Macroempreses, futbol i política

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A l’Estat, la relació de les grans empreses i la política va començar a fer-se clara i evident, sobretot a Madrid, amb les privatitzacions de les grans empreses públiques als anys noranta, que en molts casos van ser “heretades” per empresaris propers a algun partit o polítics empresaritzats. Però no va acabar aquí. Després van començar les portes giratòries —per les quals els polítics passaven a formar part del consell d’administració d’una gran empresa, expública o no— i les relacions obertes d’empresaris amb el poder: recordem els Albertos —un dels quals ja era net del primer alcalde franquista de Madrid— i Mario Conde, que van protagonitzar una etapa en la qual semblava que els banquers havien de passar a la política. No va passar mai. No els pagava la pena. Eixien a les portades de les revistes del cor i en sopars amb càrrecs de primer nivell. Però van caure en desgràcia. Conde va anar a la presó i els Albertos van ser absolts pel Tribunal Constitucional (TC) després d’un llarg procés que va anar de l’Audiència provincial de Madrid al Tribunal Suprem i després al TC. 

Amb el declivi d’aquests banquers estrella, va arribar un nou tipus d’empresari relacionat amb el món del futbol però més discret que els seus antecessors en el seu club i en d’altres —Ramón Mendoza al Reial Madrid (1985-1995), Jesús Gil a l’Atlètic de Madrid (1987-2003) i Josep Lluís Núñez al Barça (1978-2000). Quan Florentino Pérez va arribar a la presidència del Reial Madrid, la gent encara recordava aquells casos pintorescos i megalòmans. Pérez no va fer mai tants escarafalls, numerets i brofegades com ells. Sense fer soroll i a poc a poc, en canvi, va anar transformant la Llotja del Bernabéu en el lloc de trobada més còmode per a empresaris i polítics. Ell n’era l’amfitrió i qui més s’ha aprofitat d’aquesta manca d’ètica pública i notòria que ha marcat molt la política pública, i especialment la inversió en d’infraestructures. Especialment en l’època daurada de l’economia estatal —de finals dels noranta al 2008—, quan Foment construïa trens AVE a dojo i el ciment s’imposava a tota la costa inflant sense por una bombolla immobiliària que acabaria esclatant, arrossegant els bancs —que encara paguen tots els ciutadans— i caixes, que serien regalades als bancs per por que no tornaren a caure. 

Un dels pocs empresaris que va eixir d’aquell caos gairebé indemne, perquè no tenia bancs sinó constructores que treballaven per a les administracions públiques, va ser Florentino Pérez. Va aprendre la lliçó i per això —com llegireu al reportatge de portada d’aquesta setmana— va diversificar els seus negocis, de manera que una pujada del petroli sobtada —i la consegüent reducció de la construcció de carreteres— no el poguera deixar aturat ni inactiu. Tot i això, el 2016 la seva empresa va ser la principal adjudicatària de les administracions espanyola i catalana. 

L’operació Castor va ser l’única que li va eixir malament, però va estar a punt de sortir-se’n. Després dels terratrèmols a les terres del Sénia, els tribunals van dictaminar que ell havia de cobrar igualment l’obra, però el TC va impedir a temps la malifeta de carregar als ciutadans la factura. Per evitar això, en un Estat democràtic modern, les relacions dels empresaris i els polítics haurien de ser tan transparents i compartimentades com les de l’Estat i l’Església en un Estat aconfessional. Però, evidentment, les relacions entre l’Església i l’Estat a l’Estat espanyol tampoc no poden servir d’exemple.  

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps