El perquè de la impunitat policial

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

The Act of killing és un brutal documental danès-britànic-noruec, dirigit pel nord-americà Joshua Oppenheimer. Explica les matances que van tenir lloc a Indonèsia a partir del 1965, quan a través del cop d’estat contra Sukarno es va desfermar una onada de repressió estatal i paraestatal emmarcada en la “lluita contra el comunisme”. L’exèrcit i els grups paramilitars van matar prop d’un milió de persones per la seva vinculació amb el Partit Comunista d’Indonèsia, o pel sol fet de ser d’ètnia xinesa. Les xifres del genocidi indonesi no són clares, perquè mai ha existit una investigació ni una comissió de la veritat. 

La història d’aquesta massacre ja té interès per si sola, perquè és un dels episodis de la Guerra Freda més desconeguts. Però el documental esdevé encara més captivador i esgarrifós a través de la perspectiva que adopta. Els protagonistes són alguns botxins, que agraeixen a Oppenheimer que els doni l’oportunitat de recrear les detencions, tortures i assassinats que van practicar, acompanyats sempre d’unes explicacions plenes d’orgull sobre el que van fer. No explico res més perquè el millor que podeu fer és veure’l.

Aquest sorprenent protagonisme desacomplexat dels botxins s’explica perquè a Indonèsia mai ningú ha pagat per aquells crims. El cop d’estat va portar a 30 anys de dictadura de Suharto, i el règim actual n’és hereu. Us sona familiar la història? Salvant totes les distàncies que puguin existir, la nostra Transició també es va fonamentar en una llei d’amnistia que va servir com a “llei de punt i final”, que si bé exonerava els lluitadors antifeixistes, també ho feia amb els qui havien perpetrat el cop d’estat i havien dirigit la violència que va sostenir els 40 anys de franquisme.

Aquesta és la principal explicació de la impunitat. La dels grups d’ultradreta, de la qual ja en vaig parlar en un altre article, i que precisament per aquest marc d’impunitat va poder jugar un paper actiu en la Transició i en els anys següents, especialment al País Valencià. I també la de les forces policials, que no van ser depurades. La majoria de vegades, actuant de forma combinada, fent impossible de traçar una ratlla que assenyali on acaba l’acció policial i on comença l’esquadrisme feixista. És el cas, per exemple, de l’atemptat contra Joan Fuster del 1981, que Francesc Bayarri ha investigat a Matar Joan Fuster. Els explosius usats només podien tenir un origen policial o militar. Però aquest atemptat feixista, com tants altres, mai va ser investigat.

A Catalunya, d’ençà de l’1 d’Octubre s’han incrementat els episodis que demostren fins a quin punt les forces policials se senten impunes. Les últimes, les agressions contra el fotoperiodista Jordi Borràs (precisament un dels qui més fa per a retratar la pervivència de la ultradreta) i contra els diputats Josep Maria Jové i Jenn Díaz. Algun policia pagarà per aquestes accions? Hi haurà algun judici i alguna sentència pels excessos comesos l’1 d’Octubre, dels quals hi ha nombrosos testimonis gràfics? Si tot va com ha anat fins ara a l’Estat espanyol, no. Aquests actes d’impunitat policial vindran a sobreposar-se a tants altres que coneixem: des dels més bèsties, com el GAL o les tortures a les comissaries, fins als més quotidians com ara les agressions lingüístiques (que Ignasi Bea va recollir en el llibre ¡En cristiano! Policia i Guàrdia Civil contra la llengua catalana).

Se’m pot objectar que no som a Indonèsia i que alguns d’aquests fets han estat jutjats i els responsables, condemnats. Tanmateix, en el cas dels GAL, els culpables van rebre un tracte de favor de l’Estat per tal que el compliment de la condemna fos molt menor al que correspondria a algú que no fos policia. En el cas de les tortures, la majoria de denúncies han estat arxivades i per aquesta raó, el Tribunal Europeu de Drets Humans ha condemnat l’Estat espanyol en moltes ocasions. Els mecanismes per a denunciar hi són, però el problema és de fons. Si són poques les sentències, és més difícil que algú decideixi iniciar un procés que serà llarg i enutjós.

La lluita contra la impunitat policial hauria de ser una prioritat per a construir una societat més segura, amb menys arbitrarietats i més llibertats. Lamentablement, algunes forces polítiques mai voldran entrar en aquesta lluita, i se la miraran amb suspicàcies, per tal de no qüestionar un dels pilars de l’ordre social.
Ens sorprèn la poca vergonya i la manca de remordiments amb què els paramilitars indonesis presumeixen d’haver comès actes repugnants. A l’Estat espanyol, ens queda el dubte de si els policies agressors i torturadors senten aquesta vergonya, o si bé també presumeixen de les seves accions però en cercles més privats.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Albert Botran
Albert Botran

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).