Cultura, talent, llibertat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dijous passat, el Palau de la Generalitat va ser la seu de l’entrega dels màxims guardons del Principat, la Medalla d’Or. Els reconeguts van ser tres figures cabdals en el present català: l’estudi d’arquitectes RCR, premi Pritzker, considerat el Nobel d’arquitectura; el jurista i catedràtic de dret Carles Viver i Pi-Sunyer; i l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell, empresonada des de fa quasi 10 mesos. Tal com concloïa el president Quim Torra en el seu discurs, tots tres guardonats reflectien, respectivament, tres conceptes: la cultura, el talent i la llibertat.

El moment excepcional que viu Catalunya —i Europa— des de ja fa més d’un any fa més significatius, encara, guardons com aquest. Més encara quan van a parar a mans de persones que d’una manera o altra han patit i pateixen el càstig i la repressió de l’Estat que han qüestionat, sempre amb arguments de solidesa democràtica.

El cas de Carme Forcadell, malauradament, és el més sagnant. Tal com descrivia Torra, esdevé una “metàfora” del moment actual. “Metàfora de la presó col·lectiva”. Una presidenta empresonada, entre altres coses, pel fet de permetre debats, descriu el present tan lamentable de l’Estat espanyol. Tània Verge, directora de la Unitat d’Igualtat de la Universitat Pompeu Fabra, va llegir un discurs per analitzar la trajectòria de Forcadell. Entre més coses, destacava que “amb la Carme, el moviment sobiranista va arribar a la maduresa. Com a presidenta del Parlament de Catalunya, sempre va garantir que es tractés tot tema. Quina és, si no, la funció d’un Parlament? On, si no, es confronten arguments polítics?”. Malauradament, Carme Forcadell no va poder llegir el seu discurs. La seua cadira l’ocupava un llaç groc. El seu marit, Bernat Pegueroles, va haver de donar-li veu per ressaltar “l’onada reaccionària” present, que “amenaça les llibertats de la declaració dels drets universals”, centrant-se especialment en la violència masclista.

Un dels altres guardonats, el jurista Carles Viver i Pi-Sunyer, és també símbol del moment actual. El Govern espanyol va aprofitar l’aplicació de l’article 155 per destituir-lo dels seus càrrecs públics. Per a l’Executiu Rajoy, de res no servia la seua carrera com a docent, el fet de ser catedràtic de Dret Constitucional, els seus articles acadèmics amb influència internacional, la direcció de l’Institut d’Estudis d’Autogovern, el seu assessorament en la redacció de l’Estatut anul·lat del 2006 o el fet d’haver estat magistrat del Tribunal Constitucional i vicepresident entre 1998 i 2001. Mai no li van perdonar el fet de presidir el Consell Assessor per a la Transició Nacional. Part dels seus avantpassats van haver de marxar a l’exili. Els temps, malauradament, no han canviat tant.

Durant l’etapa al si del TC, aquesta institució va emetre la sentència 75/1997, el 21 d’abril, que va servir per determinar jurídicament que el català i el valencià són la mateixa llengua. Era la resposta a un col·lectiu universitari que, amb el suport del vell regionalisme, pretenia que les universitats valencianes deixaren d’anomenar la llengua pel seu nom, català.

Tal com reconeixia Viver i Pi-Sunyer al discurs, ell mateix va tardar a adonar-se que la solució per a Catalunya era la de construir un Estat propi. “Sovint em penedeixo d’haver arribat tan tard a aquesta conclusió”, deia després d’assenyalar l’Estat per les interpretacions que fa de les seues pròpies lleis i Constitució. Interpretacions que serveixen per tenir presos polítics i exiliats a l’Europa del segle XXI.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps