Temps de borboneig a gots i barrals, la monarquia del successor de Franco trontolla i la maquinària de l’Estat dels espanyols, encara que grinyolant, tracta desesperadament de fabricar virtuts a dojo en el fill del defenestrat Juan Carlos àlies el Campechano, en altre temps —i no fa molt— proclamat a tort i a dret el campió de les «llibertats» espanyoles, l’home que, altruista ell, regalà la «democràcia» als espanyols. La cantarella de les excel·lències juancarlistes —oh quin gran home ens havia deparat el destí!— les venim sentint, espanyols i pobles engabiats a l’Estat dels espanyols, des de fa més de quatre dècades. El discurs ranci, abonyegat, del juancarlisme ha maçolat consciències que ha permès quatre dècades —de moment— de lladrocini de vividors de monarquia d’opereta, amb cortesans llagoters, periodistes ensabonadors i polítics consentidors. Ara, massacrat institucionalment (àdhuc l’han fet fora de casa seva) però encara no enterrat el successor del dictador, els llepacrestes del règim adulen un dels seus plançons, que no el primogènit, l’únic mèrit del qual és ser fill de qui és i —vatua!— no ser femella.
Ser fill de qui s’és fill. Vegeu! Una romanalla del feudalisme encara vigent al segle XXI, inclosa la llei sàlica, que prefereix els homes a les dones. Felipe —em costa dir-li «Felip»— de Borbó i Schleswig-Holstein-Sondebourg-Glucksbourg (això «de Grècia» és una invenció) té germanes majors, més de les dues eixides del ventre de la cònjuge oficial de Juan Carlos, ara reina emèrita. Hi ha encara una germana major fruit dels amors de joventut de l’hereu de Francisco Franco amb una aristòcrata italiana. Però, en fi, són fills —tots!— de qui són i això els proporciona una vida regalada, de luxes i comoditats (feudalisme pur) a costa de l’erari públic i les amistats turiferàries que se’ls acosten a la cerca de posició, influència i viure sense treballar. Què us diré? Corrupció.Però —ai llas!— a vegades ser fill de qui s’és és només en aparença. Certament, Elena, Cristina i Felipe són fills de Juan Carlos, que era fill de don Juan i aquest fill d’Alfons XIII, que era fill —i no fou l’únic— d’Alfons XII. I ens quedem ací, perquè qui fou el pare d’Alfons XII? Tradicionalment, les dinasties s’han regit per la successió masculina directa, que és com els comuns dels mortals heretem els cognoms. Que podria ser d’una altra manera, no diré que no, però els llinatges que passen de pares a fills són els masculins i, en conseqüència, els Borbó actuals, des d’Alfons XIII, no són Borbó per línia masculina directa. Els seu cognom, doncs, hauria de ser un altre.La casa de Borbó (Bourbon en francès) és, com és ben sabut, originària de França. El llinatge pren el nom de la localitat del centre de França i llengua d’oïl ara dita Bourbon-l’Archamboult, capital de la regió històrica del Borbonès i seu del ducat de Borbó. La família fou afavorida pels reis Capets al segle XIV, però és en el XVI quan adquirí veritable protagonisme quan Antoni I de Borbó contragué matrimoni amb la reina Joana III de Navarra (la Navarra al nord dels Pirineus), neboda del rei Francesc I de França. D’aquesta unió nasqué Enric (III de Navarra) qui és casà amb Margarida de Valois (la reina Margot), filla d’Enric II de França. El destí volgué que els germans mascles de Margarida no tinguessin hereus legítims, de matrimoni legal, i la corona de França recaigué en Enric (Enric IV) en 1589. Hi havia, però, un problema, Enric era el cap del partit hugonot (protestant) que lluitava contra els catòlics en la guerra de religió que assotava França. El rei de França era el —Rei Cristianíssim— de l’Església catòlica des de temps immemorials. Per a ser rei de França calia ser catòlic i Enric, un giracamises, abjurà del protestantisme. D’ell és la cèlebre frase «Paris vaut bien une messe».
Enric IV se separà de la reina Margot, de qui no tingué cap fill i es tornà a casar amb Maria de Mèdici. I d’ací surten els Lluís XIII, Lluís XIV i... Òbviament el Felip V entronitzat a Castella (Espanya). Bé, els Borbons, els de debò. A Espanya, ja sabeu: després de Felip V, Lluís I, Carles III, Carles IV, Ferran VII i —atenció!— Isabel II (II de Castella, que hi hagué una primera de la qual ja us he parlat). I és que si de la pols d’Isabel I i Ferran II patim —tots!— els catalans els fangs del present, no menys enfangà la Isabel II. Ell ben bé no, que ell fornicava, però sí l’entorn «liberal» que l’envoltava, que entre copulacions reials gestà l’Estat espanyol que avui coneixem i patim.
Isabel II
Isabel era una nena encara, no tenia els tres anys complerts, quan començà a regnar, en 1833, després del traspàs del seu pare, Ferran VII. Aquest rei mereixerà que li dediquem un article sencer en un futur i no m’estendré ara a valorar el seu tempestuós regnat. No tingué fills mascles i, malgrat la llei sàlica que regia entre els Borbons, s’entestà que li succeís la filla major (en tingué dues de la seva segona esposa). Això originà les Guerres Carlines. A Isabel, quan arribà el moment, la maridaren amb un cosí germà, Francesc d’Assís de Borbó; fill, doncs, del germà del pare de la reina, Francesc de Paula (és el nen de vermell que pren la mà de la seva mare, la reina, al retrat La família de Carles IV de Goya). Problema: a Francesc d’Assís, a qui tothom li deia «Paquita», no li agradaven les dones. Tinguem en compte això: no és que no li agradés Isabel, amb qui fou obligat a contraure matrimoni; és que no li agradaven les dones en general; la seva opció sexual era una altra, era homosexual. Oh, problema! Perquè a Isabel sí que li agradaven els homes. Bé, ací teniu descrita allò que al segle XIX deien la «qüestió de palau» o, dit d’una altra manera, a qui ficaven al llit de la reina concupiscent, perquè a la reina calia satisfer-la.
El llistat d’amants de la reina és extensíssim. Jaure amb ella era la millor recomanació per a obtenir rellevància social i política. Citaré ara només els més significatius: el polític Salustiano Olozaga, quan Isabel encara era una adolescent; el general Baldomero Espartero, qui digué allò de «hay que bombardear Barcelona cada cincuenta años para mantenerla a raya»; el general Francisco Serrano, dit per això «el General Bonito»; el cantant català, català del Principat, Josep Mirall, amb una veuota de baix que excitava la lubricitat de la senyora reina, fins al punt que el paio cantava i cantava mentre se la traginava; el també cantant Francesc Frontera de Valldemossa, aquest mallorquí, nomenat mestre de música de Sa Majestat i, entre tant de do-re-mi-fa-sol, alguna cosa més, que el personatge tenia bona batuta; el músic sarsuelista navarrès Emilio Arrieta, que és l’autor de la música de la cèlebre sarsuela Marina; el financer Lorenzo de Acuña, marquès de Bedmar, que per les fornicacions amb la reina li deien «el Pollo Real»; un altre Pollo, el guapíssim José Ruiz de Arana, batejat per això «el Pollo Arana», capità de cuirassers al servei del règim i, «todo por la patria», copulador reial; el polític Carlos Marfori, un tio amb molt de morro; i, finalment, la joia de la corona, valencià, el comandant Enric Puigmoltó i Maians. Un noi agraciat, d’Ontinyent; eixerit, sí, però fanfarró i barrut. Havia fet carrera militar i, fitxat per a servir en els piolins del «a por ellos, oé» del moment: participà en la repressió al Principat de la revolta dels Matiners (1848), els carlins catalans. Ja veieu, valencià al servei del règim i que feu carrera estovant «catalans». Això d’atonyinar catalans ha estat i és ―ja veieu― un mèrit a exhibir per a escalar socialment i professional al regne dels espanyols. No us estranyen, doncs, les traïcions, perquè a Espanya, al contrari que a la Roma clàssica, sí que paguen als traïdors. A l’ontinyentí Puigmoltó això li valgué ser destinat a Madrid, a la cort, i sabé aprofitar-se’n. Ara, però, atonyinant madrilenys, els de la milícia de Madrid partidària de Baldomero Espartero.
Un ontinyentí al tàlem reial
Enric Puigmoltó era fill d’un absolutista rehabilitat, Rafael Puigmoltó Pérez, comte de Torrefiel. El tal don Rafael, més reialista que el rei, abraçà la causa de don Carlos, el germà de Ferran VII, contra Isabel, i això emprenyà molt al rei. Acabà tancat a Ceuta deu anys. Finalment, féu penediment públic i s’integrà al nou règim pseudodemocràtic naixent. El seu fill, ara, havia de ser més isabelista que els isabelins i, val a dir-ho, li posà voluntat a dojo. Com he dit, combaté els «matiners» carlins del Principat. Això li valgué anar a Madrid. Era tinent del cos d’enginyers i ―vatua!― l’atzar el posà en el lloc i moment oportuns. La Milícia Nacional de Madrid, esparterista, assetjà el palau reial (juliol de 1856), era quan la fi de l’anomenat Bienni Progressista, i vet ací que la morada de la reina fou defensada per la quarta companyia del segon regiment d’enginyers, el de Puigmoltó. L’ontinyentí li posà ganes i dídims, cal dir-ho; fou ferit i, gràcies a això, se li condecorà amb la Cruz de San Fernando de Primera Clase. La reina, personalment, li posà la medalla. I d’aquí, immediatament, a l’alcova.
El tinent Enric, en realitat, era l’home del mariscal de camp Ramón María de Narváez al llit de la sobirana. Important!: els bàndols polítics es disputaven qui havia de jaure amb la reina. Caigut Espartero, ara manava Leopoldo O’Donnell, però Narváez aspirava a tornar al govern i ―vaja!― de sobte l’atzar li donà un bon atot a palau: Puigmoltó. «¡Tú jode y calla!» ―li digué a l’ontinyentí. De fet, fou Narváez qui en tot moment era al darrere de les trobades de la reina amb el tinent d’enginyers. I, és clar, tot controlant qui copulava amb la reina, aconseguí tornar a ser cap del govern en 1857. El problema: Puigmoltó era un individu fatxenda i busca-raons que no callava i feia ostentació de la seva relació amb Isabel II. A tot això la reina quedà prenyada. Òbviament, el pare no era l’afemellat «Paquita» i l’ontinyentí anava pertot mostrant una carta de la reina que el reconeixia com a pare del nou fill que esperava.
Ep! Els borbònics tenien un problema. La reina aleshores havia tingut cinc embarassos, cap ni un del seu marit, i únicament li havia sobreviscut la xiqueta Isabel «la Xata», fruit dels seus amors amb «el Pollo Arana». No hi hagué cap problema amb «la Xata», Francesc d’Assis «Paquita» la reconegué com a filla seva. Ara havia de nàixer un noi, Alfons, però ―vaja― hi havia un individu que anava esbombant a tot arreu que era fill d’ell i, és clar, això dificultava el reconeixement i, doncs, la legitimitat. Tothom estava escandalitzat. Què fem amb el Puigmoltó? La reina no volia ni sentir parlar de la possibilitat d’allunyar-lo d’ella. El papa Pius IX, que havia de ser el padrí, es negava a apadrinar un bastard. El confessor de la reina, el català Antoni Maria Claret, a qui les males llengües atribuïen tractes carnals amb la sobirana, arribà a mentir al papa. El Narváez no sabia què fer. Tot passava per foragitar l’ontinyentí de Madrid.
Mentrestant, el «Paquita» ordia un pla per a foragitar la seva esposa del tron. Pretenia casar la infanta Isabel «la Xata» amb l’hereu carlí i ell fer de regent. El pla passava per descobrir in situ Isabel copulant amb el Puigmoltó. Era abril de 1857. El «Paquita» es presentà a la porta de l’habitació de la reina acompanyat del general Francisco Urbiztondo. A la porta de la cambra reial, alertats, eren Narváez i el seu ajuda de camp. De les paraules es passà a l’acció: Urbiztondo assestà un cop de sabre a l’ajuda de camp de Narváez, que morí, però el mariscal matà a Urbiztondo. Mentrestant, el Puigmoltó sucant el melindro en braços de la reina. Tot plegat, un despropòsit. Imagineu-vos la situació. El «Paquita» abandonà les estances de la reina cames ajudeu-me. El seu pla se n’havia anat en orris. Mesos després, el 28 de novembre de 1857 la reina parí un fill mascle, Alfons, però Francesc d’Assís no apareixia. Ep!: el «Paquita» l’havia de fer reconèixer com a fill seu sinó no havia negoci.
Per convèncer Francesc d’Assís, el govern cridà sor María Rafaela de los Dolores, la «Monja de las Llagas», un personatge rar i fosc com el Rasputin de la cort dels tsars. Aquesta convencé «Paquita» que havia de reconèixer Alfons. Ah!: i seria recompensat amb un milió i mig de reals. Tot, finalment, per la pasta. Per Espanya? Ja veieu, amb diners torrons. El 7 de desembre de 1857 fou celebrat el bateig del «Puigmoltejo», que així era dit el nounat. Francesc d’Assís, pare putatiu, el reconegué com a fill seu i vet ací que des d’aleshores es convertí, després de la reina, en el cap de la casa espanyola dels Borbó, de qui descendeixen Alfons XIII, el Juan «Sense Regne» pare del Juan Carlos, el Juanca «el Campechano», que assassinà el seu germà Alfons, com ben bé explica el raper Valtònyic, i per últim el Felipe VI, àlies «A por ellos, oé».
Isabel II després del Puigmoltó
La reina exigí que a Puigmoltó el feren capità. Això, però, no era possible fer-ho a la babalà. Els ascensos al cos militar d’enginyers es regien per criteris estrictes d’antiguitat. Narváez transigí i ―per Espanya― hagué de dimitir. Fou substituït pel general Francisco Armero, un altre que havia adquirit galons en la lluita contra els carlins a Catalunya. El Puigmoltó, convertit en capità, fou enviat a l’ambaixada de Londres com a agregat militar i allà s’estigué fins que la reina, enyorant-se dels seus afalacs sexuals (el capità Puigmoltó, cal reconèixer-ho, anava ben armat entre les cuixes), el cridà de nou a la cort.
Escàndol, Puigmoltó a la cort. Al cap del govern, el general Armero, l’obligaren a dimitir per això. El «Paquita» s’enemistà amb la reina i el pare Claret, ben fotut, ja no aguantà més: se n’anà. A fer punyetes la clòtxina de la reina! L’opinió pública prengué partit: fora el Puigmoltó! I, finalment, l’ontinyentí Enric Puigmoltó abandonà Madrid. Fou destinat primer a la comandància de Barcelona i després a la de València. En 1874 es convertí en coronel, en 1878 en brigadier i en 1891 fou ascendit a comandant general subinspector del districte de València. La reina, tan satisfeta pels seus serveis «a la pàtria» el convertí en vescomte de Miranda en 1867. A la mort del seu pare heretà el títol de comte de Torrefiel que avui dia dóna nom a una avinguda d’Ontinyent. No és debades, gràcies a ell, col·laborador necessari, nasqué Alfons XII.
O’Donnell arribà de nou a cap de govern i, coneixedor dels apetits carnals de la reina, a amant acomiadat, li subministrà un nou amant; aquest, però, que fóra discret. El candidat perfecte fou un individu anomenat Miguel Tenorio de Castilla. Natural d’Almonaster la Real (Huelva), el Tenorio era un home de lletres ficat a polític. Fou el pare de les infantes Pilar, Maria de la Pau i Maria Eulàlia. Però O’Donnell caigué, en 1866, i Narváez tornà al poder. I ―vaja!― nou cap del govern, nou amant a palau. Narváez llençà al llit de la reina el seu cosí polític Carlos Marfori Callejas. I després d’això, com digué Lluís XIII de França, «el diluvi». La Revolució Gloriosa posà fi al regnat de la reina concupiscent Isabel II. Ah! A l’exili daurat, a París, continuà tenint amants, com és el cas del musicòleg sevillà Ramiro Puente, vint anys més jove que ella. O sigui, que té avantpassat a qui assemblar-se l’egregi descendent d’Isabel II Juan Carlos «el Campechano».
La nissaga dels Puigmoltejos
Els «Borbons», en la persona d’Alfons XII «el Puigmoltejo», foren restaurats a Espanya en 1874. Vaja! S’instauraren, diguem-ne, els Puigmoltejos. A Alfons XII, mort jove, li seguí Alfons XIII i després vingué la II República, la II República dels espanyols. Bé, i vingué Franco i quan Franco l’anomenada, en clau, «Operació Lolita». Juan Carlos, dit «el Pelele» per l’oposició democràtica i Juanito pels més propers, finalment, fou el «Puigmoltejo» elegit per Franco per succeir-lo. Fill de Juan, nét d’Alfons XIII, des de 1948 residia a Espanya a la vora del «Caudillo». No obstant això, hi havia dubtes. El Juan Carlos era un capsigrany com la copa d’un pi i això originava recels al dictador i al seu entorn. A finals dels anys cinquanta, amb el règim dictatorial ja consolidat, una de les seves faccions, l’anomenada tecnòcrata i propera a l’Opus Dei, ideà l’operació batejada amb l’histriònic nom de «Lolita», que pretenia planificar la successió del dictador en la persona de Juan Carlos. L’ideòleg del contuberni era Torcuato Fernández Miranda, home clau de l’anomenada «Transició» de 1976. Altres que formaren part del pla «Lolita» eren Laureano López Rodó (destacat funcionari del règim que en 1978 participà en la redacció de l’Estatut d’Autonomia del Principat) i ―atenció!― Luis Carrero Blanco. No cal dir que l’operació «Lolita» arribà a bon port en la dècada dels setanta (tot restà lligat i ben lligat).
Els flirteigs del Juan Carlos amb el règim franquista, però, no foren ben vistos pel seu pare i la crisi esclatà en 1966, després de les declaracions efectuades pel ministre d’Informació d’aleshores Manuel Fraga Iribarne (el fundador del PP), que a les pàgines del londinenc The Times afirmava que la monarquia es reinstauraria en la persona de Juan Carlos. Juan «Sense Regne» reclamà a Franco, que li contestà amb sorna, i exigí del seu fill una declaració de lleialtat, però aquest, franquista fins a la medul·la, es féu l’orni. La legitimitat monàrquica, doncs, se n’anà en orris. I així, finalment, el 20 de novembre de 1975 l’operació Lolita acomplí els seus objectius, no sense el desencant del sector més integrista del franquisme, encapçalat per la viuda del dictador, que s’inclinava per un altre «Puigmoltejo», Alfonso, el duc de Cadis (títol creat per Franco per si de cas convertia en reina la néta).
I ara, després del Juan Carlos «Puigmoltejo», encara en vida, el succeeix, obviant les dones (Elena, Cristina i alguna més), el Felipe, el darrer dels Puigmoltejos. Tots hereus dels espermatozoides de l’ontinyentí comte de Torrefiel. Alfons XII tingué fills extramatrimonials, Alfons XIII també, Juan «Sense Regne» sembla que no, però sí el seu fill. Precisament, la primera filla del Juan Carlos és una tal Paola di Robilant, fruit dels amors, a Portugal, amb Olghina Nicolis di Robilant. Atenció: codi civil espanyol en mà, Paola és la primogènita de Juan Carlos Puigmoltó-Borbó a tots els efectes. Altrament, en el seu moment es parlà molt sobre els amors de l’ara Felipe VI «A por ellos, oé». Tingué ―ho sabem― una tòrrida relació amb Isabel Sartorius Zorroaquín, filla del marquès de Mariño. L’idil·li entre tots dos durà oficialment de 1989 a 1993, tot i que continuaren veient-se després. El 25 de juliol de 1997 Isabel tingué una nena, Mencía, i una setmana després Isabel se separava del seu espòs de conveniència Javier Soto. Els cercles cortesans aleshores foren tot de rumors i encara avui s’especula sobre la possible paternitat de Felip VI «l’esclafacatalans». En cas de ser així seria la primogènita malgrat les filles de la Letizia ―una altra trotallits― i, doncs, hauria de ser la primera candidata de debò a succeir el pare al tron dels «Puigmoltejos», si l’adveniment de la república no allibera abans els espanyols i nacions engabiades a l’Estat dels espanyols de tan ridícul i onerós anacronisme històric.