El silenci que trenquen a fora

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Difícilment es podia esperar que a França 41 senadors (el 12% de la cambra republicana) signaren un manifest de denúncia a la situació que estan vivint els presos polítics catalans i els encausats al Tribunal Suprem. Més encara quan aquest manifest el signaven membres de tots els partits amb representació en aquesta cambra. També dels republicans, que integren el Grup Popular al Parlament Europeu —on hi ha el PP— o fins i tot En Marche, el moviment liderat per Emmanuel Macron que avui domina la política francesa i aspira a guanyar terreny les pròximes eleccions europees. Un moviment, cal recordar, dins del qual hi ha Ciutadans.

Per primera vegada, ja no són només els partits sobiranistes o d’esquerra els que impulsen aquesta mena de denúncies. Espanya té un problema. I el té perquè ha hagut de fer campanyes internacionals per netejar la seua imatge al més pur estil de les dictadures que tenen dificultats per dissimular internacionalment el seu comportament. També s’evidencien, aquestes dificultats, quan el Govern francès ha d’emetre un comunicat per donar “suport a Espanya i al seu marc constitucional”. Algú pot dubtar que n’hi ha hagut pressions? Fins i tot ha transcendit que ha estat l’alcaldable de Barcelona per Ciutadans, l’exsocialista Manuel Valls, un dels qui més s’hi han implicat.

Tot això coincideix amb una setmana —­una altra­­— ben difícil per al ministre espanyol d’Exteriors, Josep Borrell. El també candidat número u al Parlament Europeu pel PSOE va amenaçar un periodista alemany d’abandonar una entrevista televisiva si insistia a preguntar-li pels presos polítics. Certament, les mentides no se sostenen durant massa temps. I les mentides de l’Estat espanyol cada vegada són més evidents a fora. Hi ha un moment en què les pressions diplomàtiques, els rentats d’imatge i els moments d’indignació sobreactuada deixen de funcionar. Després de la negativa de distints tribunals europeus a extradir els exiliats catalans per delictes inexistents, la roda no ha parat de créixer. I és evident que Espanya té un problema i el continuarà tenint si no canvia d’actitud davant un problema polític que no sap resoldre, fonamentalment perquè fins ara no ha volgut.

Davant de tot això, com també davant l’exigència del president de Mèxic, Andrés Manuel López Obrador, perquè Espanya reconega els abusos durant la conquesta, la resposta del Govern espanyol i dels partits polítics, ja en plena precampanya electoral, continua sent la mateixa: culpar aquells que assenyalen unes actuacions judicials nefastes, visibles cada setmana al Tribunal Suprem; un passat fosc que mai no s’ha volgut assumir; i unes actituds polítiques que cada vegada convencen menys a fora i que, en conseqüència, trenquen silencis dels qui fins ara havien callat per respecte i precaució. Hi ha un moment, però, en què ja res no se sosté. I aquesta bola de neu no farà sinó créixer. Un dels últims que l’han engreixat ha estat el diputat socialdemòcrata alemany Bernhard von Grünberg, que va declarar com a testimoni al Suprem ­—va acudir l’1 d’octubre a Barcelona— i, després de negar que els votants actuaren amb violència, va quedar estupefacte davant les preguntes polítiques que li va fer la fiscal, Consuelo Madrigal; i l’actuació d’un partit ultradretà —Vox— com a acusació popular, segons va declarar l’observador a un diari del seu país. Ridiculitzar els qui qüestionen l’Estat ja no funciona. Perquè la batalla del relat, a fora, ja l’han perdut. Tant de bo, i pel bé de la democràcia, només siga qüestió de temps que en perden la resta.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps