Una tanca metàl·lica de vuit metres d’altura lluu al sol com la plata acabada de brunyir. Els focus i les càmeres de vigilància s’enfilen en pals encara més alts per enregistrar qualsevol moviment. La porta, pesant i massissa, és tancada, i rere seu s’entreveuen uns edificis nous de trinca. Avorrits a l’ombra que ofereix un cobert, tres vigilants fan guàrdia davant del port on s’ha ubicat aquest nou camp.
“Miniguantánamo”, així és com anomenen a Albània aquest nou centre de primera rebuda de refugiats al port de Shëngjin, a la costa adriàtica, en al·lusió a l’aïllat camp de presoners dels EUA a l’illa de Cuba.
A jutjar per la voluntat de la premier italiana Giorgia Meloni, a partir de l’1 d’agost aquí hi començaran a atracar vaixells de la guàrdia costanera italiana, carregats amb refugiats que, provinents del nord de l’Àfrica i a través del Mediterrani, volien arribar a Itàlia. La qüestió és que les persones migrades ni tan sols trepitjaran terra de la Unió Europea, ja que Albània no pertany a la UE. Després d’uns procediments accelerats, en què els funcionaris italians verificaran les sol·licituds d’asil, si és possible s’enviaran els migrants de retorn als seus països d’origen.
Això és el que preveu un pacte entre Meloni i el primer ministre albanès Edi Rama. Es tracta d’un nou intent d’abordar el problema europeu amb la migració irregular mitjançant una solució amb un tercer estat. Formalment, el dret d’asil es manté intacte, però, tanmateix, la quantitat dels que aconsegueixin entrar a la UE hauria de reduir-se. La cosa va d’intimidació: la idea d’un internament a Albània hauria de fer que les persones s’ho pensessin dos cops abans d’endinsar-se al mar rumb a Itàlia.
Fins ara, les mesures com aquesta sempre han fracassat malgrat que fa almenys dues dècades que els governs europeus volen construir “camps d’acollida” fora de la UE on els seus funcionaris decideixin sobre les sol·licituds d’asil de les persones migrants. A principis de juliol, el nou govern del Regne Unit va revocar un acord amb Ruanda.
Però el pla de Meloni podria reduir les xifres de refugiats tal com ella espera? Què significa la seva iniciativa per als afectats i els seus drets? Pot convertir-se el projecte en un model per a la política migratòria europea?
Molta gent als Balcans s’ho miren tot plegat amb escepticisme; tenen por que la UE aboqui els seus problemes a Albània. Besnik Sula es carrega de compassió quan pensa en els migrants d’avui dia i en el camp del port rere l’altiva tanca. “Els pobres! Es passen dies a la mar, sense menjar ni beure. Es queden sense diners per pagar-ho, arrisquen la vida. Em dol que aviat els vagin portant cap aquí.”
Seu a la terrassa d’un hotel i reflexiona al voltant de la vida. A principis dels anys 90, ell també va emigrar a Itàlia. “Els italians em van donar menjar, feina i sostre”, diu. “Mamma mia, van ser uns anys meravellosos.”
Sula porta uns pantalons curts de color rosa, un polo marró, la clenxa als cabells ben definida i un somriure d’orella a orella irradia el seu rostre bronzejat. Aquest home de 64 anys està satisfet amb la seva vida. “Nosaltres també érem pobres quan vam fugir”, diu. Durant anys va treballar de camioner i va poder estalviar. Conduïa des d’Itàlia fins a Hamburg i d’allà fins a Suècia des d’on desfeia el camí fet. Anys després va tornar al seu país, Albània, on va construir un hotel. En un primer moment, els diners només van donar per a una planta. Ara ja en són cinc. Li agradaria que els refugiats d’ara tinguessin les mateixes oportunitats que antany va tenir ell.
Giorgia Meloni no comparteix aquesta visió. L’agost de 2023, la governant italiana va passar uns dies a la residència estival del seu homòleg albanès Edi Rama. Sembla que es van entendre al moment. “Giorgia no ha deixat de sorprendre ningú en l’escena internacional. Tothom s’esperava una feixista monstruosa”, digué Rama. I afegí que és una “gran europea”.
La vil·la de Rama fou l’indret on la idea d’aquest acord prengué forma. A Meloni, li calia un triomf. Tot i que durant la campanya electoral del 2022 aquesta política, populista i conservadora, havia promès acabar amb la immigració il·legal, les xifres es van doblar durant el primer any de govern.
Mentrestant, a la vora del port s’ha enllestit el centre. Tot i això, en aquest gran recinte de 3670 metres quadrats. sembla que els refugiats només hi seran registrats per després ser transportats en busos fins a un segon centre dotat amb estances per allotjar-los. Aquest centre es troba situat en un antic recinte militar a Gjadër, un petit poble a uns 20 quilòmetres del port.
A Gjadër, sembla que el temps s’hi ha aturat. Davant del centre hi ha una pista d’aterratge mig destruïda, on en ple sol llambrejant es pot distingir un punt fosc poc definit. És un cotxe que s’aproxima lentament. És un ramader que fa via sobre un carruatge tirat per cavalls. Ben poca cosa fa indicar que aviat aquí hi podrien arribar a viure fins a 3000 persones migrants. La porta del camp està rovellada i no supera el metre d’alçada. Unes barres de fusta podrides s’inclinen perillosament i amb prou feines aguanten una tanca de filat metàl·lic.
Els agents de seguretat neguen l’accés als periodistes. Però a principis de juliol fotògrafs de Der Spiegel equipats amb drons van captar-ne imatges on es poden veure excavadores fent moviments de terra i treballant en els fonaments. Habitatges modulars prefabricats poden veure’s apilats al llindar del recinte. Amb tot, encara queda per veure-hi entrar els primers migrants.
Al centre del poble, un home gran tragina melons que ha portat amb la furgoneta. Aleksandër Preka té 64 anys i és la persona de més edat del poble. Regenta un cafè i un petit supermercat. Relata les dificultats que ha passat. El jovent ha emigrat i la gent gran tira endavant treballant algunes terres. No hi ha feina ni diners i hi ha talls de llum. Però tot això sembla que ha de canviar gràcies als italians. L’ambaixador del país transalpí hi ha fet una visita recentment. “Tindreu tanta llum com el millor poble d’Itàlia”, diu que els prometé aquest diplomàtic.
Malgrat tot, molta gent mira d’esbrinar per què el govern de Tirana ha donat el vistiplau a l’acord sobre els refugiats. Els dos camps, a Shëngjin i Gjadër, esdevindran de facto territori nacional italià on tot s’esdevindrà al grat dels funcionaris italians.
I el cap de govern, Edi Rama, què n’obté de tot plegat? Aquest polític socialdemòcrata de barba blanca gaudeix de prou bon nom entre els seus col·legues europeus. A voltes assisteix a una conferència internacional amb sabatilles esportives i texans en contraposició als portadors de vestits i cita Tot esperant Godot quan parla de les perspectives del seu país d’entrar a la UE. Un amic i visionari, que obre nous camins a Itàlia i la UE pel que fa a la política migratòria: és la perspectiva de molts a Occident. A Tirana, en canvi, se succeeixen les crítiques al seu acord amb Meloni.
Arlind Qori s’asseu sota un llimoner al pati de la central del seu partit i enraona sobre els oligarques del país, la seva influència sobre el govern i la corrupció. Fa un any i mig, aquest politòleg de 42 anys va fundar el partit d’esquerres Lëvizja Bashkë (Moviment Comú). Qori és dels que defineix el camp de Meloni com el “Guantánamo dels refugiats”. Afirma que preveu que els refugiats intentaran escapar dels centres. “Els caps del crim organitzat els intentaran ajudar.” Els traficants s’encarregarien de continuar la ruta dels migrants cap al nord, als països de la UE. “Qui es vol quedar aquí? La mateixa gent jove d’Albània també se’n vol anar a la UE.”
Resulta gairebé impossible parlar dels nous camps sense portar a col·lació el passat. Albània mateixa té una llarga història de fugida i emigració. En el record hi ha el 3 de juliol del 1990, quan els ciutadans albanesos van enderrocar amb un camió els murs de l’ambaixada alemanya: 3.200 persones es van salvar del règim comunista que encara pervivia accedint al recinte diplomàtic. Després d’unes difícils negociacions, nou dies després la major part va aconseguir viatjar a la República Federal d’Alemanya.
Heus aquí el destí de centenars de milers de ciutadans que van abandonar, i abandonen, Albània amb destinació a la UE, el Regne Unit i els EUA. En dues dècades, la població ha passat dels 3 als 2,4 milions de persones.
I aquí tenim històries com la d’Agron Shehaj. “Tota la ciutat estava dempeus”, diu rememorant aquell dia de 1991, quan arribà a Brindisi, al sud d’Itàlia, amb els seus pares. La seva història s’assembla a la de l’hoteler Sula: “La gent ens parava pel carrer i ens va donar roba i diners en efectiu”, diu. “Quina generositat! Va ser increïble.”
Les experiències de Shehaj, Sula i moltes altres persones explica el descontentament de molta gent a Albània amb els camps per a migrants. “Itàlia i la UE no poden acollir el món sencer”, diu Agron Shehaj. “Però el pacte albanès no pot ser la solució.”
D’ençà del 2017, l’empresari és membre del parlament i fa pocs mesos va fundar el partit liberal-conservador Mundësia, cosa que vindria a significar quelcom com ara “Oportunitats de futur”. Shehaj està convençut que mitjançant aquest acord Rama vol sobretot entrar en escena a la UE de forma amistosa. “Cerca el respecte de la UE, com si ell fos el cap d’un govern del tot normal”, diu Shehaj. “Però és que Albània és un dels països més corruptes d’Europa.”
Shehaj troba que Rama hauria d’actuar més aviat contra la massiva emigració de població jove albanesa, en comptes de permetre l’entrada al país de migrants per ajudar Itàlia. “La manca de moral és escandalosa.”
Fins ara, les persones refugiades de la ruta mediterrània entre el nord de l’Àfrica i Lampedusa podien respirar tranquil·les si eren rescatades per guàrdia costanera italiana, atès que arribaven de manera segura i directa a Itàlia, on podien presentar la sol·licitud d’asil. Amb el pacte entre Meloni i Rama això canvia. Els traficants i els refugiats tenen ara un incentiu potencialment fatal per evitar els vaixells militars i per no acabar a Albània. Els sotgen escenes dramàtiques: sols si se’n surten al Mediterrani amb les seves pròpies forces i les seves petites embarcacions o si són rescatats per les poques organitzacions humanitàries que hi queden, poden aconseguir el seu objectiu d’arribar a la UE.
Riccardo Magi i Giorgia Meloni es coneixen dels anys de l’escola. Tenen pràcticament la mateixa edat i ambdós van créixer al barri romà de Garbatella. “De joves, ens trobàvem sovint, però no vam tenir mai una amistat”, diu Magi. Ella era una jove activista neofeixista. Ell, afirma, tenia por perquè tenien comportaments una mica violents.
Actualment, tornen a ser veïns a Roma. I adversaris. Meloni governa al palau Chigi, la residència oficial dels caps de govern italians. Al costat, al parlament, Magi dirigeix el partit liberal opositor Più Europa (Més Europa). Aquest polític de 47 anys camina envoltat de columnes de marbre i retrats antics i es dirigeix a un saló de pesants butaques de cuir vermelles, no gaire lluny de la sala de plens. Ha estudiat l’acord amb Albània a fons. Les seves conclusions són descoratjadores.
“Al cap i a la fi, gran part de les persones que migren acaben aterrant a Itàlia”, diu. Afirma que o bé la seva sol·licitud d'asil s’aprova perquè puguin entrar a Itàlia o bé la deportació fracassa, com ja ha succeït en aproximadament el 90 per cent dels casos. Aleshores, aquestes persones també haurien de ser portades a Itàlia.
Segons dades del govern italià, el cost del pacte quinquennal amb Albània és de 670 milions d’euros. Amb la despesa per a jutges, policia, soldats i sanitaris que caldrà estacionar a Albània, segons Magi la suma de diners s’enfila fins als mil milions d’euros.
Poc abans de les eleccions europees, Meloni viatjà a Albània. Al contrari del que esperava, els camps no estaven enllestits. Tot i això, va definir el projecte de “model”. Al maig, 15 estats de la UE, entre els quals Dinamarca, Polònia i els Països Baixos, van reclamar per escrit a la Comissió Europea que seguís l’exemple italià. “Fins i tot Alemanya” va mostrar interès, diu, orgullosa, Meloni.
Magi, el polític opositor, també era aquell dia a Shëngjin. Es va plantar davant del camp amb un cartell per protestar. Agents de seguretat el van apartar quan Meloni va aparèixer amb la seva columna de cotxes. “En apartar-me violentament, ella va baixar del cotxe i se’m va apropar”, recorda Magi. “Deixeu-lo en pau. És un diputat italià. Només és aquí per fer propaganda electoral”, afirma que digué la seva antiga companya de joventut.
Assegut sobre la butaca, Magi s’inclina cap endavant en explicar aquest episodi. “És ella la que es fa propaganda electoral a ella mateixa amb els milions d’euros dels ciutadans italians”, diu. I afegeix que la premier va muntar “un bon espectacle” a Albània.
Té raó o realment podrà Meloni fer virar la política migratòria europea cap als seus interessos?
Sota el seu llimoner a Tirana, Arlind Qori, el polític d’esquerres, arriba a una amarga conclusió. “Que es portin els migrants a Albània és un mal senyal. Aquí els seus drets no seran tan respectats com ho serien a Itàlia”, diu. “Albània li farà la feina bruta a Itàlia, i els migrants hauran de carregar amb això.”
Traducció d'Arnau Ferre