribunal Suprem no és cap sorpresa. I així, pas a pas, amb «instruccions y providencias muy templadas y disimuladas» com les del segle XVIII, i amb la lawfare com a força de xoc, passet a passet avancen fins a la desaparició definitiva del català i problema resolt: tots espanyols!
Dividir el català
Mort Franco, al País Valencià hi havia motius, d’antuvi, per a albirar un futur esperançador. Els partits dits d’esquerra havien guanyat les eleccions i, així, el 17 de març de 1978, per Reial Decret, s’establí el Consell del País Valencià, presidit per Josep Lluís Albinyana i Olmos, del PSPV-PSOE. En contra se situa la UCD (Unión de Centro Democràtico) governamental, el partit —o millor dit, conglomerat de partits— bastit al voltant de la figura del president del govern espanyol, el falangista reconvertit Adolfo Suárez. Dos sectors pugnaven pel control del partit: els dits azules, o sia, els franquistes transvestits de demòcrates (Suárez, Martín Villa, etc.), i els democristians. A València, en 1978, el partit era controlat pels segons, l’Emilio Attard al capdavant. Ai l’Emilio, que no soltava una en «valencià». Aquest individu fou qui es tragué del barret la infàmia del nom Comunidad per a designar el país dels valencians. L’Emilio Attard fou el primer, per interès electoralista, a dir que valencià i català eren diferents. Això mateix, era compartit, encara més virulentament, pel cap dels azules valencians, vicepresident segon del govern de Suárez, Fernando Abril Martorell. L’home, amb tota la cara del món, s’atreví a impulsar una versió antinormativa de la Constitució de 1978, que repartí pertot, i fins i tot la publicà, una vegada aprovada, al BOE. Bé, estava clar, trinxem el català i així l’afeblirem. I al costat de l’Abril, un altre Nosferatu del blaverisme, Manuel Broseta Pont. Què dir d’aquest individu? Per ambició personal, de ser una persona sensible al país, fins i tot col·laborador d’Albinyana, acabà per abraçar l’aberració blavera fins a límits esfereïdors. Aquesta tríada, Attard, Abril, Broseta, tots tres d’UCD, és la responsable de la bacanal de confusió lingüística, altrament dita Batalla de València. No sé quina batalla: uns pegaven i altres rebien. D’aleshores ençà, la història és ben sabuda. A l’estatut valencià nascut de les maquinacions de l’Abril amb un altres Nosferatu, l’Alfonso Guerra (aquest del PSOE), es diu «valencià» a la llengua sense cap referència a la unitat lingüística. Ep! I ja veieu: d’aquella pols venen aquests fangs, que periòdicament tornen a sortir per a enllefiscar els pobres avanços en la normalització del català.
Era aleshores els anys setanta, moment de descobriment de la llengua i la cultura pròpies per les generacions a les quals se les havia negat conèixer-les. Hi havia una intel·lectualitat valenciana, però, el país culturalment estava desballestat. Calia introduir la llengua pròpia a les escoles, però com? Què podia fer l’executiu d’Albinyana, amb competències exigües, davant un estat controlat pel partit d’Abril, Attard i Broseta. La UCD i els adlàters que la seguien, òbviament AP (el PP de llavors) i l’extrema dreta, feien i desfeien, fins i tot amb violència, contra tota possibilitat de redreç lingüístic. Havia nascut el blaverisme, que sacralitzà una senyera sollada de blau i rescatà l’impossible nom de «Regne» per al territori. Ben bé sabien els tres blaverots que tal denominació era inacceptable; l’únic regne era Espanya. Però ells a la seva, embolica que fa fort!
En aquells moment, és de justícia reconèixer-ho, el senador del PSPV-PSOE per Alacant, Josep Vicent Bevià, interpel·là al ministre d’educació contra les maquinacions de la UCD valenciana (19 de juny de 1979). Calia un decret de bilingüisme per al País Valencià que no arribava. Era aleshores ministre el senyor José Manuel Otero Novas. L’home, gallec, no sabia què dir. Li preguntaren sobre la llengua parlada de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i ell es rentà les mans: això era competència «del propio País Valenciano y de sus órganos representativos». Aleshores, però, el Consell encara era presidit per Albinyana. Finalment, el Reial Decret de 3 d’agost de 1979, establia que el «valencià» s’incorporara al sistema educatiu valencià en el curs 1980-1981. Fou, però, impossible desplegar el Reial Decret. El Consell d’Albinyana se n’anà en orris per la pròpia traïció del seu partit. Ah! Era el Lerma entre bastidors. A Albinyana el substituí el bacorero d’Enrique Monsonís, d’UCD. Aquest individu, ras i curt, no féu res pel «valencià», era la seva missió. Interpretà el seu paperot com li manaren i posà tots els entrebancs possibles perquè els valencians no tingueren un estatut decent, amb el conseqüent dany a la llengua pròpia.
El PSOE certificà l’animalada i el Zaplana l’acabà d’apanyar
El PSPV-PSOE guanyà les primeres eleccions autonòmiques, les de 1983; bé, molt de PSOE i poquíssim de PSPV. La UCD desaparegué, podrida per les seves divisions internes. Al seu lloc, al País Valencià, aparegué una coalició dretana encapçalada per la fraguista AP, on s’integraven el Partido Demócrata Popular, la Unión Liberal i la blavera Unión Valenciana, la de Vicente González Lizondo, àlies el Naranjito. Al país l’han batejat «Comunitat» per obra, gràcia i la mala bava del Sr. Attard, la bandera l’han empastifada de blau i com a cap del Consell hi ha un ninot, un putxinel·li de Madrid a qui li escau bé que li diguin sucursalista (així ho manifestava alegrement en entrevistes), el Joan Lerma. I ara, què fem amb la llengua pròpia?
Per decòrum calia fer alguna cosa. La feren: la Llei d’ús i ensenyament del valencià. Ara, però, ens quedem en «valencià» a seques. Què és el valencià? El Sr. Broseta, al Senat espanyol (9 de setembre de 1980), etzibà cínicament: «ni la lengua valenciana es lengua catalana, ni la cultura valenciana es cultura catalana». Vegeu la cantilena blavera d’aleshores ençà. Els dels PSPV-PSOE, acovardits, no gosaven dir-ne res. Ara, potser, amb una llei del valencià, caldria que el legislador parlés clarament, puntualitzés. Mireu quant de plet que ens haguéssim estalviat. No ho féu. A la llarga s’ha demostrat que no dir les coses pel seu nom passa factura. De sobte sorgí una llengua, la qual ha arribat a tenir Acadèmia oficial. El procés de trinxament del català, val a dir-ho, tingué el seu punt culminant amb la llei de creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el 16 de setembre de 1998.
Al saló de sessions de la Diputació d’Alacant es reuní el ple de les Corts valencianes per a debatre el projecte de Llei d’ús i ensenyament del valencià. Era el 17 de novembre de 1983. Els d’AP i titelles (Coalición Popular es deien) eixiren en tromba contra la llei. Joaquín Santo Matas (aquest individu, ignorant del català, arribà a ser president de l’Institut d’Estudis Alacantins Juan Gil Albert) i Carlos Murria Arnau, encaparrats a fer constar que el valencià era un «idioma». Un altre de Coalición Popular, Joaquín Galant Ruiz, preocupat pel futur dels castellanoparlants. L’individu arribà a soltar, en la sessió del dia 18: «Lo que sí que es indudable es que, aprobada esta Ley, los castellano-parlantes han perdido grandes parcelas de poder». Cal tenir morro!
I també sortí el pecero de torn (del PCE), el típic «compañero habla en castellano para que nos entendamos todos», i presentà una esmena per a circumscriure l’ús del valencià només a les institucions públiques valencianes. Al paio li deien Vicente Zaragoza Messeguer. S’havien begut l’enteniment els del PCE? Vaja!, la sigla «E» pintava i encara pinta molt. Així que, oberta la veda, si un «comunista» ho deia jo també, eixí un altre facciós de Coalición Popular al crit «antes roja que rota» i reblà el clau: valencià només dins de l’àmbit de les competències de les institucions valencianes. Despropòsits a dojo, finalment, s’aprovà la llei amb els vots a favor dels grups socialista i comunista i l’abstenció del grup dit «popular». Era una llei de mínims, de ben mínims, i d’això la burrera imperant encara avui al sud del rierol de la Sénia. Fixeu-vos: els legisladors foren incapaços de normalitzar la toponímia valenciana, s’inventaren una divisió de poblacions per «predomini lingüístic» que fa inviable qualsevol mena d’iniciativa conjunta que arribe a tot el territori valencià i, la guinda del pastís, regalaren als valencianòfobs l’exempció d’aprendre valencià (article 25).
I així estem, tres dècades i escaig després, amb les mateixes bajanades de 1983. La identitat de la llengua és encara discutida, el seu ensenyament també, la seva aplicació pràctica és gairebé impossible. I per acabar-ho d’apanyar, vet ací els jutges militants disposats a escarmentar-te si només insinues de presentar un recurs en valencià. No ho dic debades, que ho he experimentat en carn pròpia.
Una llengua, dues acadèmies: això on s’ha vist? PP governant, Eduardo Zaplana, a qui el «valencià» li era del tot indiferent, pactà amb el PSOE certificador de despropòsits i, val a dir-ho, amb la col·laboració de Jordi Pujol, una Acadèmia, d’antuvi, per a fer el paperot, però Acadèmia per llei és: l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, constituïda en el 2001. El català, definitivament, queda trinxat. Diguin el que diguin, l’AVL s’atorga autoritat normativa, sancionada per les Corts Valencianes, i, doncs, pot perfectament dictaminar al seu aire i no respectar els dictàmens de l’altra autoritat normativa, la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, uns altres que, pel que demostren, van a la seva sense importar-los un rave la pau lingüística. La correcció dels accents diacrítics és de traca! Això i alguna cosa més de la nova gramàtica de l’IEC que no explicaré avui ací per no estendre’m massa. País trossejat, llengua esmicolada. Això és, ara mateix la realitat del país. En definitiva, els catalans som encara —i mira que han passat segles— «de peor condición que los indios».