Entrevista a Francesc Bayarri

«Si Joan Fuster estiguera per allà dalt, diria: “Continue viu, no m’heu matat”»

El periodista i escriptor Francesc Bayarri (Almàssera, Horta Nord, 1961) aplega en un llibre investigacions diverses, des de l’atemptat a Joan Fuster del 1981 fins a unes altres accions terroristes sense aclarir, passant per derivades del seu llibre ‘Cita a Sarajevo’. Una reivindicació de Blasco Ibáñez i dues històries entranyables relacionades amb la memòria col·lectiva i familiar, arrodoneixen aquest volum llegidor i molt alliçonador. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—La investigació sobre l’atemptat a Fuster és segurament la més exhaustiva que s’ha fet fins ara. Amb una conclusió devastadora: la intenció de les bombes era matar l’intel·lectual de Sueca.
Jo no en tinc cap dubte. Fuster qualificava la bomba que li posaren l’any 1978 de “petardo”.  Però en aquella època hi havia molts petardos, per emprar la mateixa terminologia, que feien molt de mal: una bomba casolana a la Universitat de València va provocar tres ferits greus. Podia arribar a matar. En tot cas, l’atemptat a Fuster de 1981 no és amb una bomba casolana. És goma-2, un material no accessible a totes les persones. La manera de manipular-la és professional. I el sistema de bomba-trampa per fer-ne explotar després una altra de més potent la feien servir grups terroristes com ETA. Posaven una bomba i després en feien esclatar una altra, amagada, per agafar el màxim nombre de persones. 

—El més esgarrifós és la no investigació dels fets, la rapidesa amb què es va arxivar el cas. No hi hagué cap intenció d’investigar-ne l’autoria.
No. Vull recordar que, per sort, no es produïren desgràcies personals més enllà dels danys a una dona gran en l’oïda. Però hauria pogut ser l’atemptat més gran amb diferència de la democràcia al País Valencià. Hi podien haver mort com a mínim sis persones, s’havia d’haver considerat un assassinat frustrat. No es pot qualificar com un delicte de danys, que és el que passa en un accident d’automòbil, que es resol normalment amb una sanció econòmica. I en tot cas, era una enorme contradicció declarar un delicte de danys i encomanar-ne la investigació a la brigada d’informació de la policia que era la que s’encarrega dels atemptats terroristes. Aquesta contradicció, que queda de manifest en el llibre, revela la mala consciència que hi havia i la mala praxi quan es tractava d’investigar l’extrema dreta.

—Aprofitant aquesta investigació es fa balanç al llibre del llegat de Fuster. 
M’interessava parlar també de la vigència de Fuster. Els terroristes no aconseguiren matar-lo, però tots aquells que han estat quaranta anys dient que Fuster no està vigent, que tot allò no tenia sentit, tampoc han aconseguit matar-lo. Moltíssima gent continua analitzant l’obra de Fuster, publicant articles, assajos i antologies. I això no sembla que estiga desaccelerant-se, sinó que la vigència és absoluta i per això acabe dient: si Fuster estiguera per allà dalt, en algun núvol, doncs diria: “Continue viu, no m’heu matat”.

—El llibre comença amb “Terrorisme entre nosaltres”, sobre uns atemptats als noranta bastant desconeguts i que no foren mai resolts.
És un cas molt greu, sobre quatre morts que hi hagué a Espanya. Foren atemptats que no sols van quedar impunes sinó que no hi hagué detencions de sospitosos. En aquell moment, sí que hi hagué rellevància periodística. En el diari on treballava aleshores publicàvem moltes informacions. I setmanaris de molta difusió tragueren reportatges durant mesos. Perquè, temps després de la primera mort a València, moriren algunes persones pel mateix sistema a Múrcia. De fet, l’Audiència Nacional en va assumir la investigació. Però quan no hi ha resultats judicials ni policials, la trituradora de l’actualitat és molt potent, apareixen nous temes i la gent se n’oblida. 

—Després hi ha les històries sobre personatges dels Balcans que no foren incloses en el seu llibre Cita a Sarajevo. Crida l’atenció el to humorístic de “La Croàcia berlanguiana”.
És que ací va vindre moltíssima gent refugiada des de Croàcia en diferents onades. I van vindre personatges molt peculiars, com Bozidar Konjevic, que tot el que protagonitza és un desgavell. Però hi ha un altre capítol sobre unes altres persones que han estat per ací que no sols gaudiren d’impunitat, sinó que tingueren protecció oficial. Un d’ells, Dinko Šakic, responsable del pitjor camp de concentració de Croàcia amb els nazis, Jasenovac, actuava amb un nom fals a l’Argentina. Però ací, no sols durant el franquisme sinó també en democràcia, anava amb el seu nom real, concedia entrevistes a les televisions i no passava res. Això em serveix per fer una reflexió sobre la societat valenciana, per què té tan poc de nervi i tan poca capacitat de reacció. A Argentina aquest personatge prenia més precaucions.  

—Dels capítols dedicats a la memòria colpeix especialment “La Guerra Civil, segons mon pare”, la història del relatiu oasi que visqué Almàssera pel que fa a les relacions entre republicans i gent de dretes, que es protegiren i minimitzaren les conseqüències del conflicte. La història és molt bona. No l’havia aprofitat fins ara per escepticisme, perquè no l’acabava de creure? 
Absolutament. No sols ho contava mon pare, també gent de la seua generació. Així com en altres pobles després de la guerra es produïren diferències irreconciliables, perquè s’havien produït denúncies, delacions i assassinats, a Almàssera això no va passar així. És cert que abans no hi havia tantes facilitats per investigar. A més, a Almàssera hi ha un únic procés. I es comprova, per les dades documentades, que hi hagué una clara excepció. Entenc que era un poble més aïllat que altres, més mal comunicat que altres. En pobles propers hi hagué molts més assassinats. Simplement consultant la llista d’afusellats a Paterna es veu clarament: hi ha un personatge d’Almàssera afusellat allí però que ja no vivia al poble des de molt de temps abans. Hi ha un altre afusellat, però a Saragossa... És a dir: el que va passar a Almàssera va ser un fet excepcional. Tot el llibre conta fets desagradables de terroristes impunes, camps de concentració... És cert que la part dedicada a Amado Granell, “La filla del valencià que va alliberar París”, té un punt heroic, però la Segona Guerra Mundial va ser una picadora de carn humana. Per tant, acabar el llibre amb un senyal que l’espècie humana també es comporta honorablement és reconfortant.

—Al llibre hi ha també una reivindicació de l’escriptor Vicent Blasco Ibáñez, un personatge molt menystingut per l’esquerra d’arrel fusteriana. Vostè en remarca l’esquerranisme i un cert valencianisme.
Fa poc va morir a València Ramir Reig, que era un senyor jesuïta i comunista. I era un gran expert en el moviment obrer al País Valencià i, a partir d’això, en el blasquisme. I Reig té paraules molt elogioses, des del punt de vista de l’esquerra, sobre el paper que va jugar Blasco Ibáñez. Com bé dius, una part de l’esquerra deutora de Fuster rebutjà Blasco Ibáñez, però això no ho feu Fuster. En Nosaltres els valencians és molt dur amb ell, però durant el centenari, escriu uns articles en Destino en els quals reivindicava la seua figura. No era un elogi sense crítica —no seria fusterià— però el tracta amb molt de respecte. Una altra cosa és la deriva que va tenir el blasquisme, quan Blasco Ibáñez no es dedicava a la política i ni tan sols vivia a Espanya. Són coses que no se li poden atribuir, cal situar cada cosa en el seu punt. Era un home d’esquerres que lluitava per la laïcitat de la societat en un moment en el qual una Església molt retrògrada ho dominava tot. Reivindicava l’accés de les classes populars a la cultura i l’educació. I ho practicava: va crear una xarxa de biblioteques populars perquè la classe obrera accedira a la cultura, a les grans obres de pensament del moment, del darwinisme a l’anarquisme. Que l’esquerra rebutge un personatge que va lluitar contra el caciquisme, contra els Borbó, de manera constant fins al final de la seua vida... Que era un home que escrivia en castellà? Evidentment. Que criticava Lo Rat Penat, també. Però s’ha de veure què representava Teodor Llorente políticament en aquell moment. Des d’un punt de vista

"Acabar el llibre amb un senyal que l’espècie humana també es comporta honorablement és reconfortant"

del valencianisme d’esquerres actual, el saldo és positiu.

—Aquesta pregunta és com a editor: tot just una de les apostes d’Austrohongaresa ha estat la traducció al català de Blasco Ibáñez, que alguns consideren innecessària. Vostès ho justifiquen per les connexions valencianes de l’obra, per fer-la més arrelada al terreny. 
Blasco Ibáñez va escriure moltíssim. Una obra que els experts organitzen per cicles i que contempla un cicle valencià de cinc novel·les. I aquestes són les que nosaltres hem traduït, perquè pensem que funcionen molt millor en valencià que en castellà. Escriure “el lluent de l’Albufera” o “el sequiol de l’Albufera” en castellà em sembla antinatural, senzillament. O les eines dels llauradors de La barraca. Per tant, es llegeix molt millor en valencià. Hem traduït també Els quatre genets de l’Apocalipsi perquè, encara que ja no forma part del cicle valencià, és una novel·la universal, extraordinària, que funciona llegida en qualsevol idioma del món. Anem a parar ací, però s’ha de dir que, en vida, Blasco Ibáñez va autoritzar a Miquel Duran la traducció de La barraca i Flor de maig. Aquell valencià és anterior a les normes del 32, calia fer traduccions noves, però ja es publicaren obres en la nostra llengua. Qualsevol autor vol que es traduïsquen les seues obres a qualsevol llengua. I en el cas de Blasco Ibáñez, no n’hi ha cap dubte. Ho va demostrar.

—Una curiositat: al llibre (i en aquesta entrevista) es refereix al diari El País, en el qual treballava, amb circumloquis. Se sent decebut de l’evolució del diari?
No em sent identificat amb el diari actual, des de fa moltíssim temps. Però vull reivindicar que, durant molts anys, va ser un diari en el qual es feia un periodisme internacional d’altíssima qualitat, on vaig aprendre molt perquè em vaig trobar amb professionals magnífics. Per tant, lamente una evolució que, en general, és la que s’ha produït en els mitjans de comunicació importants. I que no té equivalència en uns altres països.

Matar Joan Fuster (i altres històries)
FRANCESC BAYARRI

Austrohongaresa de Vapors
València, 2018
Assaig, 171 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.