Amenaces, insults, exhibicions d'apologia nazi i odi, especialment injectat als ulls, al rostre i al cervell. La processó cívica del 9 d'Octubre, des de la mal denominada Batalla de València, des d'aquella guerra del blaverisme esquadrista i la ultradreta nostàlgica del franquisme contra els anhels d'autogovern, ha estat segrestada. L'esquerra i el valencianisme han sigut vilipendiats i assenyalats a cada edició, quan no han estat víctimes de la violència ultra. En 1979, en anys de recuperació i construcció de les institucions pròpies dels valencians, va haver-hi agressions contra l'aleshores alcalde de la capital valenciana, el socialista Ricard Pérez Casado, o qui en aquell moment era rector de la Universitat de València, Joaquím Colomer.
En 2013, trenta anys després d'aquella processó incívica, el dirigent valencianista Enric Morera va rebre una pluja d'objectes per part de l'extrema dreta. A la marxa d'enguany, una vintena de nazis que amb prou feines superaven les dues dècades de biografia, van exhibir la seua intolerància contra els membres de la comitiva de Compromís, així com envers els fotoperiodistes que documentaven el moment. L'escena va produir-se dintre d'una de les processions cíviques més calmades des de fa anys.
Cap gest ha exhibit la dreta històricament sobre aquella pràctica de persones que matinaven per agafar lloc i poder vessar odi sobre qualsevol polític d'idees progressistes i compromeses amb la construcció nacional valenciana. Per què la processó cívica de València s'ha erigit des de fa dècades i dècades en un acte amb barra lliure perquè l'antivalencianisme —aquell que es disfressa de regionalisme blaver, però menysprea, al remat, la llengua pròpia dels valencians— aboque sense cap lògica racional una intolerància que ens fa preguntar quin tipus de societat valenciana tenim, volem i aspirar a crear. Per les raons per les quals persones corrents es transformen en autèntics gossos de caça contra polítics d'ideologies oposades a la seua.
Tanmateix, la processó cívica no ha estat l'únic espai d'exhibició violenta de la ultradreta i el blaverisme esquadrista a la diada valenciana. En 2007, un artefacte explosiu va ser llençat a la seu del Bloc. En 2016, dos joves que havien assistit a la tradicional manifestació valencianista convocada per la Comissió 9 d'Octubre, encapçalada per Acció Cultural del País Valencià i que aixopluga bona part del teixit progressista i compromès amb el país, van ser agredits per més d'una quinzena de nazis. Un any més tard, sense que importara la presència de les càmeres de televisió, 26 ultres —si acotem la xifra als condemnats per aquelles actuacions— van atacar amb la passivitat de la policia a qualsevol manifestant o periodista que trobaren al seu pas.
Gràcies a l'abundant documentació audiovisual i a l'experiència acumulada per les acusacions populars, es va aconseguir una condemna als radicals ultradretans que hi van participar dels aldarulls virulents. Va tractar-se, no debades, d'una resolució judicial històrica perquè es reflectia en sentència ferma la violència ideològica de la ultradreta contra el valencianisme i l'esquerra al territori valencià. Això sí, la sensació va ser agredolça quan alguns dels agressors que hi van confessar expressaren a l'eixida dels jutjats: «Més barat ens hauria eixit matar-vos».
La història es va repetir enguany. Com va narrar aquest setmanari, un dolçainer del grup Estrela Roja de Benimaclet va ser víctima d'una agressió quan tornava de la manifestació. La seua samarreta amb el logotip de la colla de dolçaines i tabals va ser l'excusa per atacar-lo, per intimidar-lo fins a pensar que podia haver estat víctima d'una pallissa de pitjors conseqüències. Tota una mostra de la impunitat feixista que encara perviu al País Valencià, de la por que injecta l'extrema dreta més radical contra qualsevol que lluïsca en la seua llibertat d'expressió una consigna ideològica o cultural. I s'ha de remarcar: una impunitat que ha comptat massa sovint amb el silenci de veus de principis democràtics.
