Adrio Pierantoni volia saber què podia fer l’Estat per a ell. Igual que gairebé totes les empreses italianes que no produeixen medicaments o aliments, va haver de tancar la seva petita empresa de mobiliari comercial a Fano, a la costa adriàtica. Aquella era la darrera d’una sèrie de mesures que pretenen contenir el coronavirus i que han paralitzat definitivament l’economia italiana.
Pierantoni va calcular la falta d’ingressos, els crèdits pendents, la difícil situació de treballadors i proveïdors i va marcar el número del seu assessor fiscal. “Volíem preguntar-li senzillament amb quin suport podíem comptar”, diu l’empresari. La resposta va ser immediata: ell, personalment, podia rebre, en teoria, 600 euros quan arribessin els formularis. Però per a l’empresa res de res.
Zeppelin, l’empresa d’aquest home de 59 anys, existeix des de fa més de vint anys. Fa mobles a mida per a botigues de moda de Milà. L’empresa funciona, és a dir, en una situació de normalitat no dependria de l’Estat. Però si les botigues estan tancades no necessiten mobles, per això Adrio Pierantoni necessita diners urgentment. “Amb 600 euros no n’hi ha prou ni per pagar el rebut de la llum”, lamenta.
Aquests dies l’empresari es fixa sovint en Alemanya. La seva esposa, Gabi, amb qui dirigeix l’empresa, és de la ciutat de Rastatt, a Baden; es van conèixer en un agermanament entre ciutats. A Alemanya, a més, hi té clients i socis importants; i hi ha uns polítics que decideixen el que Pierantoni voldria per a Itàlia: mecanismes de protecció, ajuts econòmics i paquets de milers de milions d’euros. Pel que fa als infectats, creu Pierantoni, Alemanya va al darrere d’Itàlia unes dues setmanes. Però pel que fa a l’economia, Alemanya “ens porta mesos d’avantatge”.
Pierantoni viu en primera persona la diferència amb què els dos països gestionen les conseqüències de la pandèmia del coronavirus en la seva economia. O més ben dit: com les poden gestionar.
A Alemanya sembla que els diners no siguin cap problema. Dimecres el Bundestag va acordar un pressupost suplementari de 156.000 milions d’euros per mitigar les conseqüències dramàtiques del xoc en l’economia. Les ajudes totals del país per a l’economia arriben als 1,8 bilions d’euros.
Itàlia no té aquestes possibilitats. El país té un deute superior al 130% del seu PIB, per tant el seu marge financer és molt limitat.
Si bé la Comissió Europea (CE) ha aixecat tots els requisits perquè els Estats s’endeutin, de manera que els països puguin aconseguir més crèdit segons els convingui, això només funciona si els inversors estan disposats a prestar diners als països afectats a uns costos raonables.
Itàlia, però també França, Espanya i Portugal, aviat podrien topar amb obstacles. En vista de les altes càrregues que els esperen, podrien augmentar els dubtes als mercats sobre si mai aquests països podran retornar el deute. Aquesta por ja va escampar-se pels mercats financers després de la caiguda del banc Lehman Brothers i va estar a punt de fer esclatar la unió monetària.
Aleshores, els inversors van especular amb l’elevat deute d’alguns Estats, com Grècia, la qual cosa va fer pujar els costos del finançament fins a uns límits insostenibles. Fins que el Banc Central Europeu (BCE) no hi va intervenir la situació no es va calmar. I fins ara.
El xoc del coronavirus pot acabar posant fi a aquella calma. I afecta economies que estan tan afeblides com no ho havien estat des de la Segona Guerra Mundial.
Per tranquil·litzar els mercats financers, el BCE ja ha decidit comprar deute de tota mena per valor de 750.000 milions d’euros. Però, segons la presidenta del BCE, Christine Lagarde, amb això no n’hi haurà prou. Els Estats membres també tenen l’obligació d’ajudar, recorda Lagarde, i de no actuar cada un pel seu compte, sinó conjuntament.
Lagarde, doncs, en converses per videoconferència amb els caps de govern i els ministres de Finances, fa campanya per un instrument que ja es va debatre durant la crisi de l’euro: els eurobons. O, com s’anomenen en la crisi actual: els coronabons. Es diguin com es diguin, són el mateix: deute conjunt de tots els països de l’euro. Tenen l’avantatge que es considerarien una inversió segura perquè els Estats amb bona reputació –com Alemanya, els Països Baixos o Àustria– es responsabilitzarien de les obligacions de deutors no tan sòlids, com Itàlia o Grècia. Precisament per això els països del nord sempre han estat sempre en contra d’aquests préstecs. No volen respondre d’obligacions que altres països potser assumeixen a la lleugera.
El govern alemany ja es va oposar a l’emissió de deute mancomunat fins i tot en el punt màxim de la crisi de l’euro. En l’opinió pública alemanya –i al govern de coalició– els programes d’ajuda per a la petita Grècia ja van ser molt polèmics. No hi haurà eurobons, va assegurar la cancellera Angela Merkel (CDU) al seu soci de govern d’aleshores, l’FDP, “mentre jo visqui”.
Però el coronavirus no és Lehman Brothers. Aquesta vegada no hi ha Estats que hagin viscut per sobre de les seves possibilitats, sinó que s’ha produït un xoc exogen que afecta a tothom. Hi ha milers de morts i sistemes de salut col·lapsats, economies senceres paralitzades. El ministre de Finances, Olaf Scholz (SPD), parla d’un “repte decisiu per a tota la humanitat”.
En el cas d’Itàlia això és ben veritat. El govern del primer ministre Giuseppe Conte ha paralitzat l’economia del país amb una duresa brutal. Des de fa més de dues setmanes, el comerç minorista i la gastronomia estan tancats; només obren supermercats i farmàcies. Roma va decretar fa uns quants dies l’aturada absoluta de tota l’economia: fins al 3 d’abril la producció està paralitzada des de Torí fins a Palerm, només poden continuar treballant les empreses que són essencials per l’abastiment, com el fabricant de pasta Barilla.
I la situació es va agreujant. Els treballadors d’aquests sectors “essencials” temen per la seva salut, els sindicats amenacen amb vagues per forçar-ne el tancament. Ara ni tan sols se sap del cert quant de temps continuarà funcionant la xarxa de gasolineres. Als seus 100.000 treballadors els falten mascaretes i guants, i molts empresaris volen tancar perquè amb prou feines tenen ingressos. Però com funcionaran els transports necessaris sense l’abastiment de combustible?
Ningú perdrà la feina pel coronavirus, va prometre el govern. El 17 de març Roma va reservar 25.000 milions d’euros per a un primer paquet d’ajudes (“Cura Italia”); els diners serviran sobretot per estabilitzar el sistema de salut i les petites i mitjanes empreses.
A l’abril ha d’arribar un segon paquet de rescat de com a mínim 25.000 milions d’euros més. L’epidèmia pot convertir el país en un “escorxador social”, diu el ministre de Finances, Roberto Gualtieri. El ministre vol apujar encara més l’elevat dèficit. Aleshores la recessió previsible serà “dura, però manejable”, segons ell.
No obstant això, sense l’ajuda del BCE i de la resta de països europeus, la maniobra no sortirà bé.
Molts economistes consideren que els eurobons són la millor eina per repartir solidàriament les càrregues de la crisi. “Els forts han d’ajudar els febles”, deia en una crida un grup de reputats economistes alemanys. Proposen, com a mesura excepcional, l’emissió de deute conjunt per valor d’un bilió d’euros; amb aquesta quantitat “es podria donar suport als Estats membres si corren el risc de perdre l’accés als mercats de capital”.
A la junta del BCE, l’òrgan suprem de decisió del banc central, en aquesta qüestió també hi ha una inusual unanimitat. Fins i tot el president del Bundesbank, Jens Weidmann, ha renunciat al seu escepticisme respecte als préstecs mancomunats. Igual que Lagarde, Weidmann recomana al govern alemany que deixi d’oposar-s’hi. Els responsables dels bancs centrals consideren que la situació és molt més greu que el 2008, quan va esclatar la crisi financera, o que el 2012, quan la crisi de l’euro va arribar al seu punt àlgid. I no volen ser els únics que combatin la crisi a escala europea.
Tot i així, el govern alemany vol evitar de totes passades una reedició de l’antic debat sobre l’emissió mancomunada de deute. “És un projecte que neix mort”, diuen des del Ministeri de Finances. Neerlandesos, austríacs i finesos també rebutgen aquest instrument. Els eurobons, diuen, no són necessaris: hi ha prou mesures diferents per salvar Itàlia i altres països en situació de debilitat.
Com ja va passar durant la crisi de l’euro, es corre el risc que hi hagi un nou conflicte entre nord i sud. En la videoconferència de l’Eurogrup dimarts al vespre, les desavinences van posar-se de manifest obertament. De fet, dijous a la tarda els ministres de Finances de la (també virtual) cimera de la UE volien enviar un fort senyal d’unitat. Però al final ni tan sols es van posar d’acord en una declaració conjunta.
Itàlia, França i altres països del sud d’Europa reclamen la creació de coronabons i títols de deute europeu semblants per finançar crèdit per als països de l’euro. Dimecres els caps d’Estat i de govern de França, Espanya i set països més de la UE van enviar una carta al president del Consell Europeu, Charles Michel. Li deien el següent: “En pro de l’eficiència i la solidaritat, hauríem d’explorar altres instruments –com per exemple un finançament especial en el pressupost de la UE– per a les despeses relacionades amb el coronavirus”.
La setmana passada la CE també va posar sobre la taula una eina com aquesta: vol demanar crèdits pel seu compte, de moment per valor d’entre 18.000 i 25.000 milions d’euros, per finançar les assegurances per desocupació nacionals. Aquests préstecs serien com una mena d’eurobons.
A la CE li agradaria assumir molt més crèdit, però només pot contreure deute dins uns límits; tret que els Estats membres l’avalin. Això seria l’inici dels eurobons a gran escala. El problema és que els parlaments estatals haurien d’aprovar individualment l’endeutament comunitari.
Els Països Baixos i Alemanya hi estan en contra. Però en la qüestió dels coronabons o altres títols de crèdit conjunts França no cedirà. “Volem treballar en un instrument de deute conjunt a escala europea”, diu el ministre de Finances francès, Bruno Le Maire. “Aquest nou instrument ens permetria fer inversions conjuntes a llarg termini en benefici de tots els Estats membres que són necessàries per sortir de la crisi. Europa ha de respondre-hi de forma unitària per garantir la recuperació més ràpida possible de totes les nostres economies”.
El govern alemany és favorable a una altra solució: des del Ministeri de Finances diuen que, molt més determinant que abaratir el crèdit, és que hi hagi un accés sense traves ni restriccions als mitjans del BCE.
Per a aquest objectiu podria servir un instrument del Mecanisme Europeu d’Estabilització (MEE), que encara disposa de 410.000 milions d’euros d’ajuts no utilitzats: l’anomenada línia de crèdit preventiva. Aquesta línia té dues variants: una sense condicions i una altra amb unes condicions molt lleus.
En les converses es parla sobretot de la segona: els països que com a conseqüència de la crisi passin dificultats econòmiques podrien manllevar diners a l’MEE per valor d’un 2% del seu PIB.
Aquesta variant conté un altre avantatge: el BCE podria acumular deute públic il·limitadament d’aquests països. Així ho preveu l’anomenat programa d’Operacions Monetàries sense Restriccions, que es va establir després del discurs llegendari del “Whatever it takes” de l’aleshores president del BCE, Mario Draghi. Fins ara no s’ha utilitzat mai, perquè la seva sola existència ja ha espantat els especuladors.
Els neerlandesos encara estan en contra d’activar ja ara l’MEE. El mecanisme de rescat, argumenten, es va crear per a uns casos concrets. La seva finalitat és ajudar els països que en temps de crisi ja no es puguin finançar sols als mercats de deute. En aquesta situació no hi està cap país de la UE. “Aquests diners només ens els podem gastar una vegada”, alerta el ministre de Finances neerlandès, Wopke Hoekstra. “Hem d’avançar amb molt de compte”. Cosa que també vol dir: a llarg termini no es descarta res.
Christian Kastrop, director del programa “El futur d’Europa” a la Fundació Berteslmann, creu que a la llarga serà inevitable una emissió mancomunada de deute, d’una manera o d’una altra. I no li sembla malament: “Aquesta crisi és, senzillament, massa descomunal perquè els europeus la puguin superar amb els instruments tradicionals”.
Kastrop hi veu dues possibilitats, limitades –això sí– a aquesta crisi. “O bé els països membres emeten realment deute conjunt en què comparteixen tant costos com riscos. O el BCE es converteix en un autèntic comprador d’últim recurs”.
Per fer això, el BCE ha de poder decidir lliurement que comprarà –en qualsevol moment i sense reserves– tot el deute dels seus Estats membres, sigui quina sigui la seva situació financera. “Aleshores qualsevol bo públic seria un eurobò”, explica Kastrop, perquè tots els països membres respondrien de les seves responsabilitats a través del BCE.
Traducció d’Arnau Figueras