16 històries de dignitat

«La mare té el convenciment que des del Parlament s’havia de poder parlar de tot»

Ferran Pegueroles, informàtic de 42 anys, arriba a la plaça del Vallès de Sabadell, on ens cita a primera hora del matí. És 7 de setembre, un dia en què sa mare, Carme Forcadell, és ben recordada per l’aniversari de les sessions parlamentàries en què es van aprovar les lleis de referèndum i transitorietat. Els pares de Ferran són, tots dos, de Xerta, un poble del Baix Ebre. Però de ben joves es van traslladar a Sabadell, on ell i el seu germà han nascut i crescut. L’àvia, de noranta anys, resta al poble i és, com cal esperar, qui pitjor duu l’empresonament de l’expresidenta del Parlament.

Entrevista gravada el 7 de setembre de 2018.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Com és que els seus pares es van traslladar a Sabadell?

Abans eren a Barcelona, on estudiava la mare. Després van venir aquí i el meu germà i jo vam nàixer aquí.

Què va estudiar sa mare?

Té la carrera d’història de la filosofia i periodisme. Va treballar de periodista a la Televisió Espanyola, a Sant Cugat. Jo era molt petit. I després es va dedicar a l’ensenyament.

Per què van venir a Sabadell?

Quan van venir a viure aquí ella estudiava a l’Autònoma i el meu pare treballava aquí.

Quan va sentir, per primera vegada, parlar de política a casa?

L’única persona que té aquesta vocació a casa és ella. Els altres no hi estem posats. Els seus germans i els seus pares també.

I d’on li ve, doncs?

Sempre m’ho pregunteu i no en tinc ni idea.

Quin és el seu primer record d’ella ficada al món polític?

Recordo la seva implicació en la Plataforma per la Llengua i en la Comissió de la Dignitat dels papers de Salamanca.

Quan adquireix rellevància pública?

Jo crec que quan la fan presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana. Abans, a Sabadell, ella havia estat amb Esquerra Republicana com a regidora entre 2003 i 2007, en l’època del Manuel Bustos [alcalde entre 1999 i 2012, del PSC]. Llavors va estar en l’executiva del partit, quan hi havia el Josep-Lluís Carod-Rovira. Després, amb el Joan Puigcercós, amb baralles entre bàndols i tot això, es va apartar una mica de la primera fila de la política i poc després es va ficar en el tema de l’Assemblea.

Com es prenen a la família que, de sobte, la mare siga una personalitat pública?

N’estem molt orgullosos. Cap incomoditat. Tot el que rebem són felicitacions i gent volent fer-se fotos amb ella.

I quan la fan presidenta del Parlament?

Igual. Orgullosos i contents.

Quan esdevé presidenta, en algun moment pensen que podríem arribar a aquest punt?

Jo en qüestions de presó i així no hi vaig pensar fins que van entrar els Jordis a la presó. Jo era conscient que la podien acusar de desobediència, però això comportaria inhabilitació. Aquest era el risc que tenia. La que sí que estava preocupada és la meva àvia, que és més patidora. Té 90 anys. Però nosaltres no pensàvem en això.

Sa mare va ser gran protagonista el 6 i 7 de setembre. Com recorden aquells dies? Ella va ser especialment assenyalada.

Els insults que va rebre no van ser més nombrosos que els que va rebre abans i després. Per tant, en aquest sentit, aquell dia no ens va afectar molt. Ara desconnecto de recordar aquells dies. Em poso de mala llet. Els recordo amb il·lusió i emoció, no amb molta preocupació. En aquell moment no veia molt la mare, no parlàvem. La veia més per la tele i potser li vaig fer algun comentari tipus “deu n’hi do, quina canya tan fotut!”, o alguna cosa així. No crec que ho visqués molt diferent pel fet que fos la meva mare. Ho vaig viure com qualsevol altra persona normal.

Ferran Pegueroles / Jordi Play

I l’1 d’octubre, com el van viure?

L’escola Nostra Llar està al carrer d’aquí al darrere. Va ser un dels centres que va rebre càrregues. A la mare li tocava votar aquí, però no va poder i va haver d’anar a un altre lloc.

I vostè, particularment?

Jo anava a votar a una altra escola i vaig anar a fer guàrdia, tal com feia molta altra gent. Ho vaig viure amb molts nervis. I quan em vaig adonar que hi havia càrregues doncs clar, era preocupant.

I el 16 d’octubre, tal com deia abans, comencen a pensar que alguna cosa pot passar.

Sí. Tanquen els Jordis i vam pensar que ella podria entrar. I ella no va entrar al principi, quan es van quedar a tot el Govern. Els de la Mesa no van anar al Suprem i se la van quedar només una nit, que va haver de pagar fiança. Ja ens pensàvem que no entraria. Però tampoc no tenia molt de sentit que et deixen sortir i al cap de quatre o cinc mesos la tornen a tancar. Però ella, quan la van citar per segona vegada i se la van quedar, sí que s’ho esperava.

Com recorda el 27 d’octubre? Al final va ser sa mare qui va llegir la declaració.

No ho sé [riu]. Vaig pensar que li havia caigut un marró per posar-li aquesta responsabilitat. Aquells dies eren de molta incertesa, no sabria dir-te més.

Al març la tornen a citar a declarar i se la queden. Mai no va pensar en l’exili?

Ella mai no va voler marxar. Té una vida aquí, creu que no ha fet res malament, té la seva família... Anar-se’n a fora també és una història. I sobretot té el convenciment que no ha fet res malament. Ella té el convenciment que des del Parlament s’havia de poder parlar de tot. Que havia de defensar la llibertat d’expressió. No havia fet res malament.

Mesos després la van traslladar a Puig de les Basses, però va preferir traslladar-se al Catllar, a prop de la seua mare.

A prop de la seva família. La presó es diu Mas d’Enric. La història és que està més a prop de tothom, perquè a Figueres estava a hora i mitja de Sabadell i a tres hores i mitja de la seva mare. I ara, a prop de Tarragona, nosaltres estem a una hora i la seva família també. No hi ha tanta diferència, però per a la seva mare, que té 90 anys... La meva àvia estava patint molt. Només va poder anar una vegada a Madrid.

Imagine, de fet, que el cas de la seua àvia és el més dramàtic d’aquesta situació.

És la que ho visualitza més, però tots estem malament, clar. El pare ara està sol. En la família havíem estat tots en segon pla, sense anar a cap lloc, sense sortir. Però aquesta qüestió ens dona visibilitat i ens ajuden els sopars grocs i aquestes coses.

En tot aquest temps, recorda algun moment que l’haja satisfet especialment? Algun fet que els haja reforçat?

Sorprenen les mostres de suport de molta gent que no coneixem. Com que ja he fet alguna entrevista, alguns em coneixen, em veuen pel carrer i em donen ànims. Gent que quasi no coneixes... Ens sentim recolzats i s’agraeix. I també s’agraeix molt totes les coses que es fan pels presos. Ens admira. La gent és incansable. És d’agrair.

Hi ha hagut algun suport inesperat?

No em ve cap al cap. És més aviat gent anònima.

Quin és el vincle de sa mare amb Sabadell, a banda d’haver estat regidora?

Quan estava al Departament d’Ensenyament com a funcionària treballava a l’Escola Industrial. Vivim aquí, treballava aquí...

I malgrat la seua trajectòria, a la família mai no s’han involucrat en política.

Mai no hem tingut aquest cuquet. Sempre hem estat orgullosos de la seva feina i hem anat a mítings a donar-li suport. Potser li hauria agradat que ens hi involucréssim, però suposo que hem sortit més al nostre pare. Som bastant més introvertits. No ens agrada estar en primera línia.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.