L’argument és el següent: «Si s’aglutina el vot de l’esquerra a l’esquerra del PSOE, serà possible frenar en les eleccions estatals l’empenta de la ultradreta espanyolista». Sembla un bon argument. És l’argument de Rufián i de més gent. Parteix d’unes previsions que semblen realistes. El PP no tindrà, en cap cas, majoria absoluta en el Congrés. Si obté un nombre de diputats prou alt, necessitarà encara els vots de Vox. I, amb aquesta excusa, el Govern de l’Estat s’escorarà encara més cap a les formes menys subtils de la intransigència.
D’altra banda, hi ha molts votants d’esquerres que no votarien el PSOE mai de la vida, però que, posats a triar entre un govern del PSOE i un del PP, preferirien el mal menor. Dit d’altra manera, l’esperança política continguda en l’argument es concretaria així: «Si s’aglutina el vot de l’esquerra a l’esquerra del PSOE, tornarà a governar el PSOE». Però el cas és que, dit així, l’argument perd eficàcia mobilitzadora. Entre altres raons, perquè permet veure les coses més clares. Quin sentit té fer un gran sacrifici polític i córrer el risc de desdibuixar-se en el magma de l’esquerra espanyola si l’únic benefici que es pot obtenir és un parèntesi de quatre anys? A més, de seguida es planteja una altra pregunta: i passats aquests quatre anys, què? Un altre gran sacrifici? Quatre anys més de dissolució en el poti-poti de l’esquerra espanyolista?
La fórmula de Rufián troba molts partidaris. És normal. Hi ha uns partits a l’esquerra del PSOE que estan en vies de dissolució i que saben que no tindran cap oportunitat en les pròximes eleccions. Tots els nàufrags del Congrés de Diputats li riuen ara les gràcies a Rufián. En els seus càlculs, Esquerra Republicana, Compromís, el Bloc Nacionalista Gallec i algun altre partit tenen una base electoral resistent i podrien aprofitar-se’n. Podrien fer creure que encara són imprescindibles, que sumen.
Quants vots podria aportar ara mateix Podemos en unes eleccions estatals? I Izquierda Unida? I el frustrat Movimiento Sumar? Totes aquestes organitzacions de l’esquerra espanyolista semblen ara mateix carcasses buides. La idea de Rufián és que dins d’aquestes carcasses encara hi ha potència electoral i que, si se sumés aquesta força als vots de les esquerres no espanyolistes, es podria fer una aliança políticament efectiva. Prou efectiva per «frenar la ultradreta».
Però ell s’ho creu, això? Pensa que aquesta fórmula de la unitat de les esquerres nacionalistes espanyoles i de les que no ho són tindria alguna possibilitat? Si ho pensa, hauria d’encapçalar la llista de Madrid, o la de Zamora, o la de Còrdova, i no la llista de Barcelona. Hauria d’entrar en els seus plans fer-se elegir pels votants de Más Madrid, per exemple. D’altra banda, hi ha els problemes de la confecció de les llistes.
En alguns llocs no presentaria dificultats aplicar el principi que en cada circumscripció electoral s’ha de presentar l’opció amb més possibilitats d’èxit. Per exemple, Compromís tindria hipotèticament via lliure al País Valencià. Només «hipotèticament», és clar. Però, i a Catalunya? Els Comuns —que, evidentment, no són la llista amb més possibilitats d’èxit— deixaran via lliure a Esquerra Republicana? Ni en somnis. Ada Colau ja ha dit que en aquest conglomerat «no sobra ningú» i que «no es pot perdre ni un vot». Traduït: els Comuns volen assegurar-se abans de les eleccions que tindran tants escons en el futur com en tenen ara. Més encara: tot apunta que Esquerra Republicana no entraria en l’operació. I Euskal Herria Bildu tampoc.
I per què tant de soroll? Què és, en realitat, el que està venent Rufián? Seré ràpid: Rufián és una versió repintada de Yolanda Díaz. Els mateixos que fa quatre anys es volgueren il·lusionar pensant que Yolanda Díaz seria la salvació de l’esquerra ara creuen que Rufián és la salvació de l’esquerra. I ja són ganes de creure.
