4M a Kanbo i la mateixa impunitat estatal

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Divendres 4 de maig ETA escenificà la seua fi amb un acte a Kanbo, localitat del País Basc francès propera a Baiona. Clou per tant una època de grans foscúries i terror, amb més de 800 morts, que tampoc no pot explicar-se de manera homogènia. L’ETA alienada, pura psicopatia, dels últims anys res té a veure amb la que va combatre el franquisme o la de la via Bandrés o les converses d’Alger. Però això és una feina d’historiadors i els bons referents bibliogràfics no són escassos. Que ETA desaparega és una gran notícia. I un fita històrica malgrat l’esforç de la classe política espanyola per menysprear-la. PSOE i PP, partits en fase terminal darwinista, coincideixen en formes i arguments i atribueixen la victòria únicament al treball policial. És cert, ha sigut una tasca decisiva, però encara ho ha estat més l’evolució de la societat basca, amb una greu reflexió de fons que ha fet transcendir l’esquerra abertzale cap a un posicionament sense retorn d’abominació de la violència.

En temps de tan poques bones notícies, per què cap de les forces del torn polític mostren un mínim d’alegria? O potser tot és un qüestió de càlcul, d’un càlcul estrictament oportunista? De fet, quin futur li queda al Partit Popular a Euskadi sense ventar l’espectre d’ETA? El dèficit de victimisme amenaça el seu sistema immunològic. Més encara després que Ciutadans li haja arrabassat el monopoli de l’espanyolisme a Catalunya. Sí, el PP s’ha fet gran. I no hi ha Eroski amb prou crema contra l’envelliment per maquillar l’evidència.

D’altra banda, al PSOE tampoc li interessa passar pàgina. El següent full pot estar en blanc, un blanc pur de calç viva. Ara que no hi ha enemic, ja no hi ha excusa per no donar explicacions al voltant d’aquell terrorisme d’un Estat amb vora una trentena de morts a l’esquena. GAL se’n deia, senyor conseller de Gas Natural? Hi ha partits que mantenen un equilibri emocional envejable i El PSOE és del tipus de formacions benpensants que  s’escandalitzen per la sentència judicial de la Manada, però que no es despentinen davant l’atac diari, hora a hora, que suposen els centres d’internament per a estrangers (CIE) que ells mateixos van promoure.

A més, hi ha perversions exquisides que PP i PSOE gaudeixen compartint, com ara l’incompliment sistemàtic de la Llei General Penitenciària. El 1989 es van imposar mesures d’excepcionalitat, entre les quals hi ha la dispersió dels presos bascos de motivació política a presons lluny d’Euskadi tot i que la normativa atorga el dret d’estar al més a prop de la residència i la família. Aleshores fou una estratègia per afeblir ETA en un moment de màxima activitat armada. Ara bé, ningú no ha explicat ni els resultats ni per què continua vigent després que ETA declarara l’alto el foc definitiu l’octubre de 2011, lliurara armament l’abril de 2017 i ara haja anunciat la desaparició.

En l’actualitat, segons les entitats Etxerat i Sare, hi ha 285 presos, la majoria a Espanya i França, i a distàncies superiors als 500 quilòmetres. Centenars de persones ixen cada setmana a la carretera per visitar els familiars. Molts són xiquets o gent major que poc o res tenen a veure amb la implicació política dels seus. Cada viatge suposa una despesa mitjana d’uns 270€ i un miler de quilòmetres per carreteres estatals amb 58 punts negres. En tres dècades es comptabilitzen vora 400 accidents amb 1.000 ferits i 16 morts. A més, el 95% dels presos bascos de tipus polític estan sotmesos al primer grau, el més restrictiu, contra l’1,5% de la població reclusa en general. Un fet amb afectacions en la salut. Hi ha 21 presos amb malalties greus i incurables a la majoria dels quals se’ls nega, en contra de la llei, la presó atenuada. Per a aquestes entitats, es tracta d’una política institucionalitzada de revenja més pròpia d’un bàndol en conflicte que d’un Estat de dret.

Política de revenja i d’omissions, ja que desembre passat es va publicar un informe del Govern basc, coordinat entre d’altres pel prestigiós forense Francisco Etxeberria, que documenta 4.113 casos de tortura i maltractaments a Euskadi, entre 1960 i 2014, a càrrec de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional i, en menor mesura, de l’Ertzaintza. L’ús de la bossa per ofegar, d’electricitat i de la pràctica de la banyera foren les tècniques més utilitzades contra una joventut estigmatitzada. Fereix especialment saber que el 43% dels qui patiren tortures foren alliberats i, d’aquests, el 35% sense càrrecs. Cap dirigent del torn polític, de moment, no n’ha fet ni un sol comentari.

Demanaran PP i PSOE perdó? Buscaran el seu Kanbo per rentar les pròpies immoralitats? Potser hi ha sadismes que no tenen data de caducitat. 
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Tarín
Sergi Tarín

Cronista i periodista valencià.