A una pàtria li cal un nom, condició sine qua non perquè els seus fills la reconeguin. El nom, però, pels avatars històrics pot haver caigut en desús (ja ningú diu Abissínia a Etiòpia, Siam a Tailàndia o Barbaria a la terra dels berbers) o haver quedat reduït a una de les seves parts (com és el cas de Macedònia, que per això la part septentrional ha acabat dient-se Macedònia del Nord). També hi ha el cas, des d’antic, on les parts han constituït un tot, com ha succeït amb els Països Baixos, unió de regions de parla neerlandesa separades del Sacre Imperi i també de la Monarquia Catòlica que tenia per capital Madrid. Seria llarg ací fer una relació de noms de països, de corònims, caiguts en desús, reduïts a una de les parts o adoptats per un tot; la història n’està plena.
Els Països Baixos com a exemple
Països Baixos, Nederland, el nom sorgí per necessitat, la de set províncies borgonyones (Holanda, Zelanda, Gelderland, Utrecht, Frísia, Groningen i Overijsel), unides per lligams de llengua (neerlandès i frisó), cultura i —importantíssim en aquell moment— religió, que no acceptaven ser governades per un paio ultracatòlic de Madrid. Aquest era el «rei» d’ells i també de València, Mallorca, comte de Barcelona i —ah!— dels glotòfags castellans. Per a nosaltres era el primer rei Felip d’aquest nom, per als castellans, però, el II (el primer fou Felip dit «el Formós», el guapíssim marit de Joana «la Boja») i el seu gran rei, el del «imperio donde nunca se pone el sol». La frase de fra Francisco de Ugalde féu fortuna i vet ací que fins avui la repeteixin fins a la sacietat els nostàlgics de la barbàrie colonitzadora castellanitzant. No fa molt, l’any 2001, l’ara tan escarnit Borbó pare etzibà allò de «nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suya, por voluntad libérrima, la lengua de Cervantes». A la Haia, el 26 de juliol de 1581, els neerlandesos del nord abjuraren de l’ultracatòlic rei espanyol Felip II, no el volien veure ni en pintura, i així s’inicià una guerra de vuitanta anys —vuitanta!— per independitzar el seu país —països— del rei de Castella. És la història —ja la sabeu— dels tercios (l’exèrcit espanyol a Flandes) i de les brutalitats del duc d’Alba i altres uniformats de l’època. Tot plegat, material per a engrossir els llibres d’història espanyolistes, la novel·lística carpetovetònica del Pérez-Reverte, amb pel·lícula de l’Alatristeinclosa, i l’ultramuntanisme pictòric del Ferrer-Dalmau. Mal que els pesi, els Països Baixos reeixiren.
Si l’Ortega y Gasset, intel·lectual celebradíssim, a esquerra i dreta, per l’espanyolisme militant, etzibava a les Corts republicanes de 1932 contra l’Estatut català, que «el problema catalán es un problema que no se puede resolver, que sólo se puede conllevar», el mateix pensaven de Catalunya i també de Flandes (els Països Baixos) el Quevedo i la intel·lectualitat castellana del segle XVII.
A mitjan segle XIX la intel·lectualitat dels territoris —nació— catalanòfons decidí que no anava a renunciar a la seva llengua. És ben colpidora, per a l’època, la frase de Joaquim Rubió i Ors al pròleg del seu Lo Gaiter del Llobregat (1841): «Catalunya pot aspirar encara a la independència, no a la política, puix pesa molt poc en comparació de les demés nacions les quals poden posar en lo plat de la balança, a més del volum de sa història, exèrcits de molts mils d’homes i esquadres de cent navios; però sí a la literària». Bé, fou un començament i Espanya, l’Espanya liberal que estava constituint-se, podria haver adoptat —fer seves— les aspiracions lingüístiques, únicament lingüístiques, dels territoris no castellans. Però, com bé apuntava Joan Fuster al pròleg del llibre Franco i l’espanyolisme, de Xavier Arbós i Antoni Puigsec (1980), «hi ha ‘catalanistes’ perquè hi ha ‘espanyolistes’». Ras i curt, així és. Espanyolisme de «sólo se puede conllevar», fonamentat en punyeteries de poble escollit a la manera bíblica i les conseqüències d’un matrimoni desafortunat, el que uní al tàlem, a Valladolid (Castella profunda) en 1469, un noi de nom Ferran, de disset anys, i una noia de divuit, Isabel. Eren cosins prims i, doncs, dret canònic en mà, el matrimoni havia d’haver-se evitat, però... Coses que passen, una butlla papal falsa apanyà el descosit i vingué el que de tots és sabut.
D’igual manera com als catalans els convertiren en «espanyols», una altra còpula en tàlem, la de la filla de Ferran i Isabel, Joana, amb el fill de l’emperador Maximilià I del Sacre Imperi i senyor de Flandes, Felip, convertí en «espanyols» els neerlandesos. Ja veieu, hi havia una època en què la sort de les nacions es decidia als llits. Ara bé, Flandes i la resta de províncies neerlandeses eren lluny de Castella; els catalans, en canvi, la tenim a tocar, sobretot per la part de València. Posar una pica —un soldat— a Flandes als espanyols els resultava tremendament onerós, d’això la dita; a les terres catalanes, en canvi, campaven com i quan volien les piques, i encara, per a la nostra dissort, campen.
Les províncies neerlandeses septentrionals proclamaren la seva independència (1581) i cercaren un nom que les identifiqués unides. No eren Borgonya, encara que el ducat borgonyó és l’origen de llur convivència. Eren els Països Baixos —la sortida a la mar— de Borgonya i d’ací el nom, en el francès oficial d’aquell estat, Pays-Bas, i en el neerlandès de la població, Nederland. L’emperador Carles V, fill de Felip I el guapíssim i de Joana la boja d’amor, els convertí, per decret, en províncies indivisibles en 1549. Mort Carles V (1558) els Països Baixos passaren al seu fill primogènit, Felip II, de qui set províncies se separaren en 1581, les províncies que formaren allò que en el futur seria conegut com a Holanda, per la sinècdoque que s’empatollà Napoleó en crear un regne per al seu germà Louis Bonaparte en 1806. Abans els revolucionaris francesos, en 1795, havien propiciat l’aparició d’un estat titella en territori neerlandès amb el nom de República Batava, que arreplegava el nom dels naturals que hi habitaven en l’antiguitat.
Els territoris de la perifèria de l’orient ibèric ben bé podrien haver estat reconeguts com a «ibèrics», puix que foren la llar dels ibers, el poble dit així. Els carpetovetònics de la Meseta no eren ibers, sinó un poble de parla cèltica, com també els lusitans de Viriat. Tanmateix, ara mateix i al segle XIX dir Ibèrica, amb majúscula, és referir-nos a la península dita així pels grecs antics, nom que ha estat ressuscitat per la geografia moderna, encara que hi hagué qui pretengué dir Ibèria als Països Catalans. Altrament, no hom podia obviar la història, ben coneguda per homes com Joaquim Rubió i Ors, que iniciaren el despertar d’una cultura abaltida per segles de castellanització. La Renaixença sorgia i també la necessitat de referir-se a la llengua que tots plegats conreaven (ressuscitaren el terme «llemosí» del segle XVI) i el país on es parla. La història, doncs, havia de donar la solució al nom del país. En definitiva, com explicava a les seves DécadasGaspar Escolano en 1610: «Como fue poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana, y tomó della la lengua, y están tan paredañas y juntas las dos provincias, por más de trescientos años han pasado los deste reino [els valencians] debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos». I catalans tots eren «hasta que cien años o poco más a esta parte, que el rey católico don Fernando de Aragón unió su corona con la de Castilla, cada una de estas naciones ha tirado por su cabo, como sintiendo la ausencia de su cabeza, y así tenidas por diferentes». Ja veieu: l’infaust matrimoni de 1469.
De la història del dret vingué la solució
És molt senzill: estudieu història. La història es pot escriure de múltiples maneres, val a dir-ho, i el relat varia segons qui l’escrigui, és cert. I ara algú dirà: doncs tu David també agranes cap a casa. Vaja! No diré que no, més encara quan em situo al marge del discurs dominant. Si ara i ací escric així i, evidentment sóc catalanista, és perquè hi ha espanyolistes, des de l’espanyolisme bronca fins al regionalisme de prebenda i pandereta que ara s’estila a la Comunitat del Ximo i el Ribó, que han bastit un discurs fins a l’histrionisme que nega la catalanitat de bona part del meu país. No em negareu que, el passat abril, l’exhibició delirant del gegantesc —monstruós!— llençol blaverot a l’Hospital Clínic de València no va ser de traca. Contra el coronavirus, xe tira de blaverades! I ara tothom canteu, amb marcialitat: «pas a la regió que avança en marxa triomfal», que el virus passarà de llarg.
Un benemèrit historiador del dret, Benvingut Oliver i Esteller (1836-1912), un senyor de Catarroja (l’Horta), ben valencià doncs, féu servir un terme per a referir-se a la comunitat nacional sorgida en temps de Jaume I. L’home, innocentment, perquè no hi havia cap pretensió més enllà de la descriptiva, anomenà aquelles —les nostres— terres com a países catalanes. Ho féu a la introducció del volum primer de la seva Historia del derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa (Madrid, 1876). L’home, per necessitat d’explicar les característiques d’un territori amb un dret comú, definí aquest, en altre temps Catalunya i s’ha acabat, com a países catalanes. La citació completa, perquè no és la meva intenció ocultar res al lector, és la que segueix (pàg. 22 de la introducció):
«Examinada desde este punto de vista y con este criterio la legislación de los países catalanes durante el siglo XIII, es como se explica que poblaciones como Barcelona, Lérida, Tarragona, Mallorca y aún Valencia pudiesen vivir sin otra legislación que la consignada en sus particulares privilegios.»
Benvingut Oliver no era un pelacanyes qualsevol ni un pervers catalanista que volia cruspir-se València. Era un senyor —diguem-ne— del terreny que féu carrera en el món del dret, un home que prosperà professionalment fins a convertir-se en el més reputat expert en dret immobiliari espanyol. Juntament amb el jurista barceloní Manuel Duran i Bas, entre catalans de cada riba de la Sénia anava la cosa, representà l’Estat espanyol al Congrés Internacional de Dret Mercantil celebrat a Anvers en 1885. I, home de l’establishment borbònic de la Primera Restauració, fou qui redactà els capítols matrimonials de la infanta Maria Teresa, filla d’Alfons XII, i el príncep Ferran Maria de Baviera.
Simpatia de tots los Països Catalans
Benvingut Oliver no era catalanista. Tot just el catalanisme balbucejava quan escrigué la seva Història del dret en Cataluña, Mallorca y Valencia. Hi havia Renaixença, sí, però encara no batejada amb aqueix nom. Oliver era un d’aquells lletrats estudiosos del dret d’aquella España incorporada o asimilada que difonia un mapa polític de l’Estat espanyol de 1854. El 22 de juny de 1881 ingressà a la madrilenya Real Academia de la Historia amb el discurs titulat La nación y la realeza en los estados de la Corona de Aragón, una dissertació en què honra la nación governada per la casa de Barcelona. Així, ben claret, casa de Barcelona, que per això eren descendents de Guifré I el Pilós. Més endavant, amb el també acadèmic dels «Països Catalans» Fidel Fita, Oliver publicà Las cortes de los antiguos reinos de Aragón y Valencia y Principado de Cataluña (Madrid, 1901).
Mentrestant, el catalanisme donava les seves primeres passes. La Renaixença literària inicial cobrava vigor polític i tímidament integrava la nació completa. No sembla que per la lectura de la història del catarrogí Oliver, el republicà federalista Josep Narcís Rocai Farreras escrivís a les pàgines del diari L’Arch de Sant Martí (18 d’abril de 1886), a propòsit de la restauració del monestir de Ripoll:
«Unió nacional de las provincias catalanas, de tota Catalunya; simpatia de tots los paissos catalans d’ensá y d’enllá del Ebro, d’ensá y d’enllá dels Pirineus orientals, fraternitat de tots los pobles de la confederació ibèrica de l’antigüetat; emancipació nacional, y vida y drets polítichs de Catalunya com poble y patria; renaixença de Catalunya com nacionalitat ó gent: aixó simbolisa la restauració de Ripoll.»
Benvingut Oliver i Josep Narcís Roca arribaren al corònim per necessitat. Com definir la pàtria que uneix tots els connacionals catalans. Allò de la «pàtria llemosina», com a denominació del país, de Víctor Balaguer, havia quedat enrere. Estava clar que el català era català i no cap dialecte occitànic. I allà on es parla català, sigui on vulgui, no tenia millor definició, tot fent servir un plural, que Països Catalans. No obstant això, el nom que apel·la a la «simpatia» encara trigà a quallar. Caram amb les reticències! Fins i tot hi hagué un benemèrit senyor, català de cor, que s’empatollà el nom bacavès (ba de balear, ca de català i v de València) per a l’idioma i Bacàvia per a la pàtria. L’autor de la proposta, el Nicolau Primitiu Gómez Serrano, no anava tan begut d’enteniment com pot semblar a priori. Mireu: Pakistan sorgí de Pa de Panjab, K de Caixmir i el sufix -tan de Belutxistan. I ací a Europa, què és el Benelux, doncs? O què era Txecoslovàquia? Altrament, uns que sí que acabaren com uns llums, el Xavier Casp i el Miquel Adlert, pretengueren una Comunitat Catalànica —qui ho diria?— per a definir allò que Oliver el de Catarroja definí, ras i curt, com a Països Catalans.
En definitiva, una qüestió de noms. Concurs de sinònims per a no dir Catalunya al país complet i catalana a la llengua de tots els catalanoparlants. Joan Fuster, amb bon criteri, escriví en 1962, en un opuscle titulat, precisament, Qüestió de noms:
«Potser —si més no és el meu punt de vista—, l’ideal fóra adoptar, no ja la forma «Catalunya Gran», sinó senzillament Catalunya, per designar les nostres terres. Ara bé: aquesta aspiració ha d’ajornar-se sine die. Podem preparar les condicions materials i morals perquè, un dia sigui ja factible.»
Així que: «Més apta que la forma «Gran Catalunya» o «Catalunya Gran», és la de «Països de Llengua Catalana». I millor encara, la de «Països Catalans», que tant s’ha estès en els últims deu anys, i que amb això mateix ha fet la prova de la seva viabilitat. Països Catalans té, en primer lloc, l’avantatge de la concisió i de la «normalitat». En té, de més a més, un altre, que provisionalment salva i acull les persistències dels particularismes tradicionals: és un plural. He dit abans que hi ha particularismes perquè hi ha particularitas. Negar que, dins la nostra radical «unitat de poble», no existeixen uns matisos regionals de perfil decidit, seria estúpid i suïcida. La història i les estructures socioeconòmiques ens han marcat, fins avui, amb un «caràcter» local lleugerament distint. La «unitat» que som abraça i tolera una pluralitat perceptible. És lògic que el nom que pretenem imposar-nos reflecteixi aquesta pluralitat alhora que afirmi i afermi la nostra unitat. Per això Països Catalans és el terme més oportú que hi podríem trobar. Estic persuadit que no sols és el més oportú: crec, que és l’únic que, en les nostres circumstàncies actuals, pot servir-nos.»
I vet ací la història sumària d’una denominació, que encara avui dia aixeca polseguera, si més no, entre aqueixa gent —com diria l’Ovidi Montllor— que no li agrada que es parli, s’escrigui o es pensi en català. Comptat i debatut, hi havia necessitat d’un nom, d’un corònim, i Països Catalans, el nom amb què Benvingut Oliver designà el país, fou i és una boníssima solució, la millor possible.