Patrimoni recuperat

El somni de Botifarra: d'alqueria en ruïnes a niu d'artistes

Des de la infantesa, el cantador Pep Gimeno Botifarra estava obsessionat amb una vella alqueria del segle XVI deixada caure enmig de l’horta de Xàtiva. La va adquirir al seu propietari i la va començar a salvar de la ruïna absoluta. Allí, sota la mirada de l’ermita del Puig, vol crear un museu etnològic i un “niu d’artistes”. 

 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan Pep Gimeno Botifarra encara era un xiquet, molt abans de convertir-se en un símbol de la recuperació del patrimoni musical valencià, feia “muntat en l’haca” el trajecte cap a les terres d’uns veïns del carrer de Sant Agustí que l’havia vist nàixer. Anava a “espolsar el cacau, una faena que em feia un comboi de por”. I passava a prop de la coneguda popularment com a Casa Cuesa, una vella alqueria que, segons el cronista oficial de Xàtiva, Agustí Ventura, data del segle XVI. “Mare, qui viu en aquella casa?”, va preguntar un dia. “La tia Dolores i el tio Fèlix”, li va contestar la dona que l’havia portat al món. 
“Era una parella que venien alls en un carret ple de banderes espanyoles i imatges de sants... No estaven molt acabats”, relata el magnífic narrador que és també Botifarra. De la dona recorda que era molt bruna, “la típica morisca”. I que li faltava un tros d’orella: una mona del circ en què havia treballat li havia cobrat part de l’apèndix d’una mossegada.

L’estranya parella no havien estat els únics habitants de la Casa Cuesa, coneguda així perquè havia estat arrendada el 1829 a Francesc Cuesa: durant la Guerra Civil havia acollit una família que s’hi havia amagat. I diversos grups familiars l’havien ocupat al llarg del temps. L’estat de l’immoble era ruïnós, almenys des de principis de segle. 

Imatge de Botifarra, a la porta principal de l’alqueria, que homenatja la icònica fotografia de Joan Fuster davant de la seua casa. L’immoble, de fet, pretén ser un espai obert i de trobada per a tot tipus de gent creativa, a l’estil del que passava en la casa de l’intel·lectual de Sueca. Foto: Miguel Lorenzo

Pep Gimeno mai no deixà de pensar en la que havia estat durant els segles XVII i XVIII l’Alqueria Pròxita, un antic llinatge local. Li dolia veure la casa desfeta, amb part dels murs derruïts, nombroses vies de filtració d’aigua i perill real d’ensorrament. Fins que, fa “cinc o sis anys”, va contactar amb José Marzal, un conegut personatge xativí encarregat de gestionar l’arrendament de les vuitanta fanecades d’horta de la Casa Cuesa. Així és com es va assabentar que l’alqueria pertanyia a la comtessa d’Almodóvar. Una avantpassada seua l’havia adquirit el 1723 a Antonio de Pròxita, però l’actual portadora del títol, resident a Madrid, “no coneixia l’existència de la casa, tan sols sabia de les terres que tenia arrendades”. A la seua mort va deixar en herència les propietats xativines a un dels seus fills, Fernando Merry del Val y Díez de Rivera, nascut a Madrid l’any 1947 i cap de l’Oficina Comercial d’Espanya a Washington. Abans d’això havia estat alt funcionari del Ministeri d’Economia i conseller d’aquesta àrea amb Esperanza Aguirre. Per alguna raó, Marzal va intuir que amb ell s’havia obert una petita finestra de salvació per a l’immoble. I feu de mitjancer entre l’artista i el diplomàtic. Ambdós es conegueren en un viatge de Merry del Val a Espanya que tenia com a objecte visitar les seues noves propietats.

Llegendes i cants de batre

Imaginen l’escena, un dia del tòrrid agost xativí: Pep Gimeno arribant a l’alqueria amb el seu vell i polsegós ciclomotor i el pa remullat per a les gallines entre les cames, per trobar-se amb el diplomàtic, impecablement vestit, acalorat i protegit de les inclemències en l’interior d’un automòbil de luxe. L’home no pot abandonar el vehicle perquè està postrat en una cadira de rodes i la seua parella inspecciona la casa acompanyada per Marzal. El diplomàtic suplica a Botifarra que el traga del vehicle. El músic munta la cadira, l’ajuda a seure-hi i el condueix a una zona en ombra. Més còmodes, aprofitant la relativa frescor, comencen a enraonar.

—T’has proposat muntar un restaurant, Pep?
—Com? Si no hi ha ni aigua ni llum! El que vull és que la casa no caiga. I que la disfrute el poble.

És la trobada de dos mons, de dos planetes que orbiten un a cada banda del sistema solar. L’home senzill i planer, autodidacte, amb el rostre solcat pel treball a l’aire lliure. Un artista compromès. I el fill diplomàtic d’una noble família madrilenya d’antiga soca, conservador i format a la Universitat de Harvard. Per alguna raó, tanmateix, potser per l’aclaparadora naturalitat del cantant, per la seua personalitat genuïna, sense additius ni colorants, empatitzen. Quan María Dolores, parella del diplomàtic, s’incorpora a la conversa, s’interessa pel treball artístic de Botifarra, del qual Marzal li havia fet cinc cèntims. El xativí s’explica i il·lustra el seu treball de recuperació musical i etnològica. “Ací on estem es feia la batuda de l’era mentre la gent cantava cants de batre”, s’explica. La dona, que estudia guitarra a Washington, li demana a l’artista que cante un d’aquells cants. “Es va quedar meravellada”, diu Pep Gimeno amb orgull.

Pep Gimeno obri una finestra des de la qual es pot veure Xàtiva i el seu castell. Foto: Miguel Lorenzo

La parella no sols va assistir a una actuació exclusiva. Narrador incontinent, Botifarra també els va explicar mil detalls sobre la casa i els seus usos al llarg del temps. I aprofitant la ubicació geogràfica de l’alqueria, entre les ermites del Puig i Santa Anna, els va contar una llegenda local que narra la intervenció divina per separar ambdues muntanyes i evitar enfrontaments entre els seus habitants. Des de llavors, es diu que, entre una ermita i l’altra, existeix “un pam de Déu”.

Botifarra s’havia guanyat els visitants. Però els propietaris de la casa també feren esforços per complaure l’artista. Merry del Val, a qui el cantant qualifica com una persona “culta i propera”, confessava que no es veia amb cor de fer la inversió que requeria l’alqueria. “Si et quedes amb la casa, em faràs un favor”, li diu a Botifarra. I promet donar-li “totes les facilitats del món” per salvar l’alqueria. Però l’operació no és fàcil. D’una banda, perquè, a més dels costos de l’immoble, hi ha els terrenys associats, vuitanta fanecades que encareixen l’operació. Poc després, amb la taxació feta, el propietari fa una oferta a Botifarra per vendre-li l’immoble i una desena de fanecades, el mínim que obliga la llei per a la casa d’una finca d’horta. A un preu “més que raonable”. 

Botifarra, a l’enorme andana, fotografiat des del darrer nivell. Foto: Miguel Lorenzo

El cantant, que no vol revelar la quantitat, no acaba de decidir-se: perquè no disposa dels diners i per tota la inversió que suposa l’alqueria. Però li torna el guant al diplomàtic: “Vostè no em va dir que em donaria totes les facilitats del món?”. Merry accepta fer una rebaixa. I l’artista dona el pas. La casa enmig de l’horta xativina amb la qual havia somiat tota la vida, és seua. L’operació es va tancar als inicis de l’any 2016. 

Bambant per l’alqueria

Aquesta història va tenir un ressò d’abast local, però el fet passa al domini públic fa unes setmanes, quan la Casa Cuesta esdevingué un dels continguts del capítol dedicat a la Costera en Bambant per casa, l’espai d’Àpunt presentat pel cantant de Xàtiva juntament amb el també músic Miquel Gil

Les càmeres de la televisió autonòmica es trobaren un espai molt canviat. Tot i que encara hi ha molta tasca a fer, de l’adquisició ençà a l’alqueria li ha canviat la cara. Quan es va fer la compra, hi havia segments dels murs que ja havien caigut, escletxes pertot i vies per on baixava l’aigua a dojo i deteriorava encara més l’estructura. Fruit de la rapinya i de les successives ocupacions, no hi havia ni portes ni finestres. I les valuoses rajoles dels segles XVI i XVII havien desaparegut quasi per complet.

Un dels pocs fragments ceràmics conservats en l'alqueria. Foto: Miguel Lorenzo

“Estic segur que si no intervenim, amb les pluges tan fortes que hi ha hagut, la casa hauria caigut”, sentencia Botifarra. El ben cert és que les primeres intervencions, sota la direcció de l’arquitecte especialitzat en restauracions Vicent Torregrosa, no es van demorar. I tret de les tasques més feixugues, com ara la consolidació dels murs principals, en les quals han treballat obrers externs, el gruix de les intervencions les estan portant a terme el fill de Botifarra, Pep Gimeno, amb l’ajut del cantant i de Batiste Llopis, un amic de la família. “Jo sóc ferrer i tinc nocions de fusteria, però qui està duent el pes de les obres és el meu fill, que és cuiner”, explica amb satisfacció. Una rehabilitació per a la qual s’han utilitzat materials reciclats d’unes altres cases antigues, per abaratir costos.

A l’alqueria, flanquejada per l’hospital comarcal i les vies del tren —cap entorn no és perfecte—, s’arriba per camins de terra. De lluny ja es veu que els murs estan consolidats. I la façana principal llueix impecable, amb una porta d’arc rehabilitada adornada amb uns fanals i la imatge d’un sant. L’únic element que distorsiona el conjunt és un equip de videovigilància. Una muntanyeta d’arena i una zona d’enderrocs, a més, enlletgeixen l’entrada i revelen l’estat de provisionalitat. Sobre les restes d’obra juguen els gats de la casa, blancs com un paisatge polar. Els animals, pel que es veu, ja estan acostumats a les visites. Al voltant, una horta transformada bàsicament en viver de palmeres que l’arrendador exporta a Alemanya. Per a disgust de Botifarra, dos lledoners que hi havia abans de la compra foren arrencats.

La primera planta, bé que ombrívola —l’arquitecte no deixa obrir noves finestres, per respectar la fisonomia original—, té un aspecte habitable, amb el pis acabat i les parets lluïdes. També la petita cuina està renovada. I a la llar s’aprecia el sutge recent, d’haver-se utilitzat aquest hivern. Al darrere, l’immens corral de l’alqueria, un espai que s’està habilitant per acollir actuacions.

En un nivell inferior hi ha les quadres d’animals, en un estat bastant acceptable. Com ara la primera planta, que conté un saló del segle XVII. En una de les parets, hi ha visibles unes pintures d’època en molt mal estat que, segons l’historiador Marià González Baldoví, representarien sant Onofre. La idea és recuperar més segments de la pintura. Els rajols de ceràmica, malauradament, els han robats, tot i que el cantant i els seus n’han pogut recuperar algunes peces. En tot cas, reconstruir la ceràmica original cau fora del pressupost.

L'alqueria, vista des de l'enorme corral. Foto: Miguel Lorenzo
Estat de l'alqueria abans de la intervenció. Foto: Pep Gimeno.

El saló és ben lluminós, gràcies a unes finestres a través de les quals es veu Xàtiva i el seu castell. A sota, a banda i banda, es conserven una mena de seients encarats de nom curiós, els festejadors. Des d’ací, a través d’una escala ben estreta, s’accedeix a una andana enorme que servia per a la criança de cucs de seda, als segles XVI i XVIII, quan Xàtiva tenia una considerable indústria sedera. Aquest era el nivell en pitjors condicions, per l’aigua que anava erosionant-lo a causa del mal estat de la teulada de canyís, una estructura que Botifarra pretén conservar reforçant-la amb canyes noves. La casa, tanmateix, encara amaga un darrer nivell, a sota de la teulada, amb una habitació que s’emprava en època més recent per penjar el tabac en feixos i assecar-lo. En aquesta estança són més tangibles els estralls de la humitat, si bé també s’han pogut començar a arreglar les parets. Sortosament, la biga mestra, feta amb una classe especial de pi, està quasi perfecta, tan sols necessita una mica de sanejament.

«Qui tinga cucs, que pele fulla»

Convé aclarir que tota aquesta recuperació s’està fent al marge de les institucions. L’Ajuntament de Xàtiva ha començat els tràmits per declarar Casa Cuesa Bé de Rellevància Local, junt amb tres immobles de la ciutat més, però aquesta declaració, argumenta Botifarra, no comporta, sobre el paper, cap tipus de subvenció. Altrament, un equip de tècnics de la Conselleria va visitar l’alqueria, però no existeix dotació per a aquell tipus de bé privat. “Qui tinga cucs, que pele fulla”, aclareix el cantant. “Arreglar la casa és una qüestió d’orgull”, diu, abans de deixar clar que s’estima més afrontar el procés sense dependències de les institucions, sense les servituds de fundacions i altres iniciatives. 

L’ambició de l’artista és fer un museu etnològic amb les peces de la casa que s’havien salvat del saqueig i amb el miler d’andròmines que atresora del conreu agrícola o la cuina. “No vull fer cap de negoci, vull que en gaudim tots. I no vull obligacions de cap classe: ma casa estarà oberta a qui vulga vindre”. La idea, de fet, és aprofitar els espais de l’alqueria per fer un punt de trobada de gent amb inquietuds artístiques, on cabrien no sols activitats musicals, sinó també exposicions o recitals de poesia. Una mena de “niu d’artistes”, com el defineix el cantant amb un cert sentit poètic. Fins i tot s’ha dissenyat un logotip. La vida cultural es farà en les primeres plantes. Pep, el seu fill, té previst traslladar-se a viure a les estances de dalt, per evitar robatoris.

—L’alqueria acabarà sent un lloc de trobada, com era la casa de Joan Fuster?
—Més o menys. Encendrem la llar i vindrà la tia Tere a contar-nos històries. Tu vindràs, no?

De vegades, molt de tant en tant, hi ha somnis que es compleixen. El de Botifarra era aquest. •

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.