La normalització de la repressió

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La campanya repressiva va començar el 2002 amb una tertúlia a la COPE arran d’un comunicat de l’AVT. Les lletres d’Explota Zerdo! i Síndrome del norte van servir per acusar públicament el grup Soziedad Alkoholika de “proetarra”, “violent” i qualsevol altra barbaritat que li passara pel cap al redactor de torn. La majoria de mitjans estatals van agafar-se a roda i les cancel·lacions de concerts, el boicot a la venda de discos i l’assetjament mediàtic contra el grup van fer-se habituals; fins i tot, Alfonso Ussía els va dedicar un article amb l’elegant i gens ofensiu títol d’“Hijos de puta”.

La denúncia per apologia del terrorisme no va trigar i, tot i que l’Audiència Nacional va absoldre el grup en 2006 —caldria veure, però, què passaria avui—, la campanya de descrèdit i difamacions va continuar i encara revifa de tant en tant. Després dels SA, vindrien Berri Txarrak, Fermín Muguruza o Su Ta Gar, també bascos i amb acusacions paregudes, o Reincidentes, un grup andalús a qui s’acusava de proetarres per cantar una cançó de Kortatu traduïda a l’espanyol.

La llista va anar creixent al segle XXI amb campanyes contra Los Muertos de Cristo (que havien d’anunciar-se com a LMC per evitar la censura), Los Chikos del Maíz, Habeas Corpus, Brams o Obrint Pas, a qui un periòdic andorrà va acusar literalment de “donar suport a règims com el de Corea del Nord”. Les lletres reivindicatives, més o menys incendiàries, i la ideologia d’esquerres, revolucionària i/o independentista solia ser el nexe d’unió entre els grups perseguits.

La censura en democràcia, per tant, no és cap recurs d’última hora. Els qui avui es sorprenen per les denúncies i condemnes a Valtonyc o Pablo Hasél, la persecució a Albert Pla o la retenció policial d’Evaristo Páramos, exvocalista de La Polla Récords, potser encara no s’havien tret la bena dels ulls quan molts altres ja patien la repressió orquestrada per la claveguera de l’Estat. La diferència, si més no, és que la censura està ara més normalitzada i, en conseqüència, esdevé més àmplia, asfixiant i mancada de complexos.

Els atacs a la llibertat d’expressió, d’ideologia i de creació artística continuen arribant des del poder polític però ara, a diferència de fa uns anys, amb l’ajuda de la Llei Mordassa i una interpretació jurídica més restrictiva, té un ampli suport judicial. La condemna de Valtonyc, obligat a exiliar-se a Bèlgica per no ser empresonat a l’Estat espanyol per les lletres de les seues cançons, n’és un clar exemple. El front polític i judicial, a més, està reforçat per l’econòmic, pel poder cada vegada més gran d’empreses i multinacionals que, amb l’excusa del “patrocini”, ocupen espais públics i col·laboren activament en la retallada de llibertats.

Un dels últims casos de censura ha estat el veto als catalans Ebri Knight i les valencianes Herba Negra a la sala Amstel Art de València per no plegar-se a renunciar a la manifestació de missatges polítics durant l’actuació; la petició i posterior cancel·lació del concert va córrer a càrrec de Heineken, l’empresa que gestiona la sala. No és la primera vegada, però, que la multinacional protagonitza una polèmica: el 1996, la companyia patrocinava Hotel Babylon, un programa britànic adreçat al públic jove, on Heineken va queixar-se als productors que no es feia beure prou cervesa —“una beguda masculina”, segons ells— als participants homes i que, a més, “entre el públic hi ha una proporció excessiva de negres”.

I és que, sota el paraigua d’una marca, qualsevol espai públic, sala de concerts, teatre, estadi, festival, programa de televisió o producte cultural queda automàticament sotmès al criteri empresarial, fins i tot, i en especial, sobre allò que es pot o no dir, cantar, representar o transmetre. Tenir un Teatre Movistar, una sala Amstel o una plaça aparentment pública com la de Nuevo Centro a València no només és de mal gust, sinó que suposa cedir el control de qualsevol activitat o expressió artística a una marca o empresa amb interessos tèrbols.

Tiempos oscuros és el nom del disc amb què Soziedad Alkoholika va explicar la persecució a què havien estat sotmesos. Quasi profètic, el temps fosc que vaticinava la banda basca incloïa perles contra la censura com “Piedra contra tijera” o “Stop criminalización”. “L’estratègia per erradicar la dissidència és molt simple: és barrejar-la amb la violència”, cantaven, “ells ataquen perquè estem davant, ells ataquen perquè peguem on fa mal”. I acaba: “Llibertaris, anarquistes, anticapitalistes, okupes, comunistes, també ecologistes; els obrers, els immigrants i els independentistes... Tots som terroristes per als feixistes”. A qui acabe de caure del niu, benvingut a la democràcia espanyola.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Rubio
Antoni Rubio