La realitat és la realitat. Admet que siga contemplada des de diverses perspectives, però no que la modifiquem segons els nostres gustos e interessos. La realitat sempre s’imposa per sobre d’elucubracions. I colpeja de manera proporcional als intents que fem per ignorar-la. La nostra incipient i encara incerta relació amb el Covid-19, el ja infaust coronavirus, té una mica a veure amb tot això.
El dia 28 de febrer em tocava lliurar article per a l’edició comarcal de Levante-EMV. El vaig titular “Coronahistèria”, per tot el que estava passant. Llegit ara, amb una certa perspectiva, el text desplegava més bona intenció que encert, compartia aquella voluntat de fa tan sols uns dies de rebaixar el to mediàtic d’alarma, d’ubicar en un cert context (amb les dades disponibles aleshores) la malaltia. Hauria de disculpar-me per la meua candidesa. Ho faig per aquesta via.
Les grans crisis ens prenen la mesura com a persones i com a col·lectiu, aquesta no és una idea ni nova ni original. I un servidor tenia un motiu personal per aigualir mentalment la sensació de catàstrofe: un viatge als Estats Units, amb tota la família, per celebrar mig segle donant pel sac. El tipus de viatge que no fas mai perquè quan eres jove no tens diners, quan tens diners estàs criant i quan estàs acabant de criar te’ls has gastat en la criança i, amb una mica de sort, en un habitatge més gran. En algun moment, fas una arreplegada i prepares amb mesos d’avançament el viatge, amb visita inclosa al santuari del Madison Square Garden per veure per primera vegada en la vida un partit de l’NBA, encara que siga una castanya d'encontre per la decadència dels New York Knicks.
En la mesura que passaven els dies el neguit per l'evolució de la malaltia es va anar fent més i més gran. Fins dilluns passat no vaig caure del cavall. La cancel·lació, feta abans que Donald Trump tancara les fronteres als europeus, ens costarà un dineral. Els imprudents (o llestos) que apuraven fins el final, tindran més sort en aquell aspecte. No em queixe: quan vaig acabar de pagar el viatge ja havia sonat l’alarma en Xina. Una grip llunyana, que tardarà en arribar ací, si arriba. Això pensàvem. Doncs no.
És bonic ser gran i tenir encara il·lusions. La vida és això. Però la meua actitud negacionista, la de pensar encara a finals de febrer que aquell viatge es podria fer, no és tan diferent—salvant les distàncies— de la dels fallers que, malgrat les evidències, estaven disposats al suïcidi col·lectiu de la celebració d’unes festes massives. Un entestament atiat per unes autoritats que van esperar a què Madrid seguira els passos d'Itàlia per prendre una decisió que s’hauria d’haver pres dies abans. Tot i el cost polític. Tot i que és cert que, amb Madrid convertida en Itàlia, el colp era més fàcil d’assimilar per la ciutadania, pels fallers i per la gent que fa negoci amb les falles. Però el retard pot haver suposat, ho sabrem prompte, prejudicis sanitaris i també econòmics.
En certa mesura, ofén la manera en què alguns col·lectius s'estan mirant el melic: Falles i Festes de la Magdalena, també ajornades, afronten un drama, però passa el mateix milers de ciutadans que han perdut els seus viatges. O amb la indústria cultural, que ha d'encarar la cancel·lació de nombroses activitats. Amb l'esport. El llistat és inesgotable.
La malaltia està traent el pitjor de nosaltres. Com a ciutadans, estem caient en la histèria, l'acaparament, l’egoisme i l’infantilisme. En la banalització, en la burla del mal aliè. En el racisme. En l'oportunisme, com ara algunes patronals reclamant el buidament de drets laborals que la normalitat no els permetia. Els governants, al seu torn, han pecat de populisme —calia anunciar l'ajornament de les Falles amb tanta solemnitat, com si hagueren mort tres-centes persones en un atemptat?— i han tingut falta de valentia per prendre determinades decisions. El ben cert, però, és que s'han comès errades a tort i dret, a dreta i esquerra: cap de les mascletades hauria d’haver-se celebrat. Ni les manifestacions del 8-M, malgrat ser més necessàries que mai davant la reactivitat d'una part de la societat. Per descomptat, tampoc l’acte de Vox, una irada contraprogramació que li està eixint molt cara a aquell partit.
Així mateix, la Comunitat de Madrid hauria d’estar aïllada des de dilluns dia 9 de març, la jornada en què es va decidir que sí, que ja valia posar-se seriosos. Abans que milers de madrilenys aprofitaren per viatjar a les costes de País Valencià i Múrcia, augmentant els positius en llocs on el virus encara era incipient. Mai, en cap cas, 3.000 aficionats de l’Atlético de Madrid haurien d’haver viatjat a Liverpool. Una irresponsabilitat governamental i personal, dels mateixos aficionats, suprema. Però no aprenem: la manera en la qual Andalusia s’han agafat com a paparres a la celebració de la Setmana Santa, fins fa poc, és, simplement, irracional. I no vull fer jocs conceptuals.
No estic dient que era senzill ni fàcil, no vull demonitzar uns governants que han de bregar amb una crisi sanitària sense precedents els darrers cent anys, amb unes conseqüències econòmiques que a hores d’ara no podem ni albirar. I tret d'algunes excepcions, com la desafortunadíssima intervenció de Toni Cantó en les Corts Valencianes, l'oposició està tenint una actitud raonable. Isabel Bonig, la líder del PP valencià, és una mostra. I s'ha de ressaltar. A poc a poc, però, tot anirà saltant.
Estan triomfant els apocalíptics. Els irresponsables han quedat absolutament desacreditats. Els necis i venjatius naden feliços en les xarxes com espermatozoides en un llac de semen. Ni tan sols amb un virus que no distingeix classes socials, colors polítics ni nacionalitats podem desenvolupar una mica d’empatia
Les mesures dràstiques ja han començat, la més important una declaració d'alarma discutible en com està plantejada i que segurament arriba tard. Així i tot, és la manera que els ciutadans masteguem la realitat i adoptem actituds en conseqüència. Per adonar-nos que la cosa és seriosa, que no podem agafar la realitat i customitzar-la al nostre gust.
Estan triomfant els apocalíptics. Els irresponsables, com els turistes madrilenys que es vantaven en televisió, sense vergonya, d'haver fugit a la costa abans que tancaren Madrid, han quedat absolutament desacreditats. Els necis i venjatius naden feliços per les xarxes com espermatozoides en un llac de semen. Ni tan sols amb un virus que no distingeix classes socials, colors polítics ni nacionalitats podem desenvolupar una mica d’empatia. La gran majoria de la gent, però, està tenint un comportament exemplar: no ha fet desplaçaments innecessaris, no intoxica i no se n'aprofita de la situació. I l'esforç de moltes persones, començant pel personal sanitari, em fa confiar que encara som a temps de capgirar la situació: els governants, amb valentia, els ciutadans i ciutadanes amb sensatesa, esforç i capacitat de sacrifici. Seguint les recomanacions, sortejant la nostra absurda tendència a creure que som immunes.
Hem de parar l’escalada perquè si rebenta el sistema públic de sanitat morirà molta gent. De coronavirus i d’unes altres patologies que no seran ateses com cal. En uns mesos sabrem si el nostre estúpid comportament col·lectiu a l’inici de la crisi es transforma en quelcom diferent, en una actitud útil i eficient davant el repte de les nostres vides.
De les lliçons, algunes ben òbvies, ja en parlarem quan passe tot. Perquè passarà. El que no sabem és quin serà el cost.
