En 1469, Ferran, el primogènit de la Corona de catalans —dels Països Catalans mal que li pesi a algú— i aragonesos, contragué matrimoni a Valladolid, a la Castella profunda, amb la infanta castellana Isabel i... Oh dissort! D’aquella pols vingueren aquests fangs, o el que és el mateix, a partir d’això s’originà el fangar en què encara xipollegem els connacionals de la pàtria de Jaume I. Hi haurà, és clar, qui accepti la situació, però la història des d’aleshores i el present més immediat demostren a bastament que aquell enllaç matrimonial tingué conseqüències nefastes per a la pàtria de Guifré el Pilós, Ramon Berenguer IV i Jaume I. La unió dinàstica amb Castella, a la llarga, resultà desafortunada. Cert és que, mercè a altres casoris, el rei de Castella (Espanya) s’ensenyorí dels Països Baixos (el matrimoni de Joana, la filla de Ferran i Isabel, amb Felip de Borgonya), de Portugal (el casament de Carles V, l’emperador que es castellanitzà, amb la infanta Isabel de Portugal) i d’altres llocs. No obstant això, els països afectats, saberen deseixir-se de la dependència a un monarca llunyà i aliè. Els catalans del Principat, com és sabut, intentaren trencar les conseqüències d’aquell matrimoni de 1469 en 1640, però no reeixiren. No comptaren amb el país sencer, com avui, i això passà factura. De no res valen les lamentacions del bisbe d’Urgell Pau Duran quan la revolta del Principat contra Felip IV: «los valencianos se contentan con solo el nombre de reino que poseen». De València prescindiren els Pau Claris i companyia. Ara, per a sorpresa de tot bon català, des del Principat encara perseveren en la ignorància, en la Catalunya castrada, i el Consell de la República —ai llas!— continua definint els connacionals del País València i les Illes com a Espanya. Inaudit!
Els Països Catalans —sí, els Països Catalans— necessitarien d’una altra mena de polítics, ara mateix inèdits, amb voluntat de servei al país, al país de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, i no al país pensat des de la Zarzuela, la Moncloa o el Corral de la Pacheca. Vam ser una confederació sobirana, una Corona independent, que no una munió de províncies aigualides entre l’Espanya borbònica i a la França republicana. I vet ací la tria: o recuperar l’estat sobirà històric, el que defensaren els general Basset i Moragues fins al darrer alè , o enfonsar-se a l’abisme espanyol. Aquest abisme s’obrí per primera vegada en 1469, perquè el rei aleshores de catalans i aragonesos, Joan II, necessitava els castellans per a foragitar els francesos de la Catalunya Nord (els comtats del Rosselló i la Cerdanya). França, com veieu, sempre fent la guitza a Catalunya. Joan II era el secundogènit del matrimoni de Ferran I —dit «el d’Antequera»— i Elionor d’Alburquerque (dita la Ricahembra per la seva extraordinària riquesa). Era, doncs, fill del rei entronitzat amb la sentència de Casp (1412) i germà d’Alfons IV, el V dels aragonesos, dit «el Magnànim». Alfons IV no tingué fills de la seva esposa legítima i, doncs, la corona recaigué en 1458 en el seu germà, rei de Navarra (pel seu matrimoni amb Blanca, filla de Carles III de Navarra) i, sobretot, el capitost familiar a Castella dels Trastàmara hereus d’Elionor d’Alburquerque la Ricahembra.
A Joan II li esclatà un «procés» als nassos. Catalunya —el Principat— estava dividida aleshores en dues faccions irreconciliables: la Biga (l’aristocràcia i el patriciat urbà) i la Busca (la pagesia i la menestralia), amb el conflicte remença d’escenari, però també la vindicació sempiterna de controlar el poder reial, el pactisme. Llavors no hi havia espanyols a l’horitzó, però aquests eren amatents. I a l’altra banda de les Corberes, apareixia el rei francès Lluís XI, que reclamava per a ell el Rosselló i la Cerdanya. Esclatà la guerra, no de performances de lliris i somriures sinó una guerra de debò. Joan II, aclaparat, cedí d’antuvi davant el rei francès, que envià un exèrcit contra la Generalitat rebel a canvi de les rendes de la Catalunya Nord, el que suposava l’ocupació efectiva del territori. La Generalitat no restà de braços creuats i creà un exèrcit. La guerra civil s’allargà durant deu llargs anys, de 1462 a 1472 i les seves conseqüències determinarien el futur de la terra, dels regnes catalanoaragonesos. Desesperat, Joan II cercà l’ajut de Castella, de la Castella díscola encapçalada per la infanta Isabel, però, en definitiva, de Castella. I a la cerca de l’ajut castellà, el seu hereu, l’infant Ferran, el casà amb la infanta castellana.
La núvia castellana
Joan II de Castella (els consogres compartien nom i numeral) era el pare d’Isabel. Pare d’Isabel i cosí del seu homòleg catalanoaragonès. Bé, rei catalanoaragonès, però, en realitat, castellà de nissaga i de naixement. Els fills de Ferran I «el d’Antequera» eren tots nascuts a Castella. Personatges, doncs, castellans, que pensaven i actuaven a la castellana, i que no entenien, o bé s’avenien poc, amb la realitat institucional d’un país —uns països— que havien bastit jurisdiccions alternatives al poder reial. Vet ací la causa principal de les desavinences. Ferran I morí aviat, dels disgustos que li donaren els catalans, i Alfons IV «el Magnànim» capejà el temporal fugint a Nàpols. El seu germà i successor hagué de bregar amb la complexitat institucional que limitava el seu poder, i que preferia al seu fill Carles (el príncep de Viana).
Joan II, el de Castella, tampoc vivia en un país de xauxa. Dividida en faccions nobiliàries poderosíssimes, el rei era cobejat per uns i altres. Una violenta guerra esclatà a Castella entre 1437 i 1445, guerra en la qual Joan, el de Catalunya-Aragó (futur Joan II), es veié ben mesclat. El rei castellà morí avorrit de ser rei. Sí, cert. Diuen que, al moment de morir, digué: «naciera yo hijo de un labrador e fuera fraile del Abrojo, que no rey de Castilla». Això, precisament, no ho dirien ara els successors borbònics de Franco, el Juan Carlos elCampenchano i el Felipe el Preparao, que s’han pegat i es peguen la vida pare i se la peguen. Joan II de Castella morí el 22 de juliol de 1454. Es casà dues vegades: la primera amb la seva cosina Maria, filla de Ferran I «el d’Antequera». D’aquest matrimoni nasqué Enric IV, rei de Castella. Morta Maria, tornà a casar-se, ara amb Isabel de Portugal, néta del rei Joan I de Portugal (quina època, tothom es diu Joan!), que li donà dos fills: l’infant Alfons i la infanta Isabel.
Castella era un vesper. Enric IV bregà contra una noblesa díscola que es recolzava en els fills de la portuguesa Isabel, primer Alfons, a qui obligaren al rei que proclamés príncep d’Astúries, és a dir, successor; després amb Isabel. Enric IV derrotà la noblesa díscola a Olmedo, en 1467. Alfons morí i a Isabel —ai Isabel!— el seu germà Enric disposà casar-la amb don Pedro Girón, mestre de Calatrava, un home que passava la quarantena aleshores (o sia, un vell). Ella, una adolescent de setze anys, pregà a Déu perquè el seu «nuvi» no aparegués i —sorpresa!— a don Pedro, de camí al casament, de sobte li agafà un atac d’apendicitis que el portà a la tomba.
Isabel, com us podeu imaginar, restà tan contenta, que de bona s’havia alliberat. Pedro Girón era un ferm partidari del germà d’Isabel. Mort Alfons, prometé passar-se al bàndol d’Enric IV. Ara mort ell, el rei castellà pensà a desposar la seva germana amb Carles, duc de Berry i germà del rei francès Lluís XI. Un altre, val a dir-ho, germà díscol. Lluís XI ordí el matrimoni per a allunyar-lo de desitjos sediciosos. A Enric IV també li anava bé l’enllaç de la germana amb el príncep Valois: la casava amb el francès, l’enviava a la Guiena i problema familiar i dinàstic resolt. Però Isabel pregà i pregà, que tampoc li agradava el nuvi francès. I vet ací que entra en acció un nou pretendent. Bé, ell d’antuvi, no volia, però sí el pare: Ferran, el fill de Joan II de Catalunya i Aragó, a qui el pare havia convertit en rei de Sicília.
El nuvi catalanoaragonès
Ferran, mentrestant, vivia a mercè de la política i els enrenous del pare. Havia nascut, per atzar, a la vila aragonesa de Sos, fronterera amb Navarra (no debades, el seu pare era també rei navarrès, en pugna contra el fill Carles), el 10 de març de 1452. Amb deu anys, mort Carles, Joan II el féu jurar hereu per les corts aragoneses a Calatayud. Després l’envià a Barcelona, amb la mare, Joana Enríquez. El «processisme» galopant de les institucions catalanes obligà mare i fill a fugir de Barcelona i refugiar-se a Girona, on foren assetjats per l’exèrcit de la Generalitat. Ací s’inicià la guerra civil que assolà el Principat. D’això que, per a alliberar-los, Joan II pactés un tractat amb Lluís XI de França: tu me’ls alliberes i jo et pago una barbaritat de diners garantits amb la possessió del Rosselló i la Cerdanya.
Els «processistes» del moment, com avui, no ho tenien gaire clar. Hi havia divisió, i tant! Per una banda estava la Biga, atrinxerada a les institucions, però per una altra la Busca i els remences, que confiaven en el rei per a alliberar-se dels mals usos. I a tot això, fugida d’empreses i capitals cap a València (sembla ser que els catalans estem condemnats a repetir esdeveniments històrics), que vivia en pau. Una pau, però, sempre relativa. Quan la guerra de Castella de 1429-1430 havien estat els valencians els que havien rebut. Són, en definitiva, els que sempre reben. Ara no, però rebrien de nou en el futur, que les Germanies estaven per vindre. Vindrien! Temps al temps. Però no avancem esdeveniments que serien motiu d’un altre article.
Mort Alfons, el germà d’Isabel, els seus partidaris pressionaren Enric IV per convertir-la en successora de Castella i Lleó. Però Enric IV tenia una filla, Joana, a la qual, per dret, li correspondria la corona abans que a Isabel. I vet ací que els castellans isabelins inventaren les fake news. Bé, aleshores no es deien així, però és el mateix, des de... Ostres! La guerra de la comunicació, les campanyes brutes contra l’adversari polític ja fa molt de temps que corren pel món. Els partidaris d’Isabel eren experts en la matèria; feren córrer la notícia de la presumpta impotència del rei i, doncs, impotent sexualment, no podia concebre fills. Així, s’escampà la notícia falsa que la Joana no era filla del rei. La feien filla d’un cortesà molt proper al monarca, Beltrán de la Cueva, a qui el rei havia concedit el mestrat de l’orde de Sant Jaume en 1464. Tot plegat, era fruit de l’enveja del marquès de Villena, don Juan Pacheco, un prohom castellà partidari primer d’Alfons i ara d’Isabel. Partidari, òbviament, per conveniència. Tot un personatge! Era el germà del Pedro Girón, el nuvi primer de la Isabel, de qui us he parlat més amunt. Senyor de Villena, castellana fins que en 1836 la integraren a la província d’Alacant, el Juan Pacheco fou l’encarregar de propagar les notícies falses que calumniaven l’honor del rei: la reina Joana i el Beltrán de la Cueva s’entenien. A partir d’això, la filla del rei, també Joana (ja us he dit que era època de Joans i Joanes), hagué de suportar l’escapulari de la Beltraneja de per vida.
Ferran, mentrestant, aliè a tot el que succeïa a Castella, trobava l’amor en braços de la catalana Aldonça Roig d’Ivorra, vescomtessa d’Èvol. Era príncep i... Bé, ja sabeu, fornicava amb qui volia. Aldonça era de Cervera (la Segarra) i, sembla ser, restà impressionada pel jove príncep. O bé, altrament, el jove príncep s’encapritxà d’ella. A Cervera, precisament, tingueren lloc, en gener de 1469, les negociacions entre els partidaris d’Isabel i el representant de Joan II, el navarrès Pierres de Peralta, per a negociar el matrimoni de la infanta castellana amb el príncep catalanoaragonès. A Cervera era Ferran, un noi aleshores que no havia complert els disset anys. Era eixerit ja, val a dir-ho, per a les qüestions d’estat i, sembla ser, també per a les amoroses. Dels successius concúbits amb l’Aldonça nasqué un nen, de nom Alfons, futur arquebisbe de Saragossa, en complir els set anys, i també de València. Sí, també arquebisbe de València, arquebisbe de postureig, puix que no visità mai aquesta diòcesi.
A Cervera era també Troilo Carrillo, el fill de l’arquebisbe toledà Alfonso Carrillo (els prelats, com veieu, tenien fills aleshores i no passava res), el partidari més ferm d’Isabel. Vaja! Estava cantat: Isabel i Ferran es casarien, tot i l’oposició d’Enric IV, que no sabia res de les negociacions. Isabel s’havia compromès a casar-se (acords de Guisando) en qui el seu germà volgués, i aquest havia pensat a casar-la amb el germà del rei francès, però... Isabel —més aïna els seus valedors— conspiraven per casar-la amb el príncep catalanoaragonès. Els opositors al rei i, doncs, partidaris d’Isabel, necessitaven del recolzament de Joan II, oimés l’econòmic, i aquest, per la seva banda, pensava que si la jugada eixia bé tindria a Castella del seu costat per a foragitar els francesos del Rosselló i la Cerdanya.
Noces a Valladolid
A Cervera, el 7 de març de 1469, foren signades les clàusules matrimonials. A més a més, ja a Cervera s’estipulà la primacia de Castella en la futura unió resultant. El negoci, doncs, començava malament per als catalans. Es donava per fet que Enric IV moriria sense successor masculí i que l’hereva seria Isabel. I Ferran acceptà i el pare també. A aquests castellans assentats a la Corona d’or i gules encara els excitava, per sobre de tot, ser reis de Castella. Fins i tot s’acordà que mai Ferran podria abandonar Castella sense el consentiment de la seva esposa. Signades les capitulacions, ara tocava cobrar els calerons. Isabel envià prest el judeoconvers Alonso Fernández de Palencia —el futur historiador de la guerra de Granada— a arreplegar l’or i les joies del dot promès. Isabel necessitava —li urgia— l’or per a sostenir els seus partidaris. En definitiva, els doblers dels catalans. Sempre ha estat així i els catalans, que no escarmentem, banyuts i a pagar el beure. Els espanyols cobegen la riquesa de les terres catalanes, des de 1469 ençà. I, fixeu-vos, sense els diners dels catalans qui sap si Isabel hagués reeixit a coronar-se reina.
Signat el compromís matrimonial, Ferran encara tingué temps a desdir-se, però no ho féu. Joan II tingué els seus dubtes i àdhuc es mostrà reticent a enviar el seu fill i hereu a Castella. Era castellà, sí, i doncs sabia com se les gastaven a la seva pàtria d’origen. Així que dubtà. I si tot plegat resultava un parany. Finalment, Ferran marxà; partí de València l’11 de setembre de 1469. De València, sí, que al Principat encara estaven els «processistes» esvalotats, amb rei alternatiu i tot, Renat d’Anjou. El 25 Ferran era a Saragossa, on era el seu pare. El 5 d’octubre Ferran eixí de Saragossa, d’incògnit, rumb a Castella.
Ferran amb un seguici de nobles castellans —de castellans!— arribà a Valladolid el 14 d’octubre. Fou la primera vegada que els futurs esposos es veieren i, segons els panegiristes, la sageta de Cupido els enamorà. No era, precisament, Isabel, un model de bellesa, però per als cronistes cortesans d’aleshores, com Alonso Flórez, era guapíssima. Ostres, quina altra cosa podien dir? Els prínceps sempre han tingut aduladors. Isabel tenia divuit anys quan conegué Ferran i ell disset. Mentrestant, a Cervera, l’Aldonça esperava un fill de Ferran.
Bé, ja es coneixien. Ara calia casar-los, i prest, perquè a Enric IV no li feia gràcia el que pretenia la seva germana. A la casa d’un ciutadà local val·lisoletà, de nom Juan de Vivero, fou celebrat el primer episodi de les noces, el dia 18 d’octubre: l’intercanvi de promeses in praesenti. Després d’això, cadascú a casa seva. A l’endemà, també a casa de Juan de Vivero, fou celebrat un àpat, en presència de l’avi del nuvi, l’almirall de Castella don Fadrique Enríquez. A veure, recordem-ho: la mare, Joana Enríquez, era filla de l’almirall Fadrique. Així que, a les noces, el nét conegué l’avi. Ah! I no hi mancà l’arquebisbe toledà Carrillo, només faltaria! Diuen les cròniques que acudiren a les noces uns dos-cents invitats, tota la noblesa no addicta a Enric IV. I entre brindis, festa i xerinola transcorregué el dia, fins que arribà el moment esperat, la consumació del matrimoni.
Al voltant del tàlem nupcial tot era un bullici de persones: jutges, notaris, l’arquebisbe de Toledo... Una gernació per a veure com Ferran trencava l’himen d’Isabel. O havia prova de la sang virginal als llençols o tot se n’anava en orris. Així s’esdevingué la nit del 19 de setembre. Ferran i Isabel copularen a la vista dels testimonis. Imagineu-vos l’escena: espaterrant! I sí, núvia verge, prova superada. El matrimoni, doncs, s’havia consumat. Com digué un cronista d’aleshores: «esa noche fue consumpto entre los novios el matrimonio, e do se mostró complido testimonio de su virginidad e noblesa en presencia de jueces e regidores e caballeros, según pertenecía a reyes».
A l’endemà, dia 20, el primer que féu Ferran és escriure als valencians. Els escrigué, com no podia ser d’una altra manera, en la llengua pròpia del Regne de València. Els reis dels catalans, com ha de ser, diguem-ne com Déu mana, parlaven als seus súbdits en català. Si no és així, no és rei català:
«Magnífics e ben amats nostres. Perquè som certs vos serà consolació, vos avisam com despús-ahir, dimecres, vinguem en aquesta vila de Valladolit, acompanyats del reverendíssim arquebisbe de Toledo, almirant de Castella, comte de Trevinyo, adelantat de Caçorla e altres comtes e barons d’aquest regne, ab bella companyia de gent d’armes. Fom reebut de la sereníssima senyora princesa ab molt gran alegria, e per semblant per tot lo poble d’aquesta vila. E mateixa hora que arribam, aprés d’haver fet lo jurament acostumat de fer per los altres prínceps d’aquests regnes, nós esposam públicament ab la dita senyora princesa. E ahir oïm missa nupcial. E esta nit passada, a servei de Déu, havem consumat nostre matrimoni.»
Ferran, que li venia de família, pogué tenir deler per conquerir el tron de Castella, però els seus regnes privatius continuaren sent els seus veritables i únics regnes. Ara esdevenia rei consort de Castella. A la mort d’Isabel, en 1504, fou foragitat d’allà al crit de «viejo catalanote, vuélvete a tu nación».
Triomf a Castella, dissort per als catalans
A Enric IV, no li feia gràcia el cunyat catalanoaragonès. Ell volia fer reina a la seva filla Joana, a qui pretengué casar amb el germà de Lluís XI de França, Carles de Guiena. Recordem que abans havia pretès desposar la germana amb aquest mateix individu. Joana era, però, una nena encara en 1469, i Carles morí de tuberculosi. Enric IV privà a Isabel del títol de princesa de Castella i de la successió. La situació, mentre visqué Enric IV, fou complicada a Castella per a Ferran i Isabel. Ferran, obligat per les circumstàncies, marxà de Castella a lluitar contra els francesos a la Catalunya Nord i, mentre era fora, Enric IV morí a Madrid, l’11 de desembre de 1474. Qui havia de ser reina: Joana o Isabel?
Isabel, a Segòvia estant, s’autoproclamà reina el 12 de desembre. S’erigí en reina contra els designis d’Enric IV i contra els drets de la legítima hereva Joana. Sedició? Rebel·lió? Colp d’estat? Oh! Llarena, Marchena, on sou? Ara bé: Isabel tingué la picardia de proclamar-se reina al crit de «¡Castilla, Castilla, por el rey don Fernando e por la reina doña Isabel, su mujer, propietària de estos reinos». Ah! I no pegà a fugir (i no vull mirar a ningú), ni tampoc anà com un corderet a lliurar-se als seus enemics (tampoc ara miro a ningú). Era la reina de facto i com a reina aguantà i actuà des del primer moment.
Joan II, pletòric, anuncià a la ciutat de Barcelona que el seu fill s’havia convertit en rei de Castella, però els consellers de Barcelona, ben cauts i coneixedors d’allò que els venia al damunt, sabien que Ferran era rei, però Isabel era la sobirana de debò de Castella. Ferran anà a Segòvia, on arribà el 2 de gener de 1475. Allà l’aragonès topà de seguida amb les reticències castellanes. Era rei, sí, però rei consort, que la reina era Isabel. I ara què? El 15 de gener fou redactat l’acord de la governació del regne o concòrdia de Segòvia. Hi hagué concessions a Ferran, però Isabel —que no ho oblidi l’aragonès!— era la reina. I a partir d’aleshores —veieu!— les armes de Castella i Lleó prevalen sobre les de Catalunya i Aragó. I així continua, com demostra l’escut actual de l’Estat espanyol. En fi, a Segòvia, Ferran certificà la supeditació dels seus estats patrimonials a la Castella que anhelava governar, i de fet la governà, però primer hagué de vèncer la guerra civil castellana que s’aixecà. Joana també havia estat proclamada reina de Castella. El 30 de maig de 1475 contragué matrimoni amb Alfons V de Portugal, que envià el seu exèrcit a lluitar contra Isabel i Ferran. Uns i altres s’esbatussaren de valent a Toro l’1 de març de 1476. Tot i que el resultat final de la batalla fou incert, l’exèrcit portuguès acabà per retirar-se, la qual cosa facilità que Ferran i Isabel acabessinn imposant-se a Castella. Finalment, pel tractat d’Alcaçovas (4 de setembre de 1479), el rei portuguès reconegué la Corona de Castella i Lleó en Isabel i Ferran. Mesos abans, el 19 de gener de 1479, havia traspassat a Barcelona Joan II «el Sense Fe». La Corona d’or i gules, doncs, havia passat a Ferran.
I d’aquella pols vénen els fangs del present. Ferran frisava per ser rei de Castella i ho aconseguí. Castella es convertí en el seu món, en la seva pàtria. Li van etzibar que era un catalanote, però a ell igual li tenia. No guanyà Alfons V de Portugal a Toro i això, veieu, garantí la independència de Portugal, feliçment lliure d’ingerències mesetàries. Quan en 1580 el tron portuguès recaigué en el rei castellà, saberen aprofitar l’ocasió que els brindà la revolta del Principat català, en 1640, per foragitar els castellans de la seva terra. Ferran, cert, triomfà a Castella, però el pes del reialme de ponent caigué sobre els seus regnes genuïns. Fou Ferran qui imposà la inquisició castellana a terres catalanes i aragoneses. En fi, què us diré? Un desastre. Amb Ferran II començà a balbotejar això que diuen Espanya i que encara, cinc-cents cinquanta anys després, continuem patint, si més no, continuem patint els que anhelem que la nostra pàtria sigui lliure, els que aspirem a ser tan nacionalment complets com qualsevol ciutadà de qualsevol pàtria lliure del món.