Entrevista

“La cultura catalana ha estat sempre pionera a l’hora de produir contingut digital”

Pedro Nilsson-Fernàndez (Sant Boi de Llobregat, 1981) és el president de l’Associació d’Humanitats Digitals Catalanes, “una entitat privada sense ànim de lucre que vol promoure la recerca digital en les humanitats dins dels estudis catalans i treballar per preservar i construir l’empremta digital catalana amb mètodes col·laboratius”, tal com expliquen al seu web. Parlem amb el president de l’entitat, que treballa a la University College Cork com a professor de llengua, literatura i humanitats digitals, per aprofundir un poc en les virtuts d’aquesta iniciativa.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

-Com sorgeix la idea de crear una Associació d’Humanitats Digitals Catalanes?

-El 2015 jo vaig participar al #DayofDH2015 organitzat per la UNED de Madrid presentant el meu projecte de Manuel de Pedrolo sobre humanitats digitals -de fet, col·laboro també en el Departament d’Humanitats Digitals de la Universitat de Cork, a Irlanda. Allò estava organitzat per l’Asociación de Humanidades Digitales Hispánicas (HDH). En aquell moment, la professora Elisabeth Burr de la Universitat de Leipzig, presidenta de l’Associació d’Humanitats Digitals Europees (EADH) va fer un discurs d’agraïment i va fer, també, una petita crítica: es va preguntar com podia ser que en una associació d’humanitats digitals hispàniques no hi hagués gairebé cap projecte que no fos en llengua castellana, amb la varietat de cultures que conviuen a la península. També va mencionar el meu projecte, el de Manuel de Pedrolo, com un exemple en aquest sentit. En aquell moment ho vam començar a rumiar amb companys i vam constatar que calia fer-ho. Hi ha moltes propostes en llengua catalana relacionades amb el món digital, però per alguna raó o altra no hi havia cap associació d’humanitats digitals, i és només fa poc que comencen a aparèixer programes universitaris (màsters sobretot). També val a dir que no tot el que es fa al món digital relacionat amb les humanitats són humanitats digitals.

-Què són exactament les humanitats digitals?

-Una disciplina en què les eines digitals s’utilitzen no només per fer representació de la recerca i en les humanitats, sinó que són una eina fonamental en la planificació i el procés d’aquesta recerca. El paper que han de tenir aquestes eines digitals és no només mostrar els resultats, cosa que ja fan moltes pàgines web que són el resultat d’investigacions humanístiques. La idea de les humanitats digitals és que les eines digitals formin part del viatge, del projecte, i moltes vegades, les preguntes de recerca que ens fem, les responem gràcies a coses que descobrim amb aquestes eines digitals, que són centrals a les humanitats digitals, però que necessiten també una base científica tradicional. Al darrere de les humanitats digitals hi ha molta teoria, molta manera de fer, també de tradicional. Però el resum seria aquest: les humanitats digitals parteixen de la utilització d’eines digitals per millorar la recerca que es fa en l’àmbit de les humanitats.

-Quines són aquestes eines i com s’utilitzen?

-Normalment són eines que es creen o en col·laboració amb departaments tecnològics (per exemple, aquí a Cork, allò que seria el Grau d’humanitats digitals te gairebé un 60% de component d’informàtica pura i dura, i l’altre 40% són eines i teories d’humanitats digitals) o amb un nou tipus d’humanista que té nocions de programació o que, bàsicament, se’n surt força bé amb un coneixement basic d’aquestes eines i col·laboracions. És a dir, humanistes que toquen temes de programació, o informàtics/programadors apassionats per algun aspecte de les humanitats. Cal tenir en compte que aprendre programació (python, Ruby, php) és una oportunitat que abans no teníem a l’abast i que ara mateix, tens disponible gratuïtament a les xarxes si l’hi pots dedicar temps. També cal tenir en compte que al món de les humanitats digitals, una de les coses més valorades és que aquestes eines siguin reutilitzables i obertes al públic. Es tracta de col·laborar: si una persona aconsegueix crear un petit codi o programa que et col·loca els topònims d’una novel·la en un mapa, per posar-ne un exemple, aquesta eina ha d’estar disponible per tothom. Les recerques han de ser obertes i els resultats han de ser també visibles.

-Pensen que la cultura catalana no té suficient visibilitat en aquest àmbit?

-No ho diria pas així, perquè la cultura catalana ha estat sempre pionera a l’hora de produir contingut digital. Hi ha hagut moltíssimes manifestacions de la cultura catalana en l’àmbit digital, però no s’han definit ni establert gaires projectes que vagin en la direcció de les humanitats digitals. Tenim molts projectes públics importants, com ara el fet que Barcelona Digital, de l’Ajuntament, tingui moltíssimes dades obertes -quan altres ciutats no les tenen-, o el Transcriu-me, de la biblioteca de Catalunya, que va ser el primer projecte català de crowsdsourcing que jo vaig descobrir, però crec que al món acadèmic l’estructura que tenim encara posa obstacles a la filosofia oberta de les humanitats digitals.

-Les dificultats, per tant, no procedeixen del fet que la cultura catalana estiga més minoritzada que d’altres?

-Una mica potser, però crec que procedeixen més de les estructures establertes. El fet que la cultura catalana sigui minoritzada, de fet, es manifesta a les xarxes d’una manera molt interessant. Si comparem, per exemple, el nombre de parlants de llengua castellana amb el de llengua catalana, i mirem el nombre d’articles publicats a la Wikipedia espanyola (que compta amb editors a tota Amèrica Llatina i part dels Estats Units, a banda de a la península) i a la Viquipèdia catalana, la mitjana és molt més gran a la Viquipèdia. En el tema cultural a les xarxes som molt més actius que els usuaris en una llengua tan potent com ho és la castellana. No crec que sigui, per tant, només un problema de minorització. Evidentment que hi ha menys gent treballant en la nostra cultura, però els que hi treballen ho fan amb molta intensitat i hi ha molt interès a difondre la nostra cultura digitalment.

-I llavors què caldria fer per millorar l’àmbit de les humanitats digitals?

-Crec que el primer que caldria fer és xarxa. Una cosa que nosaltres deixem molt clara és que no volem necessàriament educar o mostrar les millors pràctiques en aquesta disciplina, perquè això ja ho fan diverses revistes acadèmiques a l’estranger. Però caldria crear xarxa, dibuixar una mapa d’allò que fem (i allò que no fem) en relació a les HD i motivar la gent que fa projectes i crea iniciatives, creant un espai en què es pugui compartir idees i que en un futur permeti crear, per exemple, una conferència anual. Del que es tracta és que la disciplina creixi i tingui visibilitat, perquè és molt multidisciplinar i pot arribar a qualsevol àmbit de les humanitats. Jo per exemple treballo en literatura, però tenim un representant molt important dins la comunitat maker, que treballa per tant fora de l’àmbit acadèmic, i que és una branca molt potent de les humanitats digitals. Catalunya, i sobretot Barcelona, té una comunitat maker força important i fan projectes molt interessants. Per tant, cal connectar gent que fa coses semblants però que no es coneix entre si.

-Podria explicar-me un poc més la relació entre els makers i les humanitats digitals?

-Si mirem les publicacions o les conferències basades en humanitats digitals sempre hi ha una part dedicada a la comunitat maker. Perquè, per dir-ho d’alguna manera, aquesta comunitat garanteix la connexió entre les humanitats digitals i el públic general. Així, es posa en pràctica un dels principis de les humanitats digitals, que és que a banda de teoritzar o partir d’estructures didàctiques tradicionals, s’utilitza més la pràctica, el fet de fer servir les màquines o les eines digitals i crear es converteix en una forma d’aprenentatge.

-Per últim, com treballa l’Associació d’Humanitats Digitals Catalanes i quines activitats promouen?

-Ara mateix, com deia abans, la principal tasca que estem desenvolupant és la de fer xarxa. La idea és estar una temporada, entre sis mesos i un any, establint connexions, abans de reunir-nos com a associació en una primera trobada, potser en forma de reunions o congressos virtuals per identificar qui és qui en aquest àmbit català, fer xarxa i promocionar investigadors, creadors, projectes i publicacions relacionades amb les humanitats digitals en català.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.