Per què amplifiquem les seves parides?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

És més vell que l’anar a peu i continua essent penosament efectiu. Joseph Goebbels, ministre nazi de propaganda (i, de fet i sobretot, gran propagandista d’ell mateix, del personatge que es va dibuixar a consciència) era un expert en aquesta tàctica: organitzar desfilades, convocar mítings en barris obrers per causar-hi aldarulls, perquè quan els comunistes intentessin d’aturar la provocació, la cosa acabés a cops, perquè així tingués ressò. Descaradament, conscientment, cercava aquesta reacció: feia desfilar les SA davant de la seu del partit comunista a Berlín, escridassava i continuava burxant encara que sota el cadafal hi hagués una batalla campal (o precisament perquè hi hagués una batalla campal, per mantenir-la, per garantir-la i garantir també la fotografia que l’endemà es pogués reproduir als diaris).

Necessitava publicitat i l’aconseguia: un acte que hauria estat simple peu de pàgina, esment de passada, cosa d’agenda o no res esdevenia, així, notícia, causa d’entrevistes, de rèpliques, comentaris i amplificació.

L’altre dia, cinc o sis individus van pujar al balcó de l’Ajuntament de València que, des que la dreta espanyolista en va ser desallotjada, és un espai obert a tothom i on tothom pot accedir, escenari de sèlfits i somriures. No hi havia gaire gent enlloc i, segurament, les persones que feien via sota el balcó, que travessaven la plaça per anar a la feina o per tornar-ne, que compraven flors, que aparcaven la bicicleta o consultaven el mapa per comprovar si l’estació modernista que la guia diu que hi ha és tan a prop com sembla, en fi, les persones que un dia qualsevol hi pot haver a la zona ni tan sols no se’n devien adonar.

Els individus, esperant potser alguna indignació, aliment, embolics, van desplegar una rojigualdipancarta. I allà van quedar, davant de la indiferència del món, durant dos minuts, tic-tac-tic-tac, sense saber quina cara fer. Esperant que qui fos que tinguessin a sota els fes la foto. Mentre passaven els cotxes, i un autobús, i el vent els esguerrava patèticament l’estanqueripancarta. Menys de dos minuts de parida fatxa contra el món.

Cinc o sis individus al balcó amb una pancarta durant dos minuts sense que els fotés cas ningú. Quin és el valor informatiu de la cosa? Ni un ni mig ni cap.

Així doncs, per què en parlem? Per què amplifiquem?

Ja sigui perquè els mitjans necessiten atenció, i saben que les notícies en negatiu, les que susciten rebuig o indignació, generen més resposta, ja sigui perquè les xarxes socials multipliquen aquesta possibilitat, perquè les barrabassades de l’extrema dreta ens treuen de polleguera i hi responem indignats, aportem dades que desmenteixin tanta fal·làcia com s’inventin, provem de raonar o els engeguem a fer la mà, ja sigui per una combinació de tot plegat, no fem sinó, a la pràctica, ajudar a escampar-ne les idees.

La campanya homòfoba que l’extrema extrema dreta espanyolista en les seves diverses versions ha engegat, per exemple: si cada vegada que els cavernaris que se’ns han ficat a les institucions perpetrin una atzagaiada se n’ha de fer notícia, i els hem de desmentir, i respondre que de cap manera no es farà aquesta barbaritat que diuen (demanar llistes de persones segons la seva condició sexual, per exemple, tan bèstia com això), a la pràctica no només alimentarem els trols sinó que contribuirem a escampar-ne els marcs mentals. La crítica, de fet, els ajuda a ocupar un espai de debat polític que la realitat social no els atorga. Ja ha estat demostrat, per exemple, que la major part (la gran gran gran majoria) de comentaris que esmenten a les xarxes la nova marca de l’extrema extrema dreta espanyolista (i amb ella, els seus estirabots, les seves campanyes) provenen no pas dels seus perfils afins sinó de perfils de gent... d’esquerres. Que ocupa el seu temps amb la brossa que supuren els feixistoides, discutint-la, rebatent-la, enfadant-s’hi,  fent-ne eix del debat, col·locant-la a l’agenda política.

Després d’aquesta barrabassada de les llistes en vindrà una altra. Que és simple gesticulació (diuen, demanen, criden, treuen una pancarta). Però de la qual tothom n’acaba parlant.

També aquest article, ai las.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Núria Cadenes
Núria Cadenes

Escriptora i periodista. Autora de Cartes de la presóL'Ovidi i AZ (3I4), El cel de les oques i Vine al sud! Guia lúdica del País Valencià (Columna) o El banquer (1984). Guanyadora del Premi de narrativa Ciutat d'Elx, del XX Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa i el VII Premi Crims de Tinta per Tota la veritat (La Magrana).