L'escena era macabra, absolutament esgarrifadora. Un xiquet que amb prou feines superava la dècada de vida havia estat assassinat. El crim s'havia produït mentre el jove jugava a futbol en un camp de Mocejón, un municipi de poc més de 5.000 habitants de Castella la-Manxa. Un individu armat amb un objecte punxant, hipotèticament un punyal, havia arrabassat la vida sense contemplacions a un noi que només volia gaudir del diumenge i de les vacances d'estiu. O dit d'una altra manera: de passar-ho bé amb els seus amics i no pensar en res més que no fora el gaudi.
La notícia era un malson, d'aquelles informacions a les quals esperes un desmentiment. O, si més no, despertar-te de sobte del llit, agafar amb força poregosa els llençols, tocar-te la cara i respirar en veu baixeta: «Uf, encara sort. Ha estat només un somni». Però no. No era cap producte de la imaginació d'un cervell disposat a enterbolir el descans. El crim havia estat real. Com l'assassinat masclista per part d'un excomissari de la policia espanyola de la seua parella i la seua exdona a les poblacions de Rubí i Castellbisbal, ambdues ubicades dintre dels confins de la comarca del Vallès Occidental.
L'apunyalament mortal del xiquet a la vila de Castella la-Manxa aixecaria un polvorí de desinformació i d'insinuacions totalment xenòfobes a les xarxes socials. Al mateix temps que la Guàrdia Civil i els diferents cossos de seguretat de l'Estat espanyol activaven una operació per trobar a l'autor d'aquest crim terrorífic, la galàxia mediàtica i digital de l'extrema dreta propagava tota mena d'intoxicacions, amb l'agitador ultradretà i eurodiputat, Alvise Pérez, com a un dels personatges més destacats.
L'objectiu era associar l'assassinat a les persones migrades i, si fos possible, als menors no acompanyats. Sí, han llegit bé: el propòsit de qualsevol informació lligada a la violència i a la delinqüència per part de l'entorn mediàtic de la ultradreta és culpabilitzar a xavals sense pares i mares que hi ha hagut de marxar de la seua terra per aconseguir una vida més digna. Un exercici inefable que repeteixen diàriament despersonalitzant-los i deshumanitzant-los sobre l'acrònim de menes, això és, menors estrangers no acompanyats.
Quan les forces i els agents de seguretat identificaven l'autor com a un ciutadà espanyol i sense els trets d'una persona migrada d'acord amb la catalogació de la constel·lació de difamadors professionals, el crim perdria interès per a l'extrema dreta. Ja no tenien l'oportunitat de bastir un relat fals, esbiaixat i tòxic que despertara l'odi irracional contra els nouvinguts. No hi havia la possibilitat d'edificar la campanya per enfangar el debat públic com amb el crim que va succeir a Gata de Gorgos (Marina Alta), on l'alcalde de Compromís va ser víctima d'una estratègia d'assetjament digital per part del reaccionarisme espanyol. La pressió ultra va arribar fins a la porta del seu domicili.
Les mentides escampades amb impunitat per la ultradreta són un problema de convivència pública. L'odi llençat contra col·lectius vulnerables, com ara les persones migrades, són accions molt perilloses perquè poden degenerar en esclafits socials, en brots en els quals es traspassen totes les línies roges contra gent que ha abandonat el seu lloc de naixement per poder sobreviure. La difusió d'aquestes falsedats no és cap broma i ens hi juguem els pilars d'una societat sana, plural, segura, oberta, acollidora i solidària. Dit clar i ras: els pilars d'una societat amb mentalitat democràtica.
