El rei —dels espanyols— ha tocat el dos, visca el rei! S’ha convertit en un costum de les testes coronades del país de ponent. El tan cloquejat regnat del Juan Carlos, rei per la gràcia del dictador Francisco Franco, acabarà tal com començà: sense ganes. No parafrasejo el cèlebre epitafi de Joan Fuster debades, que ganes de servei als espanyols —doncs què us diré?— el Borbonàs no n’ha tingut gaires. L’individu, un gamarús de collons de mico, ha gaudit de quatre dècades de disbauxa desenfrenada, de cabassades de vicis i cap ni una virtut, però —ai llas!— tot li era permès en nom del sacrosant «regne d’Espanya» que s’empatollaren Franco i els franquistes en 1947. Sí, en 1947, any de la promulgació de la Ley de Sucesión de la Jefatura del Estado, una de les lleis fonamentals (la cinquena) del franquisme, que constituïa Espanya i les nacions engarjolades per ella en regne dirigit pel seu duce o führer particular, espanyolitzat caudillo. Ah! I com a amo i senyor d’Espanya, Franco en aquesta llei es reservava la designació del seu successor amb títol de rei o de regent. Finalment, en 1969, es decantà pel Juanito, que era com la família anomenava el Juan Carlos, a qui designà príncipe de España, àlies el Pelele per a l’oposició democràtica. D’antuvi un putxinel·li del règim, però a qui aviat se li acostaren importants valedors conscients dels grassos beneficis que obtindrien quan el nou Borbonàs ungit per Franco (o potser millor dir-li Puigmoltejo) assolís el poder per a fer el que li passés pels seus reials dídims.
Convertir Espanya en un «regne» sense rei només s’explica per l’aversió del dictador al mot «república». Ignorant ell, on no n’hi ha, no en cerquis. A Franco, en veritat, la monarquia li la bufava, però la II Guerra Mundial la perderen les potències feixistes i li calgué fer el paperot amb els guanyadors. D’això el regne sense rei, però amb caudillo, i la possibilitat, remota aleshores, que un descendent del defenestrat Alfons XIII (un altre que tocà el dos ben protegit de bitllets) fóra rei. El carlisme, l’altra branca borbònica, ja no estava de moda.
La Revolució Gloriosa
Marxar d’Espanya amb les alforges ben carregades de doblers ja s’ha convertit en una tradició borbònica. Carles IV i Ferran VII ja ho feren, encara que el segon, derrotat Napoleó hi pogué tornar a fer la guitza als liberals. La seva filla, Isabel II, fou destronada per l’anomenada Revolució Gloriosa (1868), al crit de «¡Viva España con honra!». L’honra, val a dir-ho, és una mancança dels governants espanyols des de temps immemorials. Els que cridaven això en 1868 feren fora a la concupiscent, poc decorosa i grassa Isabel «la Borbonassa». Els espanyols li diuen a la tal Isabel «segona», perquè la primera fou «la Catòlica», que, pel que fa a nosaltres, els catalans, era només la cònjuge del rei de catalans i aragonesos Ferran II. La cerca de l’honra provocà un esclat revolucionari que donà lloc al període anomenat pels historiadors Sexenni Democràtic, sis anys políticament intensos en què s’assajà una monarquia espanyola sense Borbons, impossible, i s’acabà amb una república que entropessà amb el sempitern problema territorial, inclòs el cubà. I és que —ai els espanyols!— no n’aprenen.
Com en tot període de transformacions institucionals en la història recent d’Espanya, sempre està el català de torn, col·laboracionista, que pretén solucionar els afers de ponent. Ep! El Pedro Sánchez, tan altiu ara ell, és president i fa les barbaritats que fa mercè a qui li ho ha permès, els col·laboracionistes catalans de nova planta. Joan Prim i Prats, català de Reus, el general més llorejat del segle XIX espanyol, fou el col·laboracionista català necessari del moment en un nou intent de solucionar els problemes del país de ponent que engarjola els catalans. Prim, juntament a Manuel Ruiz Zorrilla, Práxedes Mateo Sagasta i altres caps polítics, foren els que promulgaren, el 18 de setembre de 1868 el manifest «¡Viva España con honra!», que feren coincidir amb la insurrecció de l’armada a Cadis contra Isabel II «la Borbonassa», que encapçalà l’almirall Juan Bautista Topete, nom ―el de l’almirall― que orna places i carrers de la geografia de l’Estat, inclosos els Països Catalans (a Valls, per exemple, li posaren aquest nom a la popular plaça de l’Oli). Bé, aleshores, com avui, el desgavell del govern espanyol era d’escàndol. La corrupció, una lacra, enverinà la monarquia, que s’enfonsà. L’Espanya borbònica només es concep així: corrupta, en 1868, en 1931 i en el 2020. En 1868, però, hi havia qui no estava disposat a tolerar tal estat de coses, sobretot el poble, fart de la misèria i de governants apadrinats que venien la mare, el cul i l’honra al millor postor, fart dels Borbons.
El moviment encapçalat a Cadis per Prim i els seus camarades es frustrà per la qüestió de sempre, la incapacitat del centre carpetovetònic d’entendre les perifèries. Calia avançar cap al federalisme, era la solució lògica, però hi havia els carques que no ho volien així, els de la Espanya «sin honra» i irreformable, com avui, que, a la força, tornaren a imposar els Borbons en 1874. I la història tornà a repetir-se en 1931, en 1978 i... I ―vaja!― tants anys demanant un veritable estat federal debades, que no s’estranyi ningú que a dia de avui, hi haja qui demani directament la independència. Prim, el líder de la revolució contra «La Borbonassa», morí en 1870. Atenció! Morí assassinat, al carrer del Turco de Madrid. Qui l’assassinà? Encara un misteri. Prim, a punt d’expirar, digué: «no ho sé, però no em maten els republicans». I tant que no! Molestava als carpetovetònics que pretenien perpetuar els privilegis de què gaudien. Prim ―val a dir-ho― es calfà el cap a cercar un rei decent, «constitucional» en el bon sentit de la paraula (avui dia no el té). No fou, tanmateix, el primer candidat del militar reusenc, que havia temptejat les cases reials europees i cregué en la possibilitat de fer rei primer a Ferran de Saxònia-Coburg-Gotha, regent de Portugal, i després el príncep alemany Leopold de Hohenzollern-Sigmaringen, la qual cosa contribuí a l’esclat del conflicte francoprussià de 1870-1871. Finalment, Prim es decidí pel noble piemontès i, així, el 16 de novembre de 1870 les Cortes espanyoles proclamaren Amadeu, duc d’Aosta, rei d’Espanya. Prim ―un català― era l’únic que creia en ell i Prim ―ai dissort!― fou assassinat el 27 de desembre a Madrid, pocs dies abans que Amadeu arribés a Cartagena per a cenyir la corona «constitucional» d’Espanya. Però el nou rei, Amadeu de Savoia, no era del grat de les sangoneres corruptes que havien fet el que els rotava regnant els Borbons des que Felip d’Anjou trepitjà terra ibèrica.
Amadeu de Savoia, el rei triat
Amadeu de Savoia, un príncep piemontès, fou el rei triat per Prim. Era fill del rei Víctor Manuel II de Piemont-Sardenya. Títol de rei d’origen català, tot s’ha de dir, que el regne de Còrsega i Sardenya fou una creació del papa Bonifaci VIII per al rei català Jaume II en 1297. D’això, us ho promet, en parlaré en un futur article, però ara quedem-nos amb Amadeu, home que sempre s’expressava en el toscà convertit en llengua nacional de l’Itàlia unificada o en francès (la llengua familiar, però, era el piemontès) i mai no parlà el castellà amb fluïdesa. A Amadeu li tocà lidiar amb una conjuntura política difícil, sense fidels que li servissin ―sense Prim estava més sol que la una― i qüestionat, òbviament, pels republicans, i també pels carlins, que havien tornat a aixecar-se en armes, i pels alfonsins, els borbònics que ara apostaven per Alfons, el fill d’Isabel II. Emilio Castelar, republicà espanyolíssim, li etzibà tan bon punt posà els peus a Espanya: «Visto el estado de la opinión, Vuestra Majestad debe irse, como seguramente se hubiera ido Leopoldo de Bélgica, no sea que tenga un fin parecido al de Maximiliano I de México...». Atenció: Maximilià de Mèxic, recordem-ho, morí afusellat pels liberals mexicans.
A la inestabilitat governamental cal afegir l’esclat de la Tercera Guerra Carlina, la insurrecció republicana de novembre de 1872 i les primeres manifestacions del moviment obrer incipient agrupat en la Primera Internacional. A més a més, igual que a Prim, a Amadeu intentaren matar-lo a trets en juliol de 1872. Amadeu no suportà la pressió i, sentint-se menystingut, envià la corona a fotre el camp. L’espurna, una protesta dels oficials de l’arma d’artilleria contra ell; contra ell? Bé, en principi contra Ruiz Zorrilla, el seu primer ministre i, seguidament, contra ell. Diuen que li invitaren a marxar d’Espanya mentre esperava que li servissin el dinar al cèlebre Café de Fornos de Madrid. Era l’11 de febrer de 1873. I expliquen que aleshores cancel·là la comanda, demanà una grappa i se n’anà: «Ah, perbacco, io non capisco niente. Siamo una gabbia di pazzi» (Per déu, no entenc res. Això és una gàbia de bojos). Afartat, Amadeu deixà plantat tothom, especialment a Ruiz Zorrilla; abdicà per ell i pels seus descendents i se’n tornà a Itàlia: apa, que us bombin!
El regnat d’Amadeu fou breu, però, resti com a anècdota, encara tingué temps de conèixer part dels Països Catalans. A Alacant estigué en març de 1871, perquè la ciutat del Benacantil fou el lloc escollit perquè arribés la fragata italiana Principe Umberto, que portava l’esposa del monarca, Maria Victòria. Mentre esperava la cònjuge, el dia 16 s’acostà a Elx, on fou rebut amb palmes blanques portades pels xiquets de la localitat. Visità l’Ajuntament i l’església de Santa Maria, el temple del Misteri. Hi pujà al capdamunt del campanar i, extasiat per la vista del palmerar elxà, digué: «da questo momento nomino Elche città». Ooooooh! ―Exclamaren tots els presents. Els catalans, de normal, no tenim dificultats d’entendre la llengua toscana. I ―vegeu― gràcies a Amadeu Elx es convertí en ciutat. El consistori elxà mostrà a Amadeu els horts de palmeres ―che meraviglia!―, en especial l’anomenat Hort de la Mare de Déu (l’actual Parc Municipal), on fou muntat un templet per a complimentar al monarca amb viandes de la comarca (es féu un fart de menjar dàtils). En agraïment pel tracte rebut, el rei donà 4.000 reals a l’hospital de la recent nomenada ciutat; també féu un donatiu de 2.000 reals a les monges clarisses, un altre de 1.000 reals per a l’església Santa Maria i, per últim donà 2.000 a l’obrer Gabriel Climent, que s’havia fracturat una cama en les obres del carrer de la Corredora. A Alacant, ara en companyia de la seua esposa, que arribà en la fragata mencionada escortada per les naus de guerra espanyoles Numancia i Villa de Madrid, visità l’església de Sant Nicolau i el monestir de la Santa Faç. També tingué temps per a homenatjar, al panteó que li fou bastit, a qui fóra governador civil Trino González de Quijano, que tant destacà en la lluita contra l’epidèmia de còlera que afectà la província alacantina en 1854 i pagà amb la seua vida el coratge demostrat.
En setembre del mateix any el rei visità la ciutat de València. S’hostatjà al Palau de Cervelló, hui l’arxiu municipal. Venerà la Mare de Déu dels Desemparats a la seua capella i renuncià, però, a visitar la catedral. I això? Els canonges ―ai l’església valenciana, castellana i ultra― es negaren a rebre el rei. Vatua! No volien retre-li honors, no volien el rei constitucional. Amadeu, però, ni cas. Decidí passejar pels carrers de la capital del Túria com un ciutadà més, sense escorta ni uniforme. Conversà amb les venedores del mercat: en el seu italià s’entenia perfectament amb els valencians. Ah! I assistí a una correguda de bous, el dia 4, on torejà ―si més no, ho intentà― el cèlebre matador sevillà el Tato amb una cama ortopèdica.
Amadeu, aquell mateix 11 de febrer de 1873, no oblidà escriure una missiva al Congrés, on explicava la renúncia a la corona «espanyola». I Castelar, el mateix que li amenaçava amb patir la mateixa sort que l’emperador Maximilià de Mèxic, redactà la resposta del Congrés: ep, bon vent i barca nova! Els polítics del Sexenni Democràtic no eren tan magarrufes com els de la fi del règim del 78, encabotats —amb l’ajut de l’esquerra col·laboracionista— a mantenir una monarquia caduca i infame. Amadeu, el rei tocà el dos. Marxà primer a Lisboa, amb un pàmpol al davant i un altre al darrere, no com el borboníssim Campechano, carregat de bitllets, i després es traslladà a Torí, on morí el 18 de gener de 1890. Ningú el trobaria a faltar.
I vingué la República
I ara què? Els Borbons encara tenien partidaris, uns altres Borbons, els carlins, s’havien aixecat en armes i, mentrestant, a Cuba, havia esclatat una insurrecció revolucionària (la Guerra dels Deu Anys). Davant la gravetat de la situació, el Congrés i el Senat (ja veieu que això de les dues cambres d’avui ve de temps enrere) decidiren fusionar-se en Assemblea Nacional, malgrat que això ho prohibia expressament la Constitució de 1869 vigent. Vegeu: la pràctica hispànica de passar-se la constitució ―permeteu l’expressió― pel folre dels bemolls no la inventaren Rajoy i Sánchez (¿recordeu la reforma de l’article 135 de la del 1978 amb nocturnitat i traïdoria?). En fi, Assemblea Nacional («constituent» estil Podemos) constituïda, finalment, fou proclamada la República. Els monàrquics, amb el cap ajupit, no res pogueren fer per evitar-ho (no tenien cap 155 a la mà ni una gernació de policies Piolín disposats a repartir garrotades). I vegeu!, quan les coses van de República i democràcia surten els catalans a la palestra: bé, ja Prim, català, s’encarregà de despatxar la borbònica Isabel II; ara era un altre català, Estanislau Figueras, qui acceptava el repte de ser el primer president de govern de la nounada República (no exactament president de la República). Tot això després d’un debat acalorat, acaloradíssim. Estanislau Figueras, el nou cap de govern, era un republicà federal, però es veié obligat a unir al seu govern de republicans (federalistes i unitaristes) a radicals (monàrquics moderats). Per a entendre’ns, és com unir PSOE, Unidas Podemos i de remat els Ciudadanos. Ah, i no oblidem els d’ERC, el col·laboracionista català necessari. Un Cafarnaüm, com estem vivint en l’actualitat. Òbviament, la convivència era difícil. No debades, hi hagué voluntat de diàleg en un primer moment, que les formes són les formes, amb abraçades i tot allò (recordeu l’abraçada de l’Iglesias al Sánchez?). Figueras pronuncià un discurs d’investidura en què agraí l’oportunitat que li concedien i on no oblidà l’estat federalista ―ell era federalista de cor!― i la proposta de redacció d’una nova constitució. El nou règim fou reconegut immediatament pels Estats Units, fet ressaltat per la premsa d’aleshores, però no comptà amb la connivència de les potències europees, alarmades per l’eclosió democràtica de la nova república. Vaja! Molt semblant al recel exhibit pels països líders de la Unió Europea a la proclamació de la República catalana. L’alemany Bismarck, el francès Thiers, el britànic Gladstone el britànic i l’austríac Von Aursperg no volien ningú que els espatllés el negoci, ni aleshores ni avui.
La nova República s’enfrontà des del seu inici amb el dilema de federalisme o unitarisme. Els radicals (monàrquics), amb força encara a la nova Assemblea Nacional, passaren de partidaris d’Amadeu a defensors fervorosos de la república unitària. El president de la cambra, Cristino Martos, un radical (monàrquic), no dubtà en conspirar contra els federals, contra el president Figueras. Pretenia que el general Serrano presidís l’executiu amb el recolzament de l’exèrcit i aixafar els federalistes. Fracassà i això provocà l’enfonsament del partit radical i l’aparició d’adhesions a la República per tot l’estat. Adhesió republicana que exigia reformes democràtiques i reformes polítiques contundents: dissolució de l’exèrcit (sí, com llegiu, fora l’exèrcit), supressió del repressiu Ministeri de Gràcia i Justícia i també del Consell d’Estat. Fou un mes de febrer trepidant, en tota la República i amb molta incidència als Països Catalans, amb brots federalistes que presagiaven la futura revolució cantonal.
El primer avís, com no podia ser d’una altra manera, vingué de la Catalunya Principat, amb les Balears que s’hi uniren. Els republicans federals decimonònics ho tenien claríssim i d’aquí el Pacte de Tortosa de 1869: «Aragó, Catalunya i València, unides per la seua situació geogràfica, solidàries en els seus interessos més preuats, confoses pels seus records històrics, semblants si no iguals en caràcter i en costums, èmules dignes en llur passió per la llibertat, estan cridades per llur naturalesa a marxar unides, a viure aliades i a complir ensems els alts destins provincials de la nostra raça». Aragó també hi entrava, per història i les Illes eren incloses a Catalunya. Presidia l’assemblea de Tortosa el líder federalista i catalanista Valentí Almirall i els valencians signants del pacte foren el castellonenc Francesc Gonzàlez Chermà i l’elxà Emigdi Santamaria Martínez. La conxorxa del Cristino Martos fou contestada, a Catalunya estant, amb la proclamació de l’Estat Català (unió de les diputacions catalanes estrictes i la de les Illes). Era el primer brot cantonal amb què s’enfrontà l’executiu republicà de Madrid i que lesionava els acords amb els radicals. A Francesc Pi i Margall, ministre de Governació, també federalista convençut i català, li tocà bregar amb la difícil situació. Ell, però, no apel·là a cap 155 avant la lettre, porres policials i sabres de l’exèrcit. Diàleg, calia diàleg i aconseguí que l’Estat Català, de moment, restés en suspens (com la República de Puigdemont), a canvi de concessions, és clar!: l’exèrcit espanyol, de moment, fora de Catalunya sense contemplacions (la policia Piolín cap a casa!), i promesa d’eleccions, eleccions republicanes, que les darreres havien sigut encara en monarquia.
I així s’inicià la Primera República dels espanyols, amb els catalans empenyent. Però, punyetes!, república dels espanyols era. Així que... Bé, ja us en parlaré. Ja veiérem fa setmanes que de la república dels espanyols, la II, els catalans poc podíem esperar. La I fou efímera, amb voluntat federalista, però —ai llas!— acabà en ball de bastons, per la negativa del centre carpetovetònic a reconèixer la vida a les perifèries. I quan vingui la III espanyola com serà? Millor, penso, si podem, no tastar-la. Sigui monarquia o república, si us plau, que sigui catalana.