ELECCIONS VALENCIANES

Un passeig pel Botànic

O punt i seguit o punt final. Les eleccions valencianes del 28 d’abril decidiran si el Govern del Botànic té continuïtat o si es produeix un retorn al passat. En aquest exhaustiu reportatge fem una passejada pels quatre anys de gestió de la mà d’alguns protagonistes i d’observadors externs qualificats. Els electors, d’ací a dues setmanes, li posaran la nota final.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Escortats per desenes de companys de partit i representants de l’associacionisme cívic, la comitiva encapçalada per Ximo Puig, Mónica Oltra i Antonio Montiel evocava el fotograma més famós de Novecento, el llargmetratge de Bernardo Bertolucci. Era l’11 de juny de 2015 i la primavera havia esclatat al Jardí Botànic de València. Envoltats de fotògrafs, mentre es dirigien cap a la sala on rubricarien l’entesa, el secretari general de Podem va optar per la lírica.

—Ací germina la vida, és un lloc molt bonic per iniciar aquesta història.

La nit del 28 d’abril sabrem si la història de què parlava Montiel reservava un final feliç als dos principals protagonistes o si, per contra, l’esquerra abandona la Generalitat Valenciana quatre anys després d’haver acabat amb dues dècades d’hegemonia conservadora. El Govern del Botànic se sotmet al veredicte de les urnes.

D’una banda, la dreta, també segmentada en tres forces i bastant radicalitzada com a conseqüència de l’auge de Vox, confia a recuperar una institució que considera seua. De l’altra, l’esquerra, atemorida pel que això podria suposar, fa reverdir el lema popularitzat pel col·lectiu Salvem el Botànic i es prepara per acudir massivament a les urnes. Hi ha molt en joc. Siga quin siga el desenllaç, la batalla del 28A marcarà un punt d’inflexió en la política valenciana.

Les eleccions que faran rebrotar l’Acord del Botànic o el marciran per sempre més arriben un mes abans del que era previst. El 4 de març Ximo Puig va decidir estrenar la potestat presidencial d’avançar els comicis propis i separar-los dels altres 12 de caràcter autonòmic amb què fins ara havia compartit data. Un moviment que, segons ell, apuntala l’autogovern dels valencians, per bé que els seus socis l’hagen acusat de “partidista” i que l’oposició no s’haja incomodat. I és que la coincidència amb les eleccions estatals garanteix la mobilització ingent dels electors que volen foragitar de La Moncloa el també socialista Pedro Sánchez. Perquè Puig i Oltra continuen al Consell caldrà que la motivació dels sectors progressistes siga tan o més elevada. Mai no sabrem què hauria succeït cas d’haver mantingut la data del 26 de maig.

Les diferències entre el president i la vicepresidenta pel dia de la votació no enfosqueixen una convivència que ha estat molt més plàcida que no s’esperava. PSPV i Compromís han governat en minoria —amb el suport extern de Podem— sense gaires episodis de tensió. Les topades s’han produït portes endins o entre els primers, segons i tercers graons de cada Conselleria a causa de les friccions pròpies del mestissatge partidari.

De fet, la legislatura eixint és la més rica que es recorda. Les Corts han esdevingut el centre de la política amb majúscules. Ha calgut pactar-ho tot, des de cada petit detall fins a les lleis més importants. Una bafarada de parlamentarisme —encara que no sempre de bona oratòria— després de 16 anys de majories absolutes que semblaven absolutistes. L’hemicicle ha passat d’acollir una família tradicional a acollir-ne una de ben poc convencional.

 

LA LEGISLATURA ECLÈCTICA

El braç esquerre d’Alexis Marí condensa l’eclecticisme de la novena legislatura. Guàrdia civil de carrera, va accedir-hi com a diputat de Ciutadans i n’ha eixit amb un tatuatge estellesià: “Perquè arribarà el dia que no podrem més i llavors ho podrem tot”. Va llegir aquest vers al mur de Twitter d’una diputada de Podem, Fabiola Meco, i va decidir estampar aquelles paraules com a record del seu pas per les Corts.

No només això, sinó que va regalar un exemplar de Llibre de meravelles a l’exvicepresident català Oriol Junqueras, a qui va visitar a la presó. També va ser rebut per l’expresident Carles Puigdemont a la seua residència de Waterloo, qui va dir-li que Estellés, com a bon valencià, hauria d’haver escrit “aleshores” en lloc de “llavors”. Al costat de Marí, Carolina Punset, que oficiava com a eurodiputada de Ciutadans, no va poder evitar el somriure. Qui li havia de dir, tres anys abans, que presenciaria una escena com aquella.

Filla de l’il·lustre divulgador científic Eduard Punset, va incendiar l’hemicicle el dia que es va estrenar. Va criticar la immersió lingüística a l’educació sota l’argument que significava “un retorn a l’aldea”. Va assenyalar Compromís com l’enemic a abatre. Dues setmanes abans el socialista José Manuel Orengo i ella van emparaular la possible investidura de Puig amb els vots de Ciutadans i l’abstenció del PPCV. “Hi havia feeling, confessa. Però Manolo Mata, síndic del PSPV adscrit al corrent Esquerra Socialista, va asseure Puig i Oltra al restaurant Trencadish a fi d’aplanar el camí a un pacte progressista.

“La nostra prioritat, com la del PP, era que Compromís no assumira responsabilitats de govern”, rememora Punset, “tots dos hauríem facilitat un Consell socialista en minoria”. Neòfita en la política autonòmica, havia llegit l’article segon dels estatuts del Bloc Nacionalista Valencià —la formació majoritària al si de la coalició Compromís— i es feia creus sobre els objectius estratègics: “L’assoliment de la plena sobirania nacional del poble valencià i la seua plasmació legal mitjançant l’aprovació d’una Constitució valenciana sobirana que contemple la possibilitat d’una associació política amb els països amb els quals compartim una mateixa llengua, cultura i història”. De tot allò, Punset tan sols acceptava el concepte de llengua compartida amb Catalunya: havia entès perfectament el significat d’aquelles ratlles.

 

Alexis Marí i Carolina Punset, exsíndics de Ciutadans, van contraure matrimoni a mitjan legislatura. Ell llueix un tatuatge estellesià com a record del seu pas per les Corts valencianes. / Eva Máñez

Asseguts l’un al costat de l’altre, Punset i Marí no van tardar massa a constatar que Compromís no era una marca blanca de Batasuna. El dia que Josep Nadal va intervenir des de la trona per defensar la derogació de la llei de senyes d’identitat van patir un bany de realitat.

—Este es borroka total —va xiuxiuejar ell.

—Desde luego. Si estuviese en Rentería, lanzaría cócteles molotov —va confirmar ella.

Deu minuts després, en haver-lo escoltat embadalits, van acabar aplaudint-lo. Els companys de Ciutadans que seien als escons de darrere no s’ho podien creure.

“És cert, per a nosaltres Compromís era el dimoni”, reconeix Punset, que només respectava la figura d’Oltra. “En campanya assistiré a algun míting de Nadal, no m’ho vull perdre”, afegeix Marí, que malgrat mantenir diferències ideològiques substancials amb l’exmembre de La Gossa Sorda ha gaudit sentint-lo parlar de manera desimbolta. Li agrada més la versió de diputat que la de cantant.

Alexis Marí: “En campanya assistiré a algun míting de Josep Nadal, no m’ho vull perdre”

El gener de 2016, quan tot just havia completat un semestre al capdavant del grup parlamentari, Punset va emigrar a Brussel·les com a eurodiputada i Marí, amb qui es casaria al febrer de 2017, va substituir-la com a síndica. El Botànic disposava de majoria absoluta, però en aquella etapa va rebre el suport de Ciutadans en moltes iniciatives de caràcter social o de regeneració democràtica. Finalment, al juny de 2017, la direcció estatal imprimia un canvi de rumb i forçava el relleu de Marí com a portaveu. Ell i tres companys més sol·licitarien la baixa a la formació taronja i integrarien el grup de no adscrits, on van autodenominar-se “Agermanats”, apel·latiu amb reminiscències històriques òbvies.

Amb tot, si una al·locució es preserva intacta a la ment dels diputats que varen escoltar-la és la que va pronunciar el 13 de juliol de 2016 la diputada socialista Ana Barceló. Al ple es debatia el dictamen de la comissió d’investigació sobre l’accident de metro del 3 de juliol de 2006, una de les nombroses que han furgat en els punts foscos de la gestió dels populars.

“Les institucions han de tenir ànima, és impossible que davant una tragèdia com aquella ningú no demanara perdó”, va proclamar Barceló enmig d’un silenci sepulcral, “el perdó ens humanitza, permet que els ciutadans facen seues les institucions i que sàpiguen que tot no depèn dels diners ni dels colpets a l’esquena”. “Cal posar-se les sabates de l’altre, caminar al costat seu cada dia, veure’l com pateix perquè no sap què va passar… Si vostès hagueren tingut una filla, un pare, una mare o un net en aquell vagó, no s’haurien preguntat cada nit per què, per què, per què, per què? Si volen recuperar l’ànima i la renovació, voten que sí a aquest dictamen”. Però el PPCV va votar en contra d’un text que declarava l’accident “previsible i evitable”.

Barceló havia conegut en primera persona els efectes de les majories absolutes dels populars. Ja havia sigut diputada a la legislatura anterior, quan “no hi havia diàleg”. Rescata frases que alguns diputats del PPCV li confessaven aleshores en veu baixa, admetent que compartien determinades iniciatives seues però que “no hi podien donar suport per la negativa del partit a arribar a acords”, i percep un PSPV “cada vegada més autocrític, capaç de repensar si una mesura és encertada o no”.

Els tres primers anys d’aquesta legislatura, com a síndica adjunta, Barceló va desenvolupar una tasca encomiable com a lloctinent de Puig i Mata a les Corts, negociant fins a l’extenuació amb la resta de grups. El juny de 2018 va ser recompensada amb la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública en substitució de Carmen Montón, que acabava de ser nomenada ministra. Els companys de grup van notar el seu èxit com a propi. S’hi havia deixat la pell.

 

L’HORA DE L’AUTOCRÍTICA

La medalla d’or de l’autocrítica, en qualsevol cas, se l’enduu Antonio Montiel. Defenestrat del lideratge de Podem, va ser rellevat pel jove Antonio Estañ. Ni ell ni altres pesos pesants del grup —com Fabiola Meco, David Torres o Marc Pallarès, que va tocar el dos fa temps— no continuaran com a diputats. Montiel, en aquest sentit, ve a ser la consciència del Botànic. Una mena de Pep el Grill.

De Pinotxos, no n’esmenta cap, però en deixa entreveure uns quants. “S’ha fet allò que era estrictament necessari, he trobat a faltar més ambició i més audàcia”, es plany. “Un aprovat justet, res més”, respon quan se li demana per la nota del Consell, alhora que remet a la màxima de “governar és defraudar”. Montiel, que ha recuperat la seua plaça de secretari municipal a Albal (Horta), considera que “proveníem d’una grisor absoluta i d’una prepotència evident, però l’entusiasme que va despertar el Botànic ha quedat malmès: tan sols has de passejar pel Cabanyal o conversar amb col·lectius com Per l’Horta, tots els quals destaquen el contrast entre allò que es pensava fer i allò que s’ha dut a terme”.

L’exlíder de Podem va més enllà i acusa alguns polítics de l’esquerra de “falta d’humilitat” i de “mirar la gent per sobre del muscle” quan se’ls indicava les promeses incomplides. En general, entén que “s’ha treballat massa dins de les Conselleries i massa poc a fora”. No debades, des de l’inici ell va subratllar que la societat civil constituïa “la quarta pota del Botànic” i que havia d’exercir una funció fiscalitzadora. Els seminaris semestrals del Govern, però, no s’han complementat amb una avaluació externa de la feina feta.

 

Antonio Montiel ha retornat a la seua feina de secretari municipal a Albal i és a punt de publicar, a l'editorial Balandra, el llibre Acord del Botànic. La via valenciana per al canvi polític. / Miguel Lorenzo

Montiel presenta el 23 d’abril, a cinc dies de les eleccions, el seu llibre Acord del Botànic. La via valenciana per al canvi polític (Balandra), en què repassa aquest trajecte de quatre anys i torna a incidir en la conveniència d’haver accedit al Consell. “El rendiment del Govern i Podem com a partit se n’haurien beneficiat”, assegura. Amb tot, la direcció estatal, comandada per Pablo Iglesias, mai no va mostrar-s’hi procliu. Hi prevalia la desconfiança envers els socialistes: “A més de fer el sorpasso al PSOE, aspiràvem a convertir-nos en la socialdemocràcia de referència, no disposàvem de cap pla B”. Amb un to apenat, de resignació, Montiel sosté que Podem encara és “una organització gasosa, sense cohesió territorial ni cultura de partit, amb espais copats per gent provinent de l’anticapitalisme i d’Esquerra Unida”.

En aquests quatre anys, la conjuntura política estatal ha afectat més el Botànic que no la relació entre els socis

Certament, la conjuntura política estatal ha influenciat molt el Botànic. Les grans crisis han vingut de Madrid. El pacte PSOE-Ciutadans per investir Pedro Sánchez, que va rebre el vot en contra de Podem i Compromís; la coalició entre Compromís i Podem per tal de superar el PSPV a les urnes i el distanciament posterior en no poder conformar un grup valencià al Congrés; la negativa a bastir una entesa PSPV-Compromís-Podem al Senat; el paper clau de Puig en la dimissió de Sánchez com a líder del PSOE i el seu alineament amb l’andalusa Susana Díaz, que de ben poc no li va costar la secretaria general del PSPV; l’abstenció socialista a la investidura de Mariano Rajoy; la implosió de Podem culminada amb l’eixida d’Íñigo Errejón; la moció de censura a Rajoy que va dur Sánchez a la presidència, cosa que va obligar Puig a modular el seu discurs en matèria de finançament; el vet que ara ha imposat Ciutadans a qualsevol acord amb els socialistes… Tot això ha succeït en tres anys i escaig.

En paral·lel, la relació entre Puig i Oltra ha prosperat. Montiel insisteix que ella “va perdre l’ocasió històrica de ser la presidenta” en preferir no pressionar més el PSPV a fi d’imposar els 32 diputats que sumaven, nou més que els socialistes, però després de la tibantor inicial van dispensar-se un tracte franc, cordial, lleial. Una “lluna de mel permanent”, diu Montiel.

En paraules d’Oltra, quan el president va comunicar l’avançament electoral, el Consell havia pres 5.746 decisions de manera mancomunada i només una, la de la data dels comicis, amb dissensió interna. Una decisió unilateral que, no obstant, Montiel troba correcta: “Em genera més seguretat una victòria de l’esquerra a l’abril que no al maig, encara que hi haurà un toc d’atenció seriós i l’exigència, en un segon Botànic, serà clarament superior”. Qui va acompanyar-los a l’altar el dia de la boda observa Puig i Oltra com “dos veterans en moltes guerres” amb “estils diferents” que “s’han estimat i s’han fet trampes alhora”.

 

EL CENTRE DE LA DIANA

“Si analitzem el comportament electoral del País Valencià, la probabilitat de reeditar el Govern hauria sigut més alta el 26 de maig”, contradiu Vicent Marzà, el conseller revelació de la legislatura, assegut al sofà del seu despatx sota l’atenta mirada de l’Ovidi Montllor dissenyat per l’artista alcoià Antoni Miró. Elogiat a esquerra i a dreta —en aquest cas, secretament— per la seua aptitud política, Marzà ha gestionat el departament d’Educació, Investigació, Cultura i Esport, que ha estat, de lluny, el més polèmic. “De sobte va envair-me un sentiment d’incomprensió”, explica sobre la seua reacció en conèixer la decisió del president, a qui l’unien amics comuns i amb qui ha teixit una relació excel·lent. “Estratègicament no em sembla la millor opció, però des de l’endemà mateix a Compromís vam eixir a guanyar”, rebla.

“Hem tingut una mirada col·lectiva, hem comprovat que el PSPV i Compromís no estàvem als antípodes i que es pot gestionar la diversitat en positiu, sense fer grans escarafalls”, apunta el conseller, que ha format un tàndem molt ben compenetrat amb el secretari autonòmic socialista Miquel Soler. “He dormit tranquil tots els dies, confiava en el que estàvem fent, però, si ha calgut, hem sabut redreçar el rumb”, expressa.

Eva Ortiz: “El president ha consentit la imposició lingüística a les escoles i ha mantingut Marzà malgrat haver rebut 30 sentències en contra”

Marzà ha esdevingut el centre de la diana per a l’oposició. Eva Ortiz, secretària general del PPCV i portaveu adjunta a les Corts, no reïx a comprendre per què no l’ha destituït Puig. “El president ha consentit la imposició lingüística a les escoles i l’ha mantingut en el càrrec malgrat haver rebut 30 sentències en contra dels tribunals”, assevera. “Sort de les denúncies presentades pels pares dels alumnes i per la gent que va eixir a protestar al carrer”, es felicita Ortiz, “si no, tindríem unes lleis educatives il·legals”.

La número dos dels populars valencians també fa esment de les aules fabricades, àlies barracons. “Havien promès eliminar-los i no ha estat així, resulta molt senzill parlar des de l’oposició però gestionar el dia a dia és més complicat, criticaven Ciegsa com si fora el dimoni i hi han injectat diners a cada llei d’acompanyament dels Pressupostos”. Ciegsa, l’empresa pública creada pel PPCV per a la construcció de centres escolars, va acumular sobrecostos i un deute descomunal en el passat, a més d’aparèixer involucrada en el cas Taula com a element nuclear del presumpte finançament il·legal dels populars valencians.

 

El conseller d’Educació, Investigació, Cultura i Esport, Vicent Marzà, ha estat elogiat a esquerra i a dreta —en aquest cas, secretament— per la seua aptitud política. / EFE

El conseller matisa que a l’inici del mandat van comprometre’s a eliminar els col·legis íntegrament prefabricats i que els resultats els atorguen la raó: “Hi havia centres que duien nou anys en barracons i que no tenien ni els plànols fets. Dels 8.000 alumnes que cursaven els seus estudis en aquests centres, en queden 4.000, tots els quals amb el nou centre licitat o en procés d’execució”. I afegeix que, en aterrar a la Conselleria, “més del 50% dels centres escolars requerien una reforma gran o l’execució d’un de nou”.

“En els darrers quatre anys, el PP va executar obres per valor de 68 milions d’euros, mentre que nosaltres, en els primers tres anys, vam executar-ne més de 170, i enguany, gràcies al pla Edificant, que agilita els tràmits burocràtics i era una demanda dels ajuntaments de feia 15 anys, han entrat unes execucions pressupostàries que equivalen a la inversió feta en els tres anys anteriors”, es congratula Marzà.

Pel que fa al plurilingüisme, el decret inicial va ser suspès per la secció quarta contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia valencià (TSJCV). Tot seguit va redactar-se un decret llei i, en última instància, una llei que ha introduït canvis sensibles en comparació dels plans inicials. Els consells escolars, per majoria de dos terços, decideixen el pes de cadascuna de les dues llengües oficials a l’ensenyament, que de cap manera no pot ser inferior al 25%. Les antigues “línies en valencià” han deixat pas, doncs, a un model més flexible que també aposta per l’extensió de l’anglès. En primera instància, un nombre més elevat d’hores lectives en la llengua pròpia permetia un nombre més elevat d’hores lectives en llengua anglesa. Un “xantatge lingüístic”, a ulls de l’oposició. Marzà lamenta la judicialització de l’educació i exposa que “els tribunals no han de fer interpretacions pedagògiques, tal com ha sentenciat el Suprem”.

“Hi ha hagut improvisació, no es va analitzar prou bé la jurisprudència”, censura Vicente Garrido Mayol, catedràtic de Dret constitucional de la Universitat de València (UV) i president del Consell Jurídic Consultiu (CJC) entre 2003 i 2015. Per a ell, la llei finalment aprovada “fins i tot planteja dubtes al seu preàmbul, ja que no raona suficientment la necessitat de la norma”. Garrido veu “il·lògic” que molts alumnes només tinguen garantida una quarta part de l’horari lectiu en castellà i que s’hagen posat “pedres a la sabata” als centres concertats, “als quals caldria posar, si de cas, una catifa roja”. “La Constitució fixa el dret dels pares a escollir el tipus d’educació que desitgen per als seus fills, i sense els centres concertats no hi hauria prou places públiques”, observa.

 

Vicente Garrido Mayol, expresident del Consell Jurídic Consultiu (CJC), es mostra crític amb la política educativa del Consell i la reversió dels concerts sanitaris. Diu que als centres concertats “caldria posar-los una catifa roja”. / Eva Máñez

“Hem rebut moltes queixes de pares que no podien escolaritzar els seus fills en la llengua desitjada”, assegura al seu torn Juan Córdoba, que ha estat portaveu adjunt de Ciutadans a les Corts i és secretari d’organització del partit a la província de València. “Hem reclamat les actes dels consells escolars i ens les han negades”, diu, “Compromís, i en especial el senyor Marzà, tenen un perfil nítidament catalanista”.

L’adoctrinament, de fet, s’ha erigit com un altre eix opositor. En canvi, la popular Eva Ortiz no en sap posar casos concrets. “No he de dir-ho jo, sinó l’organisme competent”, afirma, “si no hi ha més adoctrinament és perquè els tribunals van afanyar-se a aturar la imposició lingüística”. I cita com a exemple la seua filla, matriculada al municipi castellanoparlant d’Oriola, qui amb el decret retirat pel Consell “hauria d’haver rebut moltes més hores en valencià si volia rebre’n més en anglès”. “No sóc una ciutadana de segona, pague impostos com tothom i he de poder decidir quina educació vull per a la meua filla”, emfasitza Ortiz.

Des del seu despatx de director de Las Provincias, ubicat a l’extrem d’una redacció moderna i funcional, Julián Quirós inclou la política educativa de Marzà en el selecte ramellet de “banderes” del diari. Quan les enumera amb la mà, li sobra un dit. Les altres tres són la política de mobilitat de Giuseppe Grezzi i la gestió de la festa fallera per part de Pere Fuset, regidors de Compromís al cap i casal, així com la reversió dels concerts sanitaris de l’exconsellera socialista Carmen Montón, a qui acabaria tallant el cap ElDiario.es en publicar les irregularitats del seu màster a la Universidad Rey Juan Carlos. Aquell trofeu de caça va penjar-se’l Ignacio Escolar.

Quirós, que al juny farà 10 anys al capdavant del diari, era un dels que esperava més soroll. “Cal reconèixer que ha sigut un Consell estable, no n’han transcendit polèmiques greus, Puig ha tret bona nota com a president i Oltra ha sabut contenir-se”, considera, “ara bé, no ha estat un Govern transformador, no pot ser-ho: un percentatge altíssim dels recursos econòmics es destina al pagament de nòmines, l’educació i la sanitat”. Quirós puntualitza que el responsable d’Hisenda, Vicent Soler, “ha sigut un bon conseller a qui ha perjudicat el seu antimadridisme [entès com a oposició al Govern de Rajoy] i ser tan anti-PP”.

 

Julián Quirós, director del diari Las Provincias des de juny de 2009, ha criticat especialment, des de la seua columna dominical, les polítiques de Marzà, un dels estendards de les “pulsions catalanistes” que detecta al si del Consell. / EFE

“El nacionalisme pensa que el poder polític ha de tenir un paper principal en l’educació”, comenta Quirós, “i nosaltres pensem que l’Estat ha de garantir l’educació, però que no en pot ser l’únic proveïdor i que les famílies han de poder escollir on dur els seus fills”. Sobre el presumpte adoctrinament, planta cara a qui vulga “posar-los un segell als xiquets”, tot i que no centra la mirada en el cos docent: “Sí, els professors són els mateixos que a l’etapa del PP, però la Conselleria disposa de dos instruments importants, el sindicat STEPV i l’entitat Escola Valenciana, que defensen un model en què no creiem”.

Julián Quirós: “Compromís té una inspiració catalanista en un sentit amplil; ara, al catalanisme clàssic, li diuen valencianisme”

Ha estat, el del Botànic, un Consell catalanista? Las Provincias, sense la intensitat d’èpoques pretèrites, encén el llum d’alarma davant qualsevol amenaça en aquest sentit. “Compromís té una inspiració catalanista en un sentit ampli que s’ha esforçat a dissimular per la poca rendibilitat electoral; ara, al catalanisme clàssic, li diuen valencianisme”, assenyala Quirós, qui remet a les “pulsions catalanistes” que hi ha hagut al si del Govern, amb Marzà com a estendard. “És un independentista català confés”, explica Quirós en referència a una entrevista radiofònica prèvia al seu salt a la primera línia política en què mostrava admiració pel moviment sobiranista català.

“Aquests quatre anys m’he centrat a representar els valencians i les valencianes a la nostra màxima institució com a poble, treballant estrictament en tot allò que vam signar a l’Acord del Botànic”, argumenta Marzà. “M’he refermat encara més en els meus principis, que són el bé col·lectiu, el foment del diàleg amb la ciutadania i que el País Valencià tinga un pes propi, que no siga subsidiari del centralisme… La capacitat d’influència dels poders econòmics també ha contribuït a afermar la meua posició. Tinc una mirada autocentrada del País Valencià i estic convençut de la seua capacitat d’avançar, de transformar-se, a través de polítiques d’esquerres”.

Vicent Marzà: “M’he refermat encara més en els meus principis, que són el bé col·lectiu, el foment del diàleg amb la ciutadania i que el País Valencià tinga pes propi”

Respecte a les “falsedats” sobre l’adoctrinament a les aules, el conseller apunta que són “barbaritats” que convé “ridiculitzar”. “Aquells que reclamen l’autoritat dels professors els denigren amb aquests retrets infundats”, s’enerva Marzà, “la dreta ha de saber que els xiquets i les xiquetes han d’aprendre a pensar i que el dret de l’infant es troba per damunt del dret de l’adult… Els infants fins i tot han d’aprendre a ser crítics amb la ideologia dels seus pares, cosa que només serà possible si els centres educatius eduquen en llibertat i no apliquen els dogmes de fe que pretenen alguns”. El titular del ram conclou que “l’únic adoctrinament que es dona als centres és el de la religió, i no per culpa nostra, sinó pel concordat amb la Santa Seu”.

A 205 escoles de 0 a 3 anys no hi ha ensenyament en castellà, repeteix aquests dies de precampanya el presidenciable de Ciutadans, Toni Cantó. “Aquestes escoles no imparteixen cap assignatura, es nota que no té ni idea d’educació i que no n’ha visitat cap d’elles”, li reprèn Marzà, “és una educació no reglada que no es regeix per la llei de plurilingüisme”. En realitat Cantó deu referir-se als dos centenars d’escoles de 3 a 6 anys que han adoptat un programa experimental, avalat per les universitats, que incorpora el castellà progressivament. D’altra banda, Cantó ha anunciat que retirarà el miler llarg de barracons, una meta que Podem també s’ha marcat en veu alta. “Qui prometa no deixar-ne cap en quatre anys, menteix”, avisa Marzà.

“Hem volgut ampliar drets i reduir privilegis, cosa que inevitablement ha fet reaccionar alguns dels qui eren privilegiats”, enuncia el conseller, “però el sistema actual és millor en tots els sentits, hem donat prestigi a l’ensenyament públic i hem introduït un pla de xoc social”. El balanç que efectua amb perspectiva inclou “un descens de les ràtios, la contractació de 6.000 docents, l’ampliació de la beca menjador a 40.000 alumnes més i un banc de llibres, XarxaLlibres, al servei de 426.000 xiquets i xiquetes”. La concertada a penes ha vist reduïdes la seua xifra d’unitats —el percentatge de gent que hi estudia supera en tres dècimes el de 2015—, disposa de més treballadors i ha atès necessitats que abans no cobria. “Abans tots aquests centres seleccionaven quines famílies volien en funció de la seua condició econòmica, la seua llengua o el seu gènere, l’únic vector que no hem pogut canviar a causa de la llei estatal”, precisa Marzà en referència als 15,6 milions d’euros que reben els centres que segreguen per sexe.

 

“Treballem perquè la gent duga els seus fills i filles a l’educació pública, que és la de més qualitat i la que afavoreix la cohesió social, i hem aconseguit que repunte la demanda d’aquests centres”, s’enorgulleix el conseller. Dels 25 centres sostinguts amb fons públics més demandats al curs 2018-2019, 18 eren de titularitat pública. I als col·legis concertats el pes de l’alumnat immigrat ha crescut en quatre anys del 10,4% al 12,7%.

 

AL RESCAT DE LA SANITAT

“Han perseguit la iniciativa privada, cosa que nosaltres mai no farem”, indica la popular Eva Ortiz. “A Alzira han creat un problema que no existia a partir d’una postura eminentment ideològica”, hi abunda Juan Córdoba en nom de Ciutadans. “Quina obsessió a rescatar les concessions dels hospitals, la gent estava satisfeta amb la gestió”, s’indigna Garrido Mayol. “Carmen Montón, d’acord amb un projecte de projecció personal, va perseguir un model que funcionava bé i que prestava el mateix servei amb un cost menor”, corrobora Julián Quirós, “quan parlava amb les empreses concessionàries, el president vacil·lava, però no va saber parar-li els peus a la consellera”. En efecte, la concessió de l’hospital d’Alzira —amb el 31 de març de 2018 com a data de caducitat— no va ser renovada, mentre que en el cas de Dénia —en vigor però molt criticada pels usuaris— encara es negocia la compensació econòmica que caldria abonar per recuperar-ne el control.

 

Juan Córdoba ha estat síndic adjunt de Ciutadans a les Corts valencianes, però no continuarà al grup parlamentari. Ara se centrarà en les tasques organitzatives que té assignades al seu partit.

“Es tracta de dos models distints: un d’economicista, que delega la gestió en una empresa que busca un benefici, i un altre que incideix en la responsabilitat de l’administració a l’hora de prestar un servei bàsic com aquest, que ha de redundar en el benestar del pacient”, destaca la consellera Barceló des del seu despatx, situat a la setena planta de la Conselleria i amb una assolellada terrassa plena de plantes que sembla un Botànic en miniatura.

Ana Barceló: “A Alzira hi ha una qualitat assistencial que els usuaris no havien pogut constatar”

“A Alzira hem millorat el departament sencer, hem incorporat noves especialitats als centres de salut que en molts casos eviten desplaçar-se a l’hospital, hem contractat 466 professionals nous i hem retirat tecnologia vella per posar-ne d’última generació”, defensa la consellera. “Hi ha una qualitat assistencial que els usuaris d’Alzira no havien pogut constatar”, continua, “les mamografies ja no s’entreguen a les pacients en un sobre, sinó que es remeten al metge perquè en faça la valoració i informe del resultat”.

“Caldria haver fet una auditoria en condicions abans de clausurar qualsevol concessió”, proposa Juan Córdoba, que nega la millora de la qualitat assistencial al conjunt de la sanitat valenciana, per bé que el pressupost anual de la Conselleria ha augmentat, en tot aquest temps, 1.000 milions d’euros. “A Alzira, amb mig centenar de treballadors més, la llista d’espera s’ha incrementat i el preu del material s’ha encarit”, afegeix el representant de Ciutadans, doctor en microbiologia molecular i treballador de La Fe en excedència.

Juan Córdoba: “Caldria haver fet una auditoria en condicions abans de clausurar qualsevol concessió”

El seu grup, en canvi, sí que va donar suport a les tres mesures d’impacte que va aprovar el Consell a la primera fase de la legislatura: la universalització de la sanitat pública independentment de la situació legal de cadascú —a través d’un decret que el Tribunal Constitucional va tombar a instàncies del Govern de Rajoy—, l’extensió de les vacunes de l’hepatitis C a tots els afectats —al marge de la fase de la malaltia— i la fi del copagament farmacèutic, una mesura que Podem va liderar a les Corts i que va beneficiar al voltant d’un milió de jubilats i de persones amb rendes baixes. Amb tot, la diputada del grup que va rellevar Alexis Marí com a síndic, va rebatejar el Govern valencià amb la denominació “Chasco del Botànic”.

“Gobierno del Titanic”, s’ha fet un fart de repetir Eva Ortiz. Vestida de blau PP a la sala que ocupa dins de la seu dels populars al centre de València no esclareix si un Consell conservador traurà de nou a concurs la gestió d’Alzira, sinó que es limita a garantir que “no tindrem les llistes d’espera actuals”. “Al ciutadà no li importa si el metge que l’atén treballa per a una concessionària ni que sàpiga valencià, vol que siga un bon professional i que resolga la seua malaltia”, prossegueix, “si les concessions contribueixen a reduir les llistes d’espera, així ho farem”. I, alhora, es compromet a “revisar el servei que ofereixen les adjudicatàries, igual com s’ha de controlar la destinació de totes i cadascuna de les subvencions públiques”.

 

Dies enrere, el candidat Cantó aportava la seua particular recepta màgica contra les llistes d’espera: la inversió de 60 milions d’euros per tal que cap malalt no haja d’esperar més de 60 dies a ser operat. “No resulta tan senzill”, replica la consellera Barceló. D’un costat, perquè “el senyor Cantó es trobaria amb la manca d’especialistes com a conseqüència de la suspensió temporal del MIR decretada per Rajoy”. De l’altre, perquè “si hi ha més especialistes, caldran més quiròfans, més sales d’espera i que les proves preparatòries es facen més ràpidament, cosa que requerirà l’adquisició de més tecnologia i l’ampliació dels centres d’atenció primària”. Una cadena d’entrebancs. Amb tot, la Conselleria ha creat 307 places de metges, infermers i pediatres. “I hem millorat les condicions laborals de col·lectiu d’infermeres i de metgesses embarassades o en període de lactància, que ara ja no perden el seu salari mentre estan de baixa”, subratlla.

Barceló diu que les llistes d’espera valencianes “no són millors ni pitjors que les de la majoria d’autonomies” i culpa els anteriors governants d’haver llegat “unes dades molt esbiaixades”. “En oncologia, cardiologia i urgències la llista d’espera és zero”, comenta. Sobre el pla de xoc pel qual els pacients de la sanitat pública poden ser derivats a quiròfans de la sanitat privada quan acumulen més de dos mesos d’espera per a ser intervinguts, la consellera precisa que més del 70% rebutgen aquest oferiment i s’estimen més de ser operats, quan arribe el moment, al centre públic que els correspon.

La millora de les infraestructures sanitàries és l’altre gran cavall de batalla. “Hi hem invertit 385 milions, sobretot en tasques de manteniment de centres antiquíssims i en diverses actuacions d’emergència”, exposa la titular de la cartera. De seguida desplega sobre la taula unes fotografies que comparen l’estat anterior de diversos centres i el seu estat actual: la secció de pediatria de l’hospital d’Alzira, la reforma de l’hospital de dia del Clínic de València, els laboratoris de l’Arnau de Vilanova, els quiròfans de Sagunt, els nous equips d’oftalmologia de l’hospital provincial de Castelló, la renovació dels paritoris i del departament d’obstetrícia d’Elda, la modernització de les urgències i les plantes d’hospitalització d’Elx, el nou centre de sgaralut d’Oriola, que ha deixat d’estar en barracons…

 

Ana Barceló ha estat síndica adjunta del PSPV i, des de fa vora un any, exerceix el càrrec de consellera de Sanitat Universal i Salut Pública. Va rellevar Carmen Montón quan aquesta va ser designada ministra. / EFE

Però, per damunt de tot, Ana Barceló posa l’accent en la importància de renovar el model d’atenció primària, el foment de la investigació i la “humanització”. La llei de mort digna, que tenien una desena d’autonomies però no la valenciana, ha estat un dels emblemes. “La manera de comunicar-se amb el pacient, la sensibilitat de l’administració a l’hora de relacionar-se amb el ciutadà a la porta d’urgències o d’un quiròfan, té una transcendència enorme”, fa saber la consellera. L’ampliació del Clínic de València i dels hospitals d’Alacant i Oriola, conjuntament amb la construcció de l’hospital d’Ontinyent, són els principals reptes a curt i mitjà termini en matèria d’infraestructures.

“Als calaixos vam trobar molts projectes licitats pels anteriors gestors que mai no van traduir-se en una realitat”, recorda. Poblacions com Torrent o la Vall d’Uixó, on van governar les populars María José Català i Isabel Bonig, encara esperen el seu centre hospitalari. Van haver de conformar-se amb un cartell gegant, avui descolorit, i amb una maqueta que ara sembla de joguet.

 

L’AMIC DELS EMPRESARIS

“La valoració del Govern del Botànic és molt positiva”. No ho diu un militant dels partits que n’han format part ni un sindicalista de llarga trajectòria, sinó Eva Blasco, presidenta provincial a València de la Conferència Empresarial Valenciana (CEV), la patronal de referència. “S’ha escoltat les empreses, per bé que no sempre s’han tingut en compte les nostres peticions”, una de les quals, precisament, la no reversió dels hospitals públics de gestió privada.

Eva Blasco: “Puig s’ha mostrat pròxim als agents socials i empresarials, sempre ens hem sentit escoltats”

Blasco esmenta, igualment, “la reducció de la xifra de desocupats, per davant de la mitjana espanyola”, que milloraria més “si no hi haguera traves burocràtiques a inversions estrangeres com la d’Intu Mediterráneo”, diu en referència al megacentre comercial que el Consell ha impedit construir a Paterna (Horta) sota raons ambientals. “No volem cap tracte de favor, tan sols que la ideologia no passe per davant de la legalitat vigent”, reflexiona.

Fet i fet, la presidenta de la patronal destaca el tarannà de Puig: “S’ha mostrat pròxim als agents socials i empresarials, sempre ens hem sentit escoltats”. Agraeixen la seua posició reivindicativa en favor d’un finançament més just, fins al punt que no hi ha captat una relaxació a partir del canvi d’inquilí a La Moncloa, sinó que “ha sigut tan exigent abans, amb Rajoy, com ho és ara, amb Sánchez”.

 

Govern, empresaris i sindicats van desfilar de bracet a la manifestació del 18 de novembre de 2017 pel centre de València. El PPCV va preferir absentar-se —Bonig sí que havia donat suport, no obstant, a una declaració institucional unànime de les Corts contra els Pressupostos de Rajoy— mentre Ciutadans s’hi va sumar amb bastants dubtes.

 

Eva Blasco, presidenta de la patronal CEV a la província de València, destaca la proximitat de Puig als empresaris. / Miguel Lorenzo

Des de Benidorm, a la Marina Baixa, la secretària general d’Hosbec —la patronal turística que aixopluga més de 88.000 llits, repartits en 203 hotels i 44 blocs d’apartaments turístics— comparteix la mateixa visió. Nuria Montes només té paraules de gratitud per a la Generalitat i, més concretament, cap al responsable de l’Agència Valenciana de Turisme, Francesc Colomer, de qui lloa els “encerts”, la “capacitat d’escoltar tothom” i el “foment de la col·laboració publicoprivada”. El vent bufava a favor, han sigut quatre anys d’expansió després de la crisi econòmica i financera, però Montes aprecia que “és la primera vegada que no s’utilitza el turisme en termes partidistes, Colomer l’ha despolititzat i s’ha centrat a desenvolupar un treball seriós i efectiu”.

Nuria Montes: “És la primera vegada que no s’utilitza el turisme en termes partidistes, Colomer l’ha despolititzat”

Quan ha sorgit algun fantasma per al sector, com ara la taxa turística que preconitzava Podem i que va rebre el nihil obstat de Compromís, el PSPV l’ha tallada de soca-rel. Montes ataca el “populisme” de Podem en plantejar una taxa destinada a millorar les condicions laborals de les cambreres de pis, les kellys, que amb prou feines cobren entre 1,8 euros i 3 euros per cada habitació que netegen.

“A una mitjana de 18 habitacions diàries, amb 3 euros per habitació es poden arribar a cobrar 1.080 euros mensuals, un sou que respecta el conveni laboral i que no és a l’abast de moltes persones que disposen de formació universitària”, es rebel·la, “l’arrel del problema és la reforma del mercat laboral, gràcies a la qual s’ha produït l’externalització d’aquest tipus de feines”.

 

La patronal hotelera adverteix que no és raonable que els seus clients paguen més impostos si el sector ja aporta 19.000 milions anuals al PIB valencià. Des de la CEV, Eva Blasco agraeix la “sensibilitat demostrada pel Consell” en aquest conflicte, per bé que convida a fer una “reflexió profunda” sobre la necessitat d’un impost als visitants que puga redundar “en benefici del territori”.

I és que el context general fa pensar en un impost turístic, tard o d’hora. Els socialistes de la ciutat de València, per exemple, ja insinuen la necessitat de cobrar-lo, si més no, els dies de Falles. “Responsabilitzar el turista de la brutícia acumulada en festes és irresponsable”, s’enfada Nuria Montes, “si en el futur es concreta alguna mesura d’aquest tipus, els governants trobaran contestació al carrer”. PPCV i Ciutadans han deixat clar que, de taxa o impost turístic, tampoc no en volen cap.

Els grans peròs d’Hosbec guarden relació amb la baixa inversió territorialitzada a la província d’Alacant, la cinquena més poblada de l’Estat, l’infrafinançament dels municipis turístics —que acullen molta més població de la censada— i la por que genera l’acabament de la concessió de l’AP7, que l’1 de gener de 2020 ja no serà una autopista de peatge. “Això col·lapsarà les vies d’accés als nostres municipis turístics, caldria establir un peatge als transportistes i als no residents si no volem que el turisme se’n ressenta”, comenta Montes davant la proximitat de la data en qüestió i l’absència de respostes del Ministeri capitanejat pel valencià José Luis Ábalos.

 

La secretària general d'Hosbec, Nuria Montes, avisa que el sector es mobilitzarà si el Consell recupera la idea de la taxa turística.

En termes financers, víctima d’un sistema de finançament autonòmic perniciós que va caducar en 2014 i no s’ha renovat, la Generalitat ha vist com continuava disparant-se el seu deute públic, encara que a un ritme més lent per l’increment de la recaptació. La puixança de l’economia ha significat un augment dels ingressos per impostos i taxes de 3.000 milions d’euros. La reforma fiscal incorporada per Podem als Pressupostos també va alleugerir la càrrega impositiva a les famílies amb més dificultats. Nuria Montes anhela que aquestes facilitats arriben al món de l’empresa, “amb l’eliminació dels impostos que graven la successió empresarial dins d’una mateixa família i la simplificació dels processos d’obtenció d’una llicència empresarial”.

 

Per últim, Vicente Garrido Mayol no ha acabat de pair la reforma dels horaris comercials, que després d’una llarga negociació ha restringit l’obertura els diumenges i festius, si bé molt menys que no desitjava el xicotet comerç i les cadenes de supermercats. “Aquesta modificació ha provocat molta inseguretat entre la ciutadania, no se sap quines zones es consideren turístiques i quines no, quins dies s’obri i quins no, tinc clar que era molt millor la liberalització anterior”, sosté l’expresident del Consell Jurídic. “Pot ser dur en termes laborals i de conciliació familiar, però molta gent treballa diumenge de fa anys i no passa res, ja ho tenen retribuït al seu sou o gaudeixen de més dies de vacances”, conclou.

 

 

‘XIRINGUITOS’ ANTICORRUPCIÓ?

L’accepció xiringuito és tan gran com ràbia fa la cançó de Georgie Dann. Eva Ortiz té molt clar que l’Agència Valenciana de la Innovació (AVI) dirigida pel socialista Andrés García Reche, ho és. Toni Cantó ja ha dit que la Conselleria de Transparència, encapçalada per Manuel Alcaraz, n’és un altre. “Fa quatre mesos que li hem demanat informació sobre les empreses de la família Puig i no hem obtingut cap resposta”, apunta Ortiz, “la major part del pressupost d’aquesta Conselleria es destina a personal”.

L’Agència de Prevenció i Lluita contra el Frau i la Corrupció de la Comunitat Valenciana, a les ordres de Joan Llinares, també és un xiringuito? Els populars han expressat la seua intenció d’abaixar-hi la persiana si arriben al poder. “Hi ha organismes que ja fan això, no té cap sentit”, observa Ortiz. “Per què no actua d’ofici en relació a les subvencions a les empreses dels familiars de Puig? El TSJCV ha sol·licitat l’aportació de factures que justifiquen les subvencions i les motivacions han estat sorprenents”, deixa anar sense concretar res més.

 

Eva Ortiz, secretària general del PPCV i síndica adjunta amb Isabel Bonig, ha trobat a faltar transparència quan han demanat informació sobre les empreses dels familiars de Ximo Puig. / EFE

“Qualsevol societat necessita una oficina com aquesta, em sembla increïble que el PP propose la seua extinció”, exposa Antonio Montiel, que va ser-ne l’ideòleg. “S’han establert vincles amb la societat civil i amb institucions de caràcter internacional, la gent comença a acudir-hi i la feina és silenciosa però constant”, s’alegra. “Al PP sempre hi han tingut una actitud hipòcrita: demanaven perdó pels seus casos de corrupció sense involucrar-se en una regeneració de debò… Pensen que aquesta oficina l’hem creada contra ells, però no és així”.

Antonio Montiel: “Quan alguns van adonar-se que la televisió no seria tal com esperaven, se’n van desentendre”

Un altre tema sensible, la posada en marxa d’À Punt Mèdia, genera posicions contraposades. Podem també va tenir-hi un paper cabdal. En girar la mirada enrere, Montiel explica que al juny de 2015 es va decidir recuperar el servei a través d’una llei emanada de les Corts, “no la televisió de butxaca que es volia per poder reobrir ràpidament”, diu en referència a la intenció de Puig de recuperar les emissions el Nou d’Octubre d’aquell mateix any. “Quan alguns van adonar-se que la televisió no seria tal com esperaven, se’n van desentendre i van ajornar la renovació dels estudis, l’adquisició de material… Presidència tenia diners i capacitat de fer-ho, però va deixar-ho estar en un cas paradigmàtic de vella política, de voler controlar-ho tot”. Montiel admet que la llei aprovada finalment “conté alguna errada” que no la fa “prou operativa”. I, encara pitjor, respon que la nova tele no li agrada: “Es nota que hi ha un esforç, però no ha connectat amb la ciutadania ni ha vertebrat prou el territori, no hi veig una planificació estratègica clara”.

“Sempre ens conviden a anar-hi, no en tenim queixa”, contesta Eva Ortiz quan se li demana si el nou ens manipula. “El problema és que, en dos exercicis, acumula pèrdues de 48 milions, no acabe d’entendre que ja tinga prop de 500 treballadors”, afegeix, “hi ha el risc de caure en les mateixes errades de Canal 9”.

“Una comunitat amb llengua pròpia com aquesta necessitava una televisió pública, petita i majoritàriament externalitzada, que ajudara a vertebrar-la”, accepta Julián Quirós, “però el perill d’acabar com RTVV és real”. En aquest sentit, el director de Las Provincias detecta que “el principal handicap és la composició del consell rector, no la directora general [Empar Marco], encara que, certament, cap dels perfils que van presentar-se al concurs no reunia el perfil escaient”.

A l’inici, Quirós va titllar À Punt de “Tele Compromís”, un qualificatiu que ja no fa servir: “L’he vista molt poc, però diria que sí que respecta una mínima pluralitat informativa”.

 

CANVIS I NO TANT

“Un notable en general i un suspens en medi ambient”. Així qualifica la periodista científica i professora de la UJI Maria Josep Picó els quatre anys del Botànic. “El canvi de discurs en tants i tants temes ha sigut extraordinari, en àrees com la política territorial s’ha percebut amb claredat”, continua, “s’ha aprovat el Pativel per tal de protegir la costa i el pla de l’horta de València, que també em sembla molt potent”. Picó es felicita pel “fre a les polítiques depredadores del territori i el foment de la intermodalitat i la mobilitat a l’àrea metropolitana de València”.

Maria Josep Picó: “El canvi de discurs en tants i tants temes ha sigut extraordinari, en política territorial s’ha percebut amb claredat”

Per contra, es mostra taxativa quant a la gestió dels residus i la lluita contra el canvi climàtic, dos camps en què els avanços han estat “nuls”. En el segon cas recorda que “va crear-se un comitè d’experts que només s’ha reunit una vegada”. “Una autèntica pena, perquè al País Valencià existeix molta gent preparada en aquest tema i les universitats s’havien mostrat predisposades a col·laborar-hi”, opina, “la Conselleria d’Economia tampoc no ha animat la cultura de l’autoconsum o de l’ús d’energies alternatives”.

 

Maria Josep Picó, periodista especialitzada en ciència i medi ambient, posa una bona nota de conjunt al Consell però suspén el sector ambiental.

Si més no, Picó agraeix que finalment es retirara la implantació del Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn (SDDR) d’envasos de plàstic, “un problema secundari que evidenciava la manca de prioritats” i que va acabar amb el secretari autonòmic Julià Álvaro fora de la Conselleria i de Compromís. Ara es presenta per Podem. Abans, la directora general María Diago, de Podem, havia marxat per la seua discrepància amb l’aplicació del sistema. Ara milita al PSPV. Els empresaris van aplaudir efusivament la negativa dels socialistes a instaurar l’SDDR. Picó, per finalitzar, també valora “els intents per atraure talent científic” i les “iniciatives contra el despoblament de l’interior valencià”.

Des de Vinaròs, l’activista cultural Mariola Nos saluda “la conversió de l’Institut Valencià de Finances (IVF) en un banc públic i la concessió de crèdits als petits empresaris per un import global de 70 milions, la gestació de l’agència tributària pròpia, el portal de transparència, les lleis en matèria d’igualtat —com la de persones LGTBI, la de renda garantida o la de serveis socials— o el Pacte Valencià contra la Violència de Gènere, que ha unit tothom”.

 

Nos, d’altra banda, demana que “es continuen enfortint els circuits culturals perquè la cultura arribe a cada racó del territori”. I, sobretot, “polítiques a llarg termini” i un “finançament com toca”. Al nord, l’intent de la dreta de revifar debats lingüístics del passat s’ha seguit amb menor virulència. “Ací tot això es viu amb molta més naturalitat, no s’ha percebut cap problema”, anota.

Mariola Nos: “M’agradaria més presència de les arts, el teatre, la música i l’escriptura a les escoles”

Sobre la política cultural, que li toca de ben a prop, “tothom parla d’avanços”. “És un sector complicat, s’ha de potenciar el binomi cultura-turisme, concebre la cultura com una necessitat i implicar-hi la iniciativa privada, la professionalització i la qualitat són elements essencials”, desgrana, “m’agradaria més presència de les arts, el teatre, la música i l’escriptura a les escoles, des de baix”.

 

L'activista cultural de les comarques del nord Mariola Nos es felicita per les lleis de contingut social aprovades al llarg de la legislatura. / Miguel Lorenzo

“Quan Puig parla de 'renaixement' valencià i Oltra de 'rescatar persones', els ciutadans entenen que és un discurs grandiloqüent, els avanços no han estat tan visibles”, tanca a mode de comiat Julián Quirós. “S’han aprovat lleis que eren una barbaritat, com la de revocació de senadors, una norma intuitu personae contra Rita Barberà; s’han modificat incomprensiblement les lleis del CJC i de la Sindicatura de Comptes i s’ha primat la conflictivitat amb el Govern de l’Estat, motiu pel qual la comissió bilateral ha hagut de reunir-se diverses vegades”, s’enutja Vicente Garrido, “no té sentit que a la llei de funció social de l’habitatge s’incloguera un paràgraf que habilita l’expropiació de pisos en mans dels bancs”. Garrido tampoc no ha vist raonable l’intent de retocar l’estatut dels expresidents a fi de desposseir Francisco Camps del seu lloc de vocal —i del seu sou, i de la seua secretària— al Consell Jurídic, un tema en què Podem i Compromís van caminar junts, i el PSPV, per separat. “El senyor Camps acumula diverses imputacions, com tants centenars de persones que també n’arrosseguen”, justifica Garrido, que hauria preferit concentrar aquests esforços a reclamar a l’Estat la transferència sobre dret civil per tal de poder aplicar-hi el valencià. Tal com està redactada, la Constitució acota aquest dret a les sis autonomies que tenien reconegut el seu dret en 1978 —Catalunya, Balears, Aragó, Navarra, País Basc i Galícia— però no al País Valencià, l’únic territori que no es regia pel dret castellà i que encara no n’aplica el propi, “un oblit imperdonable dels diputats valencians d’aquell moment i una deixadesa total dels que hi han vingut després”.

Fins i tot Alexis Marí, devot de la Benemèrita, ha quedat persuadit de la necessitat de recuperar el dret civil. Ell i la seua esposa són la demostració fefaent del canvi experimentat per la política valenciana. Tots dos es declaren admiradors de Vicent Marzà, a qui consideren el millor conseller de la legislatura i de qui lloen la “capacitat de diàleg”.

Marí i Punset, de fet, confessen la seua intenció ferma de votar alguna de les tres forces del Botànic el pròxim 28 d’abril. Ni les belles paraules glossades per Montiel aquell 11 de juny de 2015 no permetien albirar aquest final. Un final imprevisible, tan romàntic com un passeig pel Jardí Botànic. •

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.