La lenta cocció a l’esquerra de la socialdemocràcia

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Hi ha coses que l’humor sembla explicar més ràpid. Fa uns dies, El Jueves llançava una peça satírica amb el títol «L’esquerra diu que ha après la lliçó i crearà 171 partits nous per a 2023», plataformes imaginàries com «A ver si Podemos un poco» o «Más Madrid que ayer pero menos que mañana». Una parida en clau estrictament madrilenya, inspirada per la deflagració que ha evacuat Manuela Carmena de l’alcaldia. La broma, tanmateix, és extensible a més territoris. Les causes de la desfeta de l’esquerra són una mica més complicades que l’atomització i les lluites de poder.

Sense computar les esquerres nacionalistes -les de la perifèria-, una història a banda, sempre hi ha hagut un espai electoral diferenciat del PSOE que ha viscut etapes de relatiu esplendor que coincidien amb les fases de depressió de la socialdemocràcia. L’erosió de Felipe González i el lideratge de Julio Anguita proporcionaren 21 diputats a Izquierda Unida en les estatals del 1996, una collita que ara sembla minsa però que era aleshores molt substancial. La teoria de les «dues voreres» i el sorpasso que mai no va existir, dinamitaren l’espai: Iniciativa per Catalunya se’n va desmarcar i el corrent Nova Esquerra, partidària de la col·laboració amb la socialdemocràcia, mamprenia una fugida cap a l’absorció: referents com Cristina Almeida, Diego López Garrido o, una mica més tard, Rosa Aguilar -qui havia estat la mà dreta d’Anguita a Còrdova- acabaren en la casa gran del PSOE. Començava una llarga travessia en el desert per a l’esquerra alternativa.

El 15-M, associat a un moment de crisi econòmica de cavall, la decadència i descrèdit del bipartidisme i el sorgiment de líders provinents d’aquell espai però més pragmàtics, com ara Pablo Iglesias, generaren un nou partit, Podem, que l’any 2015 va fer miques el sostre d’Anguita i el PCE. El sorpasso de veritat no era tan lluny. Quatre anys després, els «ajuntaments del canvi» s’han volatilitzat, incloent les dues ciutats més importants de l’Estat, Barcelona i Madrid. S’ha salvat Cadis, perquè València és una altra cosa. A més, la presència als parlaments autonòmics s’ha reduït sensiblement. I, prèviament, als comicis estatals, el 71 diputats de Podem esdevenien els 42 d’Unides Podem-IU. Un resultat que podia haver estat pitjor de no ser per una certa resurrecció televisiva d’Iglesias i la mobilització de l’esquerra per contrarestar l’ascens i la possible influència de Vox.

Què ha passat? Una història amb alguns perfils coneguts. D’una banda, la gairebé miraculosa recuperació del socialisme (la de Pedro Sánchez és una de les històries més fascinants de l’etapa democràtica), ha comprimit l’espai electoral a la seua esquerra. Mèrit socialista però també demèrit de Podem, de les errades estratègiques, de la supèrbia, de la incoherència (l’episodi del xalet ha estat més nociu del que sembla)  i, finalment, del xoc de trens amb Íñigo Errejón. El disgust dels votants per la fragmentació és comprensible, però cal preguntar-se si, ara mateix, Podem i Más Madrid signifiquen el mateix, apel·len al mateix perfil de votant. El debat ideològic (mireu l’anomenada «Operación Chamartín») està servit. I va més enllà de la lluita entre els mascles alfa.

D’una altra banda, la diversificació de plataformes electorals a Catalunya en l’espai dels comuns, Iniciativa, Podem i EUiA, un galimaties incomprensible, és un altre exemple de suïcidi aparent. La bipolarització provocada pel procés sobiranista ha fragmentat encara més un espai volàtil, ha resituat posicions i generat noves aliances, amb el cas paradigmàtic de Badalona: l’exalcaldessa Dolors Sabater (Guanyem Badalona en Comú), aliada amb ERC i CUP, es presentava al marge d’un altra plataforma, Badalona en Comú, formada per Iniciativa, Podem i EUiA. Terreny abonat per a jocs graciosos de paraules a l’estil d’El Jueves

Ara es veurà, sobretot a Barcelona, si aquest espai és capaç de prioritzar l’eix esquerra-dreta, si Ada Colau suporta la pressió sistèmica i obre la porta de l'alcaldia a Ernest Maragall. La pregunta pertinent és si ERC hauria fet el mateix pas en el cas que la molt petita diferència amb Barcelona en Comú haguera beneficiat Colau.

El País Valencià, mentrestant, té també les seues singularitats. Gràcies a l’avançament de les autonòmiques i de l’impuls combinat de la bona participació i la notable campanya d’Iglesias, Unides Podem-Esquerra Unida va salvar els mobles a les Corts Valencianes. La gran paradoxa és que, anant per separat, el còmput global de vots potser hauria estat més gran, però ambdues formacions serien extraparlamentàries. Un mes després, les municipals han resultat nocives: Unides Podem-EUPV ha estat expulsada de l’Ajuntament de València, entre més pèrdues significatives. Arreu del territori Esquerra Unida conserva uns 140 regidors propis -obtinguts en solitari o en diverses coalicions- i un grapat d’alcaldies, però Podem gairebé és irrellevant a nivell municipal: una trentena de regidors en solitari o amb la marca Unides Podem. De fet, amb moltes feines els podemites van poder presentar-se a un centenar de localitats. Eviteu les conclusions apressades: cada municipi és un món i una política més ordenada de coalicions (un Unides Podem-EUPV generalitzat) tampoc no és segur que haguera produït més beneficis electorals.

Per complicar-ho tot encara més per a aquest espai polític, hi ha l’existència de Compromís, una formació que aprofita i aglutina, no sense tensions, l’extensió municipalista i valencianista del Bloc i l’aura podemita o ecosocialista de líders com Mónica Oltra i Joan Ribó, formats en Esquerra Unida. El component nacionalista de Compromís fa que encara hi haja una casella buida, un cau per a Podem i Esquerra Unida. Però l’escenari és canviant i en el futur s’albiren molts moviments, com una possible aliança Oltra-Errejón, per contrarestar la puixança socialista, aliances i possibles concentracions, gens senzilles en un espai més centrípet que centrífug, més dotat per a la dispersió que per a l'aglutinació.

Veurem si la granota ha començat a notar l’escalfor de l’olla i és capaç de saltar, no sabem com ni en quina direcció. O es deixa coure en una lenta agonia.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.