Sovint, quan faig una ruta ciclista pels caminals rurals i les carreteres terciàries de la Costera, entre camps de tarongers desemparats, em creue amb els homenots que perllonguen el conreu de la terra. Gent gran, amb la pell esquarterada, els cabells esparsos i, en molts casos, un caliquenyo apagat, fossilitzat sobre el llavi inferior. Els agafe doblant el llom fins desenquadernar els ossos cansats, mentre reguen, passen els herbicides o fan muntonades per cremar. Sempre els llance un bon dia cordial i quasi sempre me’l tornen, amb més o menys ganes, entre l'educació i la indiferència. Mirant-me amb ulls inescrutables, com es miren les coses que no acabes de comprendre.
Sol ser dissabte, diumenge o dia de guardar. Em sent com si haguera envaït la seua intimitat, m’avergonyeix el contrast entre la meua activitat improductiva —amb la qual castigue les cervicals a canvi de dissoldre les cicatrius del desordre— i el seu impagable sacrifici per preservar uns paisatges i un estil de vida. Per sostenir a canvi de tan poc les terres que ens alimenten l'estómac i l'esperit. Tal vegada, en comptes de dir-los bon dia hauria de donar-los les gràcies. Si no ho faig és per no atabalar-los.
Al meu poble gran fa molt de temps que van desaparèixer paisatges de la infantesa, solars, lledoners i séquies absorbides per la taca urbanística. Sortosament, Xàtiva és una ciutat xicoteta i compacta, amb un creixement assumible. Amb poques pedalades superes els polígons comercials —d’indústria n’hi ha ben poca— i et transportes a la xarxa de camins que recorren els bancals. La invasió del ciment, amb tot, hi és. L’ensumes des d’indrets ultratjats per la modernor, com ara l’alqueria de Pep Gimeno Botifarra, embotida —disculpeu l’acudit— entre carreteres, l’hospital comarcal i les instal·lacions ferroviàries de la velocitat alta. Malgrat tot, som encara l’espai on acaba l’horta i comença el secà. I a l’inrevés. Aquestes coses, tanmateix, no duren per sempre.
Quan tens una edat els cadàvers paisatgístics s’apilonen en l’armari. Abans dels huit anys vaig viure a Madrid, al populós barri d'El Pilar. Allí, la meua connexió amb l’entorn rural era un erm anomenat La Vaguada, un espai lleig com el cul d’un camell però suficient perquè la xicalla anara en bicicleta, fera rodar el baló o berenara apartada dels cotxes, els fums i els sorolls. Un modest pulmó, a seques, perquè de verd en tenia poc. Després d’una llarga lluita veïnal aquell terreny recreatiu fou ocupat per un gran centre comercial.
També vaig veure durant la infantesa profunda com el desenvolupament mossegava l’horta que rodejava el poble patern, Massalfassar (l’Horta Nord), el meu primer hàbitat rural de debò, en el qual havia descobert els sequiols, els caragols ocults en els carxofars, l’ombra reparadora de les figueres. La naturalesa transformada i transformadora.
Molt més tard, vaig viure una temporada al barri d’Orriols, a València, a prop de l’estadi del Llevant. Només deixar el portal de l’edifici on vivia, podia córrer entre sequiols i una horta precària i acorralada, però horta al cap i a la fi. No cal que recorde com ha acabat tota aquella zona. Un procés d’urbanització, al nord del cap i casal, que continua a hores d'ara amb el nou PAI de Benimaclet, objecte d’un nou tira i arronsa entre els de sempre i els de mai. Les polítiques del segle XX traslladades a un segle XXI que encara no ha arribat del tot.
Amb el terreny agrícola transformat hi ha qui ha guanyat molts diners, però també històries de gent honesta cansada de sostenir la bandera a canvi de ser matxucada, de mantenir una activitat que no permet viure dignament
Amb el terreny agrícola transformat hi ha qui ha guanyat molts diners, però també històries de gent honesta cansada de sostenir la bandera a canvi de ser matxucada, de mantenir una activitat que no permet viure dignament, impossible de transmetre a unes noves generacions que no volen saber-ne res. I no els podem culpar. Quan era adolescent vaig embolicar un amic per recollir maduixes durant les vacances de Pasqua. Treballàvem a tant el calaix. Acabàvem destruïts la jornada, arrossegant-nos miserablement entre bancals, frustrats per veure com els altres collidors ens passaven pel costat, agafant el fruit a velocitat de creuer, pim-pam, pim-pam, pim-pam.
La temporada va terminar. Amb les maduixes collides i amb nosaltres. Vam fer el jurament solemne, rotllo Maureen O’Hara, que mai tornaríem a una tasca agrícola sense un motiu de necessitat estricta. He tornat en moltes ocasions a fer treballs agrícoles, veremar raïm i collir olives o garrofes, per gent propera i de manera desinteressada. En dosis homeopàtiques, relativament suficients per prendre consciència. Una experiència que recomane als urbanites de mena i als urbanites de poble com jo. Perquè treballar en el camp, sobretot per a l’escala més baixa de la cadena, és duríssim. I una inversió sovint ruïnosa, sobretot per a les explotacions petites i mitjanes. Que està en el fons de la revolta del camp que tan bé explicava la meua companya Violeta Tena.
Aquest crisi és un greu problema que no sols afecta a la memòria paisatgística. En la mesura que els agricultors abandonen definitivament la terra (és un miracle que durant el bum urbanístic la desfeta no fora més gran) i la posen en mans de grans corporacions, l’ordenació del territori se sotmetrà a lleis d’oferta i demanda que tindran a veure amb la rendibilitat de les explotacions. Dit de manera més directa: potser en una primera fase els camps continuen en explotació, conservem part del territori agrícola, però quan als gegants del sector els siga més propici portar les explotacions a uns altres països, ho faran sense dubtar. Hipòtesi final: la qualificació dels camps abandonats de terreny agrícola a terreny urbanitzable serà aleshores molt més senzilla. Posats a especular, el totxo és un valor segur.
Les memòries agrícoles d’aquest urbanita de poble acaben en una verduleria de barri, amb producte de la zona i, fins i tot, dels mateixos propietaris. Un petit sobrecost per a l’economia familiar en relació a l'oferta d'una gran superfície. Una inversió, en realitat. En aliments de més qualitat. En tractar de sostenir una economia de proximitat i, per tant, la fesonomia del nostre entorn. L’última carta per jugar, la del consumidor. Una manera útil de traure'ns el punyal clavat en la nostra consciència d'expectadors passius.
