En la seva compareixença del passat 29 de gener, el president de la Generalitat de Catalunya va verbalitzar que considerava que “la legislatura ja no té més recorregut” i que “arriba al seu final”. En conseqüència, hi afegia, “una vegada s’hagin aprovat els Pressupostos al Parlament, anunciaré la data de les eleccions”. En qualsevol país normal això implicaria una convocatòria d’eleccions concatenada als tràmits parlamentaris per validar els comptes. Però vivim en el territori del “puc ser el primer o puc ser l’últim”, el “si sóc investit, tornaré a Catalunya” i altres martingales similars que sempre troben paladins per defensar-les.
És per aquesta habitud il·lusionista nostra que, per escatir-ne la veritat, calia llegir el discurs del president entre línies. Després del tros que deia “anunciaré la data de les eleccions”, matisava que “ho faré amb la mirada posada sempre en allò que sigui millor per al país. És amb aquest criteri que decidiré quan es faran unes eleccions [...]”. Aquest fragment venia a ser com la lletra petita que passa a la velocitat de la llum per sota els anuncis de cotxes fiançats i pagats a terminis i de préstecs abusius, o aquella veu que se sent llegint a cent per hora en acabar la publicitat d’un medicament.
Aquesta setmana la portaveu del Govern, Meritxell Budó, ja ha especificat que l’anunci de finals de gener no implicava una convocatòria immediata d’eleccions: “La decisió és del president”, concloïa amb rotunditat, de vegades potser oblidant una mica massa que en una coalició el govern i el president no són ben bé la mateixa cosa. Les especulacions sobre uns comicis a finals de tardor ja comencen a circular i podem trobar-nos immergits en la campanya més llarga del món i de la història, com si no fes mandra.
Mentrestant, la política catalana ha pujat de volum, tal com és propi dels períodes de campanya. Els diferents partits fan notar les seves diferències i fins i tot els matisos s’acaben convertint en trinxeres. Acusacions airejades a les xarxes socials, titulars cridaners, els primers mítings disfressats. Tot és un escàndol, qualsevol cosa és un drama, tothom s’exalta: que si l’alcaldessa de Vic ha dit no sé què intolerable, que si un mediador és totalment imprescindible.
Si finalment gairebé acaba passant un any des de la compareixença presidencial fins a la constitució d’un nou govern, no sé veure, sincerament, quin benefici aporta l’anticipació innecessària d’aquesta sensació de provisionalitat i interinitat. A nivell intern de la majoria independentista, tenint en compte que el pregó anava acompanyat d’una reivindicació de la maleïda unitat, donar el tret de sortida a la competència electoral amb un any d’antelació no es pot dir que fomenti la serenitat i la companyonia. Ja ho estem comprovant només de seguir el dia a dia polític. Més enllà de la cohesió interna, també hauríem de considerar si s’ajuda a dotar d’una façana atractiva a les opcions independentistes o si tot plegat projecta desgavell i agror.
Ultrapassant la majoria parlamentària i remetent-nos a les paraules presidencials que feien referència a “allò que sigui millor per al país”, tampoc sé entreveure en què beneficia al conjunt de la societat catalana allargar el frenesí i el desori electoral sense solta ni volta, tenint en compte que venim d’uns anys plens de votacions de tota mena, algunes d’elles evitables com les darreres al Congrés dels Diputats.
Tenint present una i altra cosa, és obligat pensar en les enquestes, és a dir, en com aquestes no poden confirmar que el partit que ostenta la presidència de la Generalitat tornarà a revalidar els resultats. Si el motiu és aquest, ens espera una campanya llarguíssima, no només per una qüestió de naturalesa cronològica, sinó perquè l’agressivitat caïnita serà extrema i insuportable. Com a mínim, seria d’agrair que els pretexts per a l’embolic no fossin la “unitat” i el “país”.
