El CIS no vota

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’abril del 2017 tenia lloc a València un acte amb un marcat contingut simbòlic. El Jardí Botànic acollia l’acte de comiat de la plataforma ciutadana Salvem el Botànic, una entitat creada dues dècades enrere per salvar aquest espai d’una vergonyosa operació urbanística. Un esforç ciutadà ingent que va fer d’aquesta plataforma un emblema de la lluita cívica contra l’especulació. Una història amb final feliç.

Aquest mateix indret va ser escenari d’un altre moment històric, la signatura, el dia 11 de juny del 2015, d’un acord que tancava més de dues dècades de piconadora popular. El balanç de la legislatura de govern compartit per PSPV-PSOE i Compromís amb el suport extern de Podem té llums i ombres, avanços i renúncies, però com queda reflectit en el complet reportatge que Víctor Maceda publicava en aquesta revista, el còmput general és favorable. Pel que fa als tangibles, a les mesures socials concretes o a la millora de la situació econòmica i de l’ocupació, alguns dels paràmetres decisius. Això sense comptar els intangibles: el clima de normalitat que es viu ara contrasta de manera cridanera amb el declivi nociu i corrupte de l’última dècada de gestió del Partit Popular. La famosa «hipoteca reputacional» de la qual parla el president Ximo Puig.

Malgrat tot, fa uns pocs mesos, arran del clima d’inestabilitat política, la contaminació per la situació catalana, la irrupció de Vox, el resultat de les eleccions andaluses i la publicació d’algunes enquestes, es va dipositar sobre l’ambient la idea que la repetició del govern del Botànic estava seriosament compromesa. Feia la sensació que, després del parèntesi estrany de 2015, la dreta tornava a mobilitzar-se, tot i que de manera fragmentada. Prenia la força la idea que, novament, calia una gran agitació en el camp de l'esquerra per salvar l'altre Botànic.

Tot i que també hi havia percepcions contradictòries: la modesta concentració, quantitativament parlant, de PP, Ciutadans i Vox a Madrid demanant la dimissió de Pedro Sánchez desmuntava en part aquella sensació. Una radicalització que, d’una altra banda, deixava molt d’espai pel centre per cortesia d’Albert Rivera i la deriva de Pablo Casado. Per això Sánchez va avançar les eleccions. I per això Puig se va sumar a la festa vinculant les eleccions valencianes a les estatals, per aprofitar aquella embranzida, corrent fins i tot el risc de crear escletxes amb el soci de govern.

Les recents enquestes del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), l’onada estatal i també el sondeig en clau valenciana, semblen donar-los la raó als dos dirigents socialistes. Els resultats, sobretot pel que fa al País Valencià, són fins a cert punt sorprenents. També és cert que el nivell d’indecisió (de vot no decidit) és molt alt en ambdós casos, fregant el 40%, però hi ha factors com el vot directe o la percepció sobre la tasca del govern valencià que donen moltes pistes favorables al Botànic. Per no deixar de banda que, tradicionalment, el CIS té problemes per atribuir vot a Compromís.

Si aquesta és la fotografia, a hores d'ara, la dreta constitucionalista hauria comès una errada majúscula en vincular sort i discurs a l’extrema dreta, entre altres factors. La sobreactuació d’Isabel Bonig i Toni Cantó sobre una realitat social que no existeix també els podria estar passant factura. I tal vegada, l’ombra de la corrupció no està tan amortitzada com pensàvem. Segurament, l’ombra de Vox s’ha fet massa incòmoda i ja no és tan bona idea dir, com ha fet l'apocalíptic Cantó, que mai pactaria amb el PSPV-PSOE, que prefereix un desenllaç «a l’andalusa». Han pesat aquelles coses o vés a saber què. Per davant, els líders dretans tenen dues setmanes llargues per continuar cometent errades a tort i dret.

En tot cas, el CIS condiciona, fa la fotografia i li passa el Photoshop. Però no vota. Qui sap si la borsa d’indecisos afecta a la distribució dels blocs, no al transvasament intern. Durant la campanya poden passar coses, les errades poden creuar la vorera. Tal vegada, la situació real siga la d’un resultat ajustat en el qual cada vot és una llavor d’or, un xicotet tresor. Que pot significar que l’extrema dreta no tinga influència en el govern del País Valencià, amb tot el que això comporta. Sona a broma, però no té cap gràcia. 

És preferible pensar que el perill és real, diga el que diga el CIS, a caure en la relaxació, el vot frívol o abstencionista, i, en darrer terme, rebolcar-nos en el lament amarg i irresoluble.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.