Borrell, encara

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“És evident que si hi ha una cosa que uneix els socialistes valencians i catalans és la política de Josep Borrell, igualment incòmoda per a les aspiracions electorals del PSC i el PSPV. Però si només fora això, rai. El problema és que si Borrell continua insistint en els seus plantejaments radicalment centralistes, no solament perjudicarà els projectes dels seus col·legues, sinó que impedirà que sectors amplis de l’esquerra, no solament als Països Catalans, sinó a molts altres llocs de l’Estat espanyol, puguen avançar cap a propostes polítiques més d’acord amb els vents que recorren Europa. O no ho impedirà, però deixarà molts cadàvers polítics pel camí”.

Aquest era l’últim paràgraf de l’editorial del número 748 d’aquest setmanari, publicat  el mes d’octubre de 1998. Borrell, que en aquell moment es perfilava com a candidat del PSOE a les eleccions generals ­—finalment hi concorreria Joaquín Almunia—, ja deixava palès quin era el seu projecte a Espanya. Ajudat dels barons socialistes més jacobins —l’andalús Manuel Chaves, l’extremeny Rodríguez Ibarra i el manxec José Bono—, Borrell oficialitzava les seues tesis en l’anomenada Declaració de Mèrida, en què tots tres líders autonòmics pronunciaven un dels discursos més centralistes de la història del PSOE. Un plantejament que colpejava de ple Pasqual Maragall i també contra Joan Romero, efímer líder del PSPV que va haver d’escoltar les proclames centralistes de Borrell a València. Tota una provocació digna de l’actual ministre espanyol d’Exteriors.

Precisament, Borrell no té cap altra estratègia que la de la provocació. Ja va fer una crida a la necessitat de “desinfectar” quan parlava de l’independentisme en la gran manifestació espanyolista del 8 d’octubre de l’any passat a Barcelona. Aquestes actituds li van valer una cartera ministerial en el nou executiu de Pedro Sánchez. Com calia esperar, la gestió de Borrell al capdavant d’Exteriors ha donat, si més no, per a una important llarga llista de despropòsits.

Per exemple, quan va ser incapaç d’explicar en una entrevista a la BBC per què Catalunya no té dret a l’autodeterminació. En aquella mateixa entrevista va expressar que preferia que els presos polítics catalans estigueren en llibertat condicional, sí. Però ell, com tot el seu Govern, sap perfectament què es pot fer per aturar aquest despropòsit fiscal i judicial que ja dura un any amb dirigents polítics i cívics empresonats per no se sap ben bé què. Almenys, a Bèlgica, Alemanya, Suïssa, etc., no ho saben. I Borrell, que també és ministre de la Unió Europea, n’hauria de prendre nota.

Borrell ha expressat, des del primer dia en què va ocupar la cartera d’Exteriors, que el seu propòsit era aturar la internacionalització del procés català. Per complir amb aquesta tasca ha anat molt més enllà de silenciar la veu dels qui qüestionen l’Estat espanyol. El penúltim exemple ha estat el de la retirada de l’estatus diplomàtic al delegat del Govern regional de Flandes a Espanya, després que el president del Parlament d’aquest país donara suport a Carme Forcadell. Curiosament, en aquest conflicte diplomàtic, el Govern belga s’ha limitat a deixar la qüestió en mans de Flandes en virtut de la divisió federal de Bèlgica. Mentrestant, l’autoanomenat “Estat més descentralitzant del món” continua limitant l’obertura de delegacions exteriors i tallant el seu marge de maniobra.

L’actitud de Borrell no és nova. De fet, és la més vella de totes. El que és incomprensible és que un Govern que presumeix d’apagar focs pose al capdavant un piròman.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps