Si vostè, benvolgut lector o lectora, pertany a la castigada classe treballadora, o a una classe mitjana que ho siga de debò (la broma de les classes mitjanes amb una forqueta d’entre 40.000 i 80.000 euros d’ingressos mensuals fa temps que no fa gràcia), sàpiga que si l’economia marxa, li demanaran moderació. Si s’ensorra, li tiraran les culpes per viure «per sobre» de les seues possibilitats i li faran cordar-se el cinturó fins a l’últim forat. Si la cosa millora, li diran que aguante en aquell forat, per si un cas. I si la perspectiva empitjora, ja pot anar buscant un punxó per fer orificis addicionals. Fins que els intestins amaneguen per la boca.
Per això, la pujada del Salari Mínim Interprofessional (SMI) acordada pel govern estatal amb sindicats i patronal, fins deixar-lo en 950 euros mensuals amb catorze pagues, sembla gairebé una mesura contracultural. Un gest cap als sectors menys pudents que poca gent esperava ja. Passa que, en el fons, no ho és tant.
Des de l’any 2013, l’últim exercici des de l’inici de la crisi en el qual el Producte Interior Brut (PIB) de l’Estat espanyol mostrava xifres en roig (-1,4%), aquest indicador hegemònic de la salut econòmica ha donat balanços en positiu, de manera molt marcada l’any 2015, amb un 3,8% de pujada. De manera més modesta els següents anys, fins arribar al 2,4% del 2018 i el 2,0% de 2019, xifra que va alertar sobre el procés de desacceleració econòmica. El Fons Monetari Internacional (FMI) ja ha situat la previsió per a 2020 en el 1,6%, dues dècimes per sota del pronòstic que feia el passat mes d’octubre.
En aquest context, els sospitosos habituals han posat el crit en el cel per la pujada del SMI, una mesura que, diuen, serà un llast per a les empreses, per la pujada salarial i l’augment de les bases de cotització, atès que la base mínima pujarà enguany fins als 1.018 euros. Aquestes veus alerten a més que la mesura afectarà sobretot pimes i micropimes, el teixit empresarial més vulnerable.
Allò substancial és que, diguen el que diguen les xifres macroeconòmiques, milions de persones a l’Estat espanyol mai van eixir de la crisi. El teixit empresarial es va sostenir per una combinació de baixos salaris, adaptació al medi i una encomiable capacitat d’exportació. I és cert que el consum intern ha tingut els darrers temps certes etapes de revitalització i que les xifres d’atur, sent altes, ja no són catastròfiques. Però el saldo d’aquests anys de recessió i de suposada recuperació ha estat el de l’augment de les desigualtats i l’empobriment de la classe treballadora i mitjana. Per primera vegada en l’era moderna, tenir treball no implica necessàriament eixir de la pobresa.
El dogma neoliberal ha imposat els darrers anys polítiques de retallades, contenció de la despesa i control del dèficit públic. L’objectiu de tot plegat ha semblat sempre pagar el deute de les administracions, no fomentar la justícia social. Però els greus desequilibris amenacen també els interessos patronals: de continuar l’empobriment i la pèrdua de recursos del gruix de la població, el sosteniment del teixit empresarial majoritari al nostre àmbit es farà inviable. Alguns voldrien pobres que, a més, foren bons consumidors, però aquest cercle no es pot quadrar ni a martellades.
Alguns voldrien pobres que, a més, foren bons consumidors, però aquest cercle no es pot quadrar ni a martellades
És una qüestió de sentit comú: a finals d’octubre, el laboratori d’idees de la patronal catalana Foment del Treball proposava un nou «pacte social» per combinar creixement econòmic i una distribució més equitativa de la renda. Entre les propostes d’aquell nou marc hi havia l’augment del salari mínim i començar a estudiar la implantació de la renda mínima. En cas contrari, el resultat seria la «fractura social» i l’augment dels «populismes».
La rapidesa amb la qual el nou executiu ha aconseguit pactar la pujada del SMI amb sindicats i organitzacions empresarials mostra que tot són avantatges per a tothom: el govern pot vendre amb molts pocs dies de gestió una mesura d’inequívoc caire social, que augmentarà els ingressos de la Seguretat Social, els sindicats majoritaris fan la sensació que serveixen per alguna cosa i els empresaris signen amb una alegria inèdita tenint en compte que, fa uns mesos, apujar el SMI als 900 euros era anatema.
Parlem, és clar, del gran empresariat, perquè en aquesta qüestió hi ha una lletra menuda: potser en determinats moments es va donar un procés de desclassament i qualsevol que tenia un negoci se sentia obligat a votar a les dretes i comprar-se un Mercedes. Però molts dels autònoms amb micronegocis que hauran de pujar el salari als seus empleats i hauran de cotitzar més a la Seguretat Social són igualment membres castigats de les classes mitjanes i treballadores. Es tracta d’un teixit econòmic i social castigat també per la crisi, rematat pels nous i no tan nous paràmetres de consum (superfícies comercials i venda electrònica) i acaçats per la burocràcia i els impostos.
Aquest sector que indubtablement cal protegir es creu perjudicat per la mesura, però també caldria que s’ho miraren amb unes altres ulleres: per cada treballador al qual han d’apujar el sou els autònoms i petits empresaris hi ha desenes, potser centenars, de clients potencials que tenen més diners a la butxaca per poder gastar. Es tracta d’una inversió amb retorn.
La pujada del SMI, que tant de bo haguera pogut situar-se en els 1.000 euros, és un encert i un acte de justícia. En el fons, una acció tolerada pels poders fàctics. No és amb aquesta mesura que s’ha d’avaluar el tarannà social del nou govern. Però d’això ja en parlarem.
