Quan Berri Txarrak va bufar les vint espelmes del seu aniversari tocant als escenaris, va regalar a tots els seus seguidors un disc apoteòsic. Denbora da poligrafo bakarra (2014) era una autèntica obra d’alquímia musical que combinava tots els matisos possibles del rock inqualificable dels navarresos. Un salt musical d’un grup absolutament consagrat i de referència. Els artífexs d’extraure aquell so tan compacte foren els productors nord-americans Rob Robinson, Bill Stevenson i el català Ricky Faulkner. Tots aportant les seues pinzellades a l’estil propi i sense etiquetes.
Tres anys després d’aquell treball, Berri Txarrak torna amb un nou disc, Infrasoinuak (2017). Al disc es noten les influències del productor estatunidenc Stevenson, que a Denbora da poligrafo bakarra proposava uns ritmes punk ràpids i fulgurants, adobats de retocs d’un rock més suau i pausat que possibilita els moments més celestials del metal clàssic. Infrasoinuak és una evolució d’aquelles melodies de guitarra vertiginoses combinades amb el marcat accent musical propi. Sempre, això sí, amb una part rockera de tempo més andante i d’influències procedents dels grups nord-americans de la seua mateixa escena musical. Una combinació que converteix el nou disc de Berri Txarak en un viatge pels infrasons i l’essència mestissa —sempre dintre de l’òrbita del rock— del trident navarrès.
Si a Denbora da poligrafo bakarra la banda apostava per crear unes cançons força diferenciades d’altres, amb l’afegit de les pinzellades dels productors en tres parts marcades musicalment, a Infrasoinuak Berri Txarrak juga amb els matisos, esprem al màxim els crescendos i atorga un protagonisme a la guitarra amb solos de 20 a 30 segons per cada tema.
Infrasoinuak
Berri txarrak
Only In Dreams, 2017
Rock
La guitarra, de fet, s’hi erigeix en protagonista instrumental per la seua presència individualitzada i pel seu ampli ventall de registres: metal, rock clàssic i, fins i tot, reggae (com a “Spoiler!”). Això sí, sense menysprear la veu que marca la senda i una bateria encarregada de fixar el ritme i d’introduir els canvis de tempo d’unes cançons majoritàriament al·lèrgiques a les definicions instantànies. Tot complementat amb un baix que distorsiona els sons, introdueix caos, aporta bogeria i transporta l’orella a l’inframón musical de la banda navarresa. A l’infern de planeta que critiquen i retraten amb les seues lletres combatives, afilades i metafòriques, a imatge i semblança dels versos rap-metal dels californians Rage Against the Machine, una de les grans influències del grup.
Tots aquests instruments contribueixen a oferir una varietat musical més encotillada que a Denbora da poligrafo bakarra. Hi ha temes metal com ara “Hozkia”, cançons d’una inspiració punk-rock com ara “Sed lex” i atreviments de rock amb evocacions tímidament pop com ara “Spoiler!”. Una cançó imbuïda dels matisos, amb trams reggae i, fins i tot, de consideracions indie, però que representa paradigmàticament la tendència de la major part del disc: temes de començaments delirantment ràpids que evolucionen a tempos més moderats i solos carregats de bogeria. Tot, amb finals imprevisibles. Com el d’“Infrasoinuak”, el single del disc, exponent dels inicis endimoniats i transició de rock celestial, que té un acabament èpic, però amb uns últims segons que ofereixen la sensació de caos, d’expedició als infrasons més característics del planeta musical dels navarresos Berri Txarrak.