FINANCES

Lliçons d’una dècada perduda

Aquest 15 de setembre es compleixen deu anys de la caiguda de Lehman Brothers. La fallida d’aquesta companyia inversora va precipitar definitivament la pitjor crisi financera i econòmica des del crac del 29: bancs històrics liquidats, milers de llocs de treball volatilitzats; empreses de renom esfondrades... Què hem après d’aquella crisi? I, en tot cas, hi ha risc de tornar a caure en el mateix pou? EL TEMPS pregunta als experts. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Això que està a punt de caure’ns al damunt no ho hem vist mai”. La frase, pronunciada en privat per un alt responsable d’una entitat financera valenciana ara desapareguda, presagiava l’hecatombe. No l’errava. Era la tardor de 2008, les primeres esguitades d’una crisi que acabà emportant-s’ho tot, com aquelles ramblades que apareixen sobtadament i no deixen marge a la reacció. La pluja, en aquest cas, feia anys que queia, constant, impertèrrita, en forma de desregulació dels mercats financers. Turbocapitalisme en estat pur. El resultat fou la pitjor crisi econòmica des del crac del 29. “Una dècada perduda”, en paraules de Josep Soler, director general de l’Institut d’Estudis Financers. 

Per a molts, la caiguda de Lehman Brothers, el 15 de setembre de 2008, simbolitza l’inici d’aquesta davallada als inferns col·lectiva, per bé que els primers símptomes s’hagueren deixat notar tot just un any abans. Entre els dies 6 i 9 d’agost de 2007, tres societats hipotecàries nord-americanes havien fet fallida. Mentrestant, el banc francès BNP Paribas anunciava la suspensió de tres dels seus fons. De la nit al dia el terme subprime s’incorporà al vocabulari dels telediaris. Ens assabentàrem aleshores que, en un exercici d’enginyeria financera, els bancs havien estat concedint hipoteques a clients d’escassa solvència que després, per paquets, havien revenut a altres fons inversors, que alhora les havien revenudes com si es tractara de productes de màxima fiabilitat. Tot amb el vistiplau de les sacrosantes agències de qualificació, que els assignaren bones qualificacions. Els primers signes de preocupació començaren amb els primers impagaments. El senyal d’alarma començà a sonar: aquell gegant tenia els peus de fang. 

Entre la segona meitat de 2007 i la primera de 2008 es feu evident que alguna cosa de ben grossa succeïa. El mercat interbancari va quedar paralitzat: ningú no se fiava dels balanços dels altres. Els actius tòxics eren pertot arreu. Els forats de les petites i les grans entitats començaren a aflorar. La primavera de 2008, amb el vistiplau de la Reserva Federal, el banc Bear Stearns fou adquirit per JP Morgan Chase pel preu simbòlic de dos euros. Fou tan sols un més d’entre tants. El capitalisme salvatge, unit a la cobdícia dels qui capitanejaven aquell vaixell, abocaven el món sencer a l’abisme. “Alguns directius d’entitats financeres havien orientat la seua activitat a guanyar diners a costa dels interessos dels seus clients, amb un endeutament desmesurat i sense gestionar-ne els riscos”, rememora Isabel Giménez, directora general de la Fundació d’Estudis Borsaris i Financers a València

 

Massa gran per no caure

El 15 de setembre de 2008, després d’un estiu cercant infructuosament una eixida, Lehman Brothers registrava la seua fallida en el Tribunal de Fallides del Districte Sud de Nova York. De res no havien servit els intents dels màxims responsables de l’entitat de convèncer el Departament del Tresor d’un rescat. Lehman Brothers estava corcada fins al moll de l’os. El principi de too big to fail (massa gran per deixar-la caure) saltava pels aires. La purga arribava també per a aquells que fins feia uns mesos semblaven intocables. Amb un volum d’actius de 639.9000 milions d’euros i quasi 26.000 treballadors repartits per tot el món, esdevenia la fallida més gran de la història

La bancarrota de Lehman Brothers va posar en evidència, en paraules de María Ángeles Fernández, catedràtica d’Economia financera i Comptabilitat de la Universitat Jaume I, “la necessitat primordial de construir un sistema financer sostenible en tots els seus aspectes, en què els principis bàsics de construcció siguen essencialment la rendibilitat ajustada a principis, una regulació adequada i una supervisió efectiva”. La  Gran Recessió fou d’una magnitud tal que els poders públics van fixar-se com a objectiu marcar de més prop els mercats financers per evitar els excessos del passat. El juliol de 2010, als Estats Units, s’aprovà la Llei Dodd-Frank, que reforçà els tests d’estrès i la supervisió exhaustiva de les entitats financeres sistèmiques. A nivell europeu, també les mesures s’han anat succeint, si bé la Directiva sobre Mercats d’Instruments Financers (MiFID, per les sigles en anglès) ha establerts noves regles de joc per a les entitats que operen els mercats financers. Ja el juny de 2009 es van crear tres autoritats europees per supervisar, respectivament, les activitats de la banca, les assegurances i la borsa, i una quarta autoritat —anomenada Consell Europeu de Risc Sistèmic— per prevenir situacions de perill com ara la generació de bombolles immobiliàries. A més, també es va ampliar el focus sobre el risc sistèmic, que prèviament no es parametritzava. Per a Isabel Giménez són també destacables els “grans avanços en govern corporatiu” destinats a evitar l’abús i el delicte. En aquest àmbit, explica aquesta doctora en Economia aplicada, ha estat igualment ressenyable la reforma aprovada l’any 2017 del règim de responsabilitat dels consellers d’empreses amb la Llei de Societats de Capital. 

En l’opinió de María Ángeles Fernández, “l’objectiu últim no ha de ser més regulació, sinó una millor regulació i sobretot posar el focus en el compliment d’aquesta, és a dir, en una regulació efectiva”. A parer de Fernández, que és coordinadora del grup universitari de recerca d’alt rendiment de mercats financers, sostenibilitat de les organitzacions i responsabilitat social, el que cal és “treballar en una millora dels models i anàlisi de riscos integrals, economicofinancers, ambientals, socials i de govern; i en la generació de mecanismes que permetin millorar la transparència i la rendició de comptes”. 

 

‘To be continued...’

Deu anys després, milers de llocs de treball perduts, sembla pertinent preguntar-se si actualment les economies occidentals estan a recer d’una nova Gran Recessió de característiques semblants a l’anterior. De moment, les xifres indiquen que almenys la bogeria financera s’ha calmat. Segons un informe de McKinsey, els fluxos d’inversió estrangera directa han disminuït a la meitat, en passar dels 3,2 bilions de dòlars de 2007 als 1,6 actuals. Igualment, els fluxos transfronterers han passat dels 12,7 bilions fins als 5,9. 

Amb tot i això, els experts no veuen el camí del tot expedit. Perquè, “com deia Mark Twain, ‘les crisis no es repeteixen però rimen’”, com adverteix Isabel Giménez, directora general de la Fundació d’Estudis Borsaris i Financers. 

L’arribada de Donald Trump, de fet, incorpora elements d’inquietud en aquest sentit. Fa només quatre mesos, la majoria republicana al Congrés dels EUA va aprovar una esmena que permetrà a milers de bancs deslliurar-se de les proves d’estrès a què se sotmetien anualment per demostrar que són capaces d’afrontar escenaris en condicions adverses. A més, els falcons de la Casa Blanca tenen en el punt de mira la Regla Volcker, que impedeix als bancs utilitzar els dipòsits dels seus clients per fer operacions especulatives, així com l’agència creada per protegir els consumidors. 

En tot cas, és l’acumulació del deute el que la majoria d’experts es miren, a hores d’ara, amb més precaució. El deute global dels Estats s’ha duplicat fins als 60 bilions d’euros en l’última dècada. “En aquell moment hi havia un endeutament privat molt elevat que ara s’ha transvasat cap al sector públic”, adverteix Josep Soler, director de l’Institut d’Estudis Financers. “Amb uns tipus d’interès tan baixos ens hem trobat amb una recuperació un poc artificial”. En una línia semblant es manifesta Isabel Giménez, per a qui hem assistit a unes “polítiques monetàries expansives extraordinàries, amb tipus d’interès zero i compra d’actius per part dels bancs centrals”. I adverteix: “La digestió serà complicada i el cicle té molt a dir”. “Quan s’acabe la droga aplicada pel Banc Central Europeu i la Fed, correm el risc de caure en una altra recessió.  El tipus d’interès zero ens manté en un món artificial que pot generar greus efectes col·laterals”, afegeix Soler. En tot cas, el responsable de l’Institut d’Estudis Financers troba a faltar “més reformes estructurals. “La prioritat de reforma del sistema ja no hi és. Estem eixint de la crisi amb pegats i no amb una nova fórmula. No hem sigut prou valents, com sempre, per culpa del curtterminisme electoralista”. •

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.