La causa judicial contra els presumptes responsables de diverses accions del Tsunami Democràtic s’ha desmuntat com un castell de sorra a la primera onada per un defecte de forma que l’invalidava des de feia tres anys. Com que la causa estava artificiosament engreixada amb supòsits falsos, mitges veritats i mentides directament manipulades pel jutge de l’Audiència Nacional García-Castellón, ningú més intentarà reconstruir la infantil edificació. La llei d’amnistia hauria de fer la resta i enviar el cas a la paperera de la història.
Però el fet és que la història d’aquest muntatge sense fonaments és una trista mostra del mal que la justícia espanyola pot arribar a fer a persones innocents amb l’actual legislació. Acollint-se a una llei del terrorisme que el PP i el PSOE van aprovar conjuntament en el seu dia, se’n pot fer una lectura aberrant i perseguir judicialment adversaris polítics de manera arbitrària.
El cas judicial contra el Tsunami Democràtic feia quatre anys que s’estava marcint per falta de proves que l’alimentaren quan García-Castellón va decidir inflar-lo amb clenbuterol judicial (qüestions irrellevants com converses o missatges que esmenten el Tsunami). Coincidint amb les negociacions del PSOE de Pedro Sánchez amb Junts per Catalunya i ERC sobre un acord de legislatura i una llei d’amnistia per als imputats per les diverses causes del procés, García-Castellón va recuperar el cas Tsunami del calaix dels casos perduts. I allò que s’hauria d’haver arxivat es va incendiar amb combustible i mala fe.
L’objectiu era implicar Carles Puigdemont en un cas que no poguera ser desmuntat per la llei d’amnistia (aquesta norma no afecta els casos de terrorisme i per això García-Castellón el feia servir perversament).
Com a conseqüència, el diputat d’ERC Ruben Wagensberg, el periodista de La DirectaJesús Rodríguez, el vicepresident primer d’Òmnium, Oleguer Serra, i l’activista gironí Josep Campmajó van haver d’exiliar-se a Suïssa (d’altres persones, com Marta Rovira, ja havien estat implicades abans en aquest cas, però Wagensberg, Rodríguez, Serra i Campmajó apareixen per primera vegada com a investigats pel cas a finals de l’any passat). Tots quatre s’exilien perquè —cal reiterar-ho— els càrrecs pel cas del Tsunami eren de terrorisme i, en aquest camp, la justícia té una màniga considerablement ampla per fer passar arguments febles com si fossin evidències sòlides. Això és possible gràcies a una llei que PSOE i PP van aprovar en temps del “bloc constitucionalista” i el tot val per atacar allò que no siga la lectura més restrictiva possible de la Constitució en matèria nacional.
En un futur, caldria un pacte estatal plurinacional per modificar alguns dels paranys que ens han portat a aquesta situació. El malson pot haver acabat per a Rovira, Wagensberg, Rodríguez, Campmajó i Serra, però encara hi ha molts investigats per casos tan febles com el del Tsunami que no han estat inclosos en la llei d’amnistia.
Cal que la seua aplicació sigui àgil i general per no endarrerir més la reparació dels danys causats.
Cal una reforma de l’esmentada llei antiterrorista, perquè, en cas contrari, podrà ser utilitzada a discreció per la banda més ultraconservadora de la justícia espanyola.
Qui hauria de ser investigat per prevaricació és el jutge García-Castellón, que ha fet servir els fons públics per fer la vida impossible a polítics i periodistes que no pensen com ell, a partir d’arguments sense base jurídica i cap garantia processal per als acusats. Un nyap que només ha pogut aturar un tecnicisme, però que hauria d’haver estat frenat per la justícia. Un símptoma molt preocupant que fa pensar que demà mateix es pot produir un cas semblant i ni un Govern espanyol equànime no tindria les eines necessàries per frenar-lo.
De fet, la causa sobre la implicació russa en el procés és un altre cas artificialment inflat per detindre Puigdemont. Un cas còmic, però potencialment perillós.
