Johannes Slawig no ha estat massa temps aturat les darreres setmanes. El líder del grup de treball sobre el coronavirus a la ciutat alemanya de Wuppertal, al land de Rin del Nord-Westfàlia, ha hagut d’adquirir un equip de protecció per al departament de salut, contractar metges per a l’hospital que s’ha hagut d’improvisar en un gimnàs de la ciutat i garantir el finançament d’un nou centre de proves al departament de bombers.
Slawig no ha trobat el moment de revisar les càmeres web al zoològic municipal, que han enregistrat els primers passos de Kimana, un elefant recentment nascut.
Aquesta retransmissió ha estat un petit consol per als clients del zoològic, tancat temporalment. Però para Slawig, que normalment treballa com a regidor de finances de la ciutat, és només un altre mal de cap quan fa números. El tancament del zoològic havia costat a la ciutat 600.000 euros en ingressos perduts a finals d’abril. Això només era una suma a la pèrdua d’ingressos fiscals generada per l’aturada econòmica, uns 75 milions d’euros; a la pèrdua d’ingressos dels teatres municipals, de vora 2 milions d’euros; i a l’augment de la despesa per als aturats amb ingressos que han quedat per sota del llindar del benestar, d’uns 10 milions d’euros.
Segons els càlculs de Slawig, el deute de la ciutat de Wuppertal creixerà uns 150 milions d’euros a causa del coronavirus. “Em fa l’efecte que la pandèmia s’engolirà tots els diners que hem aconseguit estalviar els darrers anys”, diu.
El preludi d’un xoc massiu?
Ja siga en ciutats o en estats federats, en llars o empreses, la pandèmia està provocant que els ingressos es reduesquen, fins i tot a mesura que els costos continuen augmentant. Per a molts, l’única eixida existeix a través del deute. Cap altre esdeveniment en l’època posterior a la Segona Guerra Mundial ha creat un nivell tan dramàtic de deute com el coronavirus.
Fins i tot abans del brot, la càrrega del deute global havia superat els 230 bilions d’euros, una xifra que multiplica per tres el PIB anual de tots els països del món. Els governs del planeta estan fent rescats finançats amb deutes per valors de bilions d’euros. El Banc Central Europeu i altres bancs centrals injecten diners en l’economia gairebé sense límits per evitar el col·lapse.
Però, com es pagarà aquesta muntanya de deute? I qui la pagarà? Alguns economistes temen que els rescats acaben donant com a resultat la inflació i l’estancament. Serà una crisi posterior a la crisi actual que hauran de pagar les generacions futures. Cal fer-se, doncs, la següent pregunta: és la pandèmia el preludi d’un xoc massiu? Parlem d’una crisi financera de proporcions inèdites que conduirà empreses, bancs i governs cap a l’abisme?
Ens trobem en un escenari fosc. Les empreses que han perdut activitat s’han vist obligades a endeutar-se i acomiadar treballadors. Les persones corrents, ja de per si endeutades abans de l’arribada del coronavirus, no poden fer front als seus préstecs. Particularment, als Estats Units, existeix una preocupació important pel fet que milions de persones es podrien veure incapaces a l’hora de pagar els seus préstecs adquirits per sufragar automòbils, habitatges o estudis. També a Alemanya els consumidors han pogut pagar bona part de les grans despeses a través de crèdits gràcies als interessos baixos. Si les persones, les empreses o fins i tot els governs fan fallida, això afectaria fortament els bancs i es podria iniciar una crisi creditora com la que es va desencadenar després del col·lapse de Lehman Brothers el 2008.
Territori desconegut
Hans-Joachim Ziems ha vist moltes empreses fer fallida. El 2002, aquest consultor amb despatx a Colònia va contribuir a la reparació del grup de mitjans de comunicació de l’empresari alemany totpoderós Leo Kirch. El 2009, durant la crisi financera, Ziems va ajudar a prevenir el col·lapse d’un altre imperi: el de l’empresari farmacèutic Adolf Merckle, que s’acabaria suïcidant el 2009. Les companyies emblemàtiques de Merckle, Heidelberg Cement i Ratiopharm, van sobreviure, tot i que el multimilionari es va acabar llevant la vida, avergonyit pel deute que havia acumulat.
Però una recessió a escala tan global, “des del comerç i la indústria fins al sector serveis, és un territori desconegut per a mi també”, admet Ziems. En alguns sectors, les pèrdues que s’estan patint a hores d’ara no podran ser compensades. La crisi farà que la càrrega del deute de les empreses augmente de manera brusca i provoque una onada d’impagaments, fruit de la insolvència.
Ziems està vivint en primera persona com de ràpid pot disminuir la liquiditat a mesura que el deute s’acumula. Uns mesos abans que el coronavirus arribara a Europa, el van telefonar per sol·licitar-li ajuda. Primer com a consultor per a l’automobilística Leoni i després per formar-ne part de la junta de reestructuració. Aquesta empresa, que fabrica cables i sistemes electrònics per als fabricants de cotxes, està submergida en greus problemes financers. A Ziems se li va demanar que ajudara Leoni a tornar a la normalitat. El 13 de març, els prestadors de les empreses van signar un pla de reestructuració de la companyia. Ziems calculava un guany de 200 milions d’euros amb el nou pla. “Uns dies més tard, després del tancament de fronteres, vam haver de pensar en un altre pla”, confessa.
Leoni va haver de tancar algunes de les seues plantes i reduir les jornades laborals dels seus treballadors. La companyia no va poder reduir els seus costos a la mateixa velocitat amb què es van col·lapsar les seues vendes, i Ziems va haver de demanar novament més liquiditat als bancs. El govern alemany, finalment, va proporcionar garanties per a nous préstecs amb una inversió de 330 milions d’euros.
Sense garanties
Moltes altres empreses han passat pel mateix durant les darreres setmanes. Corporacions com ara l’aerolínia Lufthansa, així com empreses dedicades al turisme, a l’hostaleria o a la venda al públic, han observat com les seues vendes queien en més d’un 90%. Mentrestant, havien d’assumir salaris, lloguers i altres despeses estructurals. “Moltes empreses han de tancar la diferència entre ingressos i despeses assumint nous deutes”, diu Jörg Krämer, economista en cap del Commerzbank, el quart banc més gran d’Alemanya.
Segons el Banc de Pagaments Internacional (BPI), cap altra recessió en l’era actual ha afectat tant les empreses d’arreu del món com la de l’impacte de la COVID-19. Sense l’ajuda dels governs, la meitat de les empreses no podrien pagar a temps els seus préstecs.
Sempre que ha estat possible, les empreses han obtingut diners dels mercats de capitals o dels bancs. El BCE ha relaxat les seues restriccions d’emissió de capital i ha permès que els bancs europeus atorguen fins a 1,8 bilions d’euros en préstecs addicionals. Corporacions com ara l’automotriu Daimler, l’imperi mediàtic Bertelsmann o l’energètica Eon han emès bons per valor de més de 100.000 milions d’euros des de mitjan març.
Per a les empreses que no poden recaptar diners d’aquesta manera, el govern alemany està oferint la seua assistència. Des de Berlín es proporcionen préstecs i garanties per valor de més d’un bilió d’euros a través del Banc Central. En cinc setmanes, el banc va rebre més de 25.500 sol·licituds de préstec per valor de 33.000 milions d’euros.
Però això només alleugereix la necessitat immediata de fer front als pagaments. Les companyies hauran de tornar els préstecs amb interessos. Un cop l’economia es recupere, el resultat previsible és que les empreses entraran en una altra crisi: una nova crisi del deute.
Alt risc d’impagament
Les agències de qualificació creditora com ara Standard&Poor’s (S&P) avaluen les garanties creditores d’empreses, bancs i estats. Actualment, les qualificacions baixen a tot arreu i en tots els àmbits com a resultat de l’augment del deute, cosa que indica un major risc d’impagament. Per a les empreses que busquen nous préstecs, això significa que caldrà que paguen taxes d’interès més altes als prestadors privats, cosa que agreujarà encara més la ja complicada situació financera. Alhora, si existeix la possibilitat d’un repunt de l’economia, les empreses necessitaran més capital per augmentar novament la seua producció. “Sovint és el repunt posterior a una crisi el que trenca els esquemes de les empreses”, diu Tobias Mock, director gerent de S&P a Alemanya, Àustria i Suïssa.
Mock pronostica que moltes empreses no podran superar aquesta dinàmica nociva. “La morositat augmentarà significativament durant els propers mesos i es calcula que arribaran al seu punt màxim el 2021”, adverteix. De cara als bons que S&P va qualificar com a “especulatius”, Mock calcula que la taxa de morositat a Europa augmente fins a un 10%. Al desembre de 2019, el percentatge només va ser del 2%.
Aquesta evolució no és inusual. Després que esclatara la bombolla de les puntcom l’any 2000, la immobiliària el 2007 i la crisi de deute de l’euro el 2012, moltes empreses van començar a estalviar conforme creixia el seu deute. “Això va frenar el seu creixement”, diu Krämer, de Commerzbank, qui sospita que tot això tornarà a ocórrer: les empreses invertiran menys, reduiran el personal, i tot això “alentirà notablement la recuperació econòmica”.
El temps que les empreses tindran per recuperar-se de la crisi dependrà, en gran mesura, dels bancs. Si experts com Mock tenen raó, els préstecs impagats prompte es començaran a acumular. Després, tal com ja va passar al 2008 i al 2009, es farà evident que els bancs són suficientment forts com per donar suport a les empreses en plena crisi. Fins i tot abans que arribara el coronavirus, els bancs europeus ja patien una morositat derivada de l’impagament de préstecs de vora 600.000 milions d’euros. A Grècia, els préstecs no retornats sumen més del 30% del total dels préstecs als bancs. A Itàlia representen un 6,7%.
Primer la salut pública, després les finances públiques
La preocupació per l’estabilitat bancària també arriba a l’àmbit de la política. A hores d’ara hi ha un debat al si de la Unió Europea sobre si les regles per rescatar els bancs que es van establir després del 2008 podrien tornar a funcionar.
Al capdavall, els governs es veuran afectats i no poden permetre una onada de fallides d’empreses o un altre col·lapse del sistema bancari. L’expresident del Banc Central Europeu, Mario Draghi, va recomanar recentment als governs que assumiren els dèficits del sector privat.
Això provocaria que el deute públic arreu del món esclate a un ritme similar a com ho fa en temps de guerra. Només aquest any, el Fons Monetari Internacional (FMI) pronostica que la càrrega de deute públic creixerà en 8 bilions de dòlars. Això situaria el deute públic en valors aproximats al 100% de la producció econòmica mundial en un any. Unes proporcions que s’apropen a les del deute grec tot just abans que esclatara la crisi de l’euro.
Quan tot això desmunte la salut pública, el virus destruirà també les finances públiques?
Molts economistes consideren que això és poc probable. En la major part dels països desenvolupats, aquests préstecs són “fàcilment accessibles”, diu Olivier Blanchard, de l’Institut Peterson d’Economia Internacional, amb seu a Nova York. Les taxes baixes d’interès van facilitar a molts governs viure a còpia del crèdit. Per tant, tal com diu Blanchard, hi ha poques raons per no gastar molts diners. Quants més préstecs, millor.
Però no tots es economistes estan convençuts que la crisi es podrà superar tan fàcilment. Hans-Werner Sinn, per exemple, expresident de l’Institut Ifo, amb seu a Munich, considera que “seria apropiat aturar la crisi temporal amb el Govern assumint un deute més gran”. Però li preocupa el fet que els bancs centrals de tot el món estiguen ajudant els governs a comprar bons a una escala tan gran.
Inflació perillosa
La quantitat de diners del banc central en l’eurozona es quadruplicarà aquest any en comparació amb la crisi financera anterior, diu Sinn. El coronavirus està causant que el subministrament de bens i serveis es reduesca. Massa diners per a molt pocs bens, cosa que podria derivar en un problema econòmic que semblava superat: la inflació. No és una gran amenaça a hores d’ara, diu Sinn. “Però una vegada els preus comencen a pujar, serà difícil reduir-los novament”.
Alleugerir la càrrega del deute del Govern a través de la devaluació va ser un mètode que fins i tot els governants de l’antiga Roma van fer servir. Des de llavors, els governs s’han alliberat repetidament del deute a través de la inflació. Per tant, els economistes, inclòs Sinn, van pronosticar una nova onada d’inflació fins i tot després que acabara la crisi del deute de l’eurozona.
Però això no es va materialitzar mai. En canvi, les taxes d’interès clau van caure a zero i, en alguns casos, a valors negatius. Això ha provocat que el deute es reduesca, tot i que lentament. Al mateix temps, en canvi, també ha fet que els estalvis dels qui van invertir els seus diners en comptes a canvi de percebre interessos, s’acaben disminuint. La pandèmia podria mantenir les taxes d’interès extremadament baixes durant anys o fins i tot durant dècades. Aquesta és l’única manera amb què els estats, els bancs i les empreses podran suportar la seua càrrega de deute sense fer fallida.
Els països amb major risc de fallida són els que estaven ja molt endeutats abans de la irrupció del coronavirus. Molts països emergents i en desenvolupament han obtingut préstecs massius, sovint a través de divises estrangeres, com ara el dòlar.
Ara, els mercats de matèries primeres estan col·lapsant, el turisme pràcticament s’ha estancat i les divises perden valor. Tot això farà que aquests països tinguen encara més complicat el pagament dels seus deutes. És cert que el Fons Monetari Internacional, recentment, va suspendre temporalment els seus interessos i les reclamacions de reemborsament per als 25 països més pobres del món. Una decisió, però, que no va molt més enllà del simbolisme.
Sense un alleugeriment dràstic del deute, els economistes pronostiquen que diversos estats africans o de l’Amèrica Llatina i Àsia es veuran obligats a declarar-se en bancarrota. Les conseqüències per a la indústria financera serien catastròfiques.
Una economia d’estancament progressiu
També a Europa, la pandèmia està atenuant encara més la divisió econòmica. Si bé els països del nord tenen suficient marge com per fer rescats de milers de milions d’euros, molts estats del sud caminen cap a l’abisme. A Espanya, la recessió que s’aproxima provocarà que el deute de l’Estat es dispare a vora el 116% del seu PIB aquest any. El percentatge augmentarà cap al 159% a Itàlia.
Des que els membres de la zona euro van començar a debatre sobre els coronabons i sobre les disputes sobre els préstecs de reconstrucció, els fantasmes sobre la viabilitat de la unió monetària han reaparegut. Mentre els països del sud se senten abandonats pels seus germans del nord, estats com ara els Països Baixos, Àustria o Alemanya estan preocupats, especialment, perquè Itàlia puga col·lapsar pel gran pes de la seua càrrega creditora. Els euroescèptics tornaran a ser protagonistes polítics en alguns països importants, diu Holger Schmieding, economista en cap del banc inversor Berenberg, d’Hamburg. Aquest risc polític per a la unió monetària posa nerviosos els mercats financers, diu. La diferència de les taxes d’interès entre els bons del govern italià i de l’alemany quasi s’ha duplicat des de mitjan febrer, augmentant el perill que Europa puga caure en una nova crisi monetària.
Aquesta nova realitat del deute està creant una societat global de dos nivells. A molts països no els resultarà difícil viure del crèdit durant molt de temps. Però per a altres, els préstecs que obtinguen per superar el coronavirus podran suposar-los la ruïna. S’enfrontaran, així, a un difícil equilibri: d’un costat la depressió econòmica i l’atur i, de l’altre, la fallida del Govern.
Alguns països també podran encarar un destí propi, com ara el Japó, que durant molts anys ha viscut amb un deute estatal extremadament elevat i una política monetària extremadament flexible. Per a Sinn, ex cap d’Ifo, això podria conduir a una mena d’“economia zombie”, “una economia d’estancament progressiu” caracteritzada per bancs amb problemes, empreses febles i xifres de creixement ben limitades. “Alemanya ha d’evitar aquest resultat”.