Torna l’Espanya de la delació i la violència

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Rafael Català, ministre de Justícia va perdonar la vida al diputat Campuzano, al Congrés, per dur un llaç groc. “Es usted una persona afortunada. Porque usted puede venir a esta cámara con ese lazo amarillo que es ofensivo”. La sentència del ministre es produïa enmig d’un degoteig d’agressions al carrer contra persones que duien un llaç groc a la solapa. No cal dir que cap dels agressors ha estat requerit per cap jutge. D’altra banda, la por s’ha estès i els agredits dubten a presentar denúncia pel temor de ser denunciats per calumniadors.

L’amenaça velada del ministre perdonavides era, de fet, una invitació a impedir que el clam per l’alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats sigui present als carrers de tot el país. I aquesta incitació inclou implícitament l’exercici de la violència contra béns i persones. La violència dels cossos i les forces de seguretat de l’Estat en exercici del monopoli constitucional de l’ús de la força va quedar ben clar l’1 d’octubre. Però al costat d’aquesta violència policial hi ha la violència que, des de la campanya del referèndum, ha exercit l’espanyolisme. No s’han cansat de repartir galetes a tort i a dret, de nit o de dia, sovint, aprofitant manifestacions convocades per les plataformes espanyolistes. D’altres, amb habitud, desplegant una ofensiva (política, judicial, mediàtica i sovint violenta) contra el groc i tota simbologia solidària amb els represaliats.

Fa pocs dies, el portaveu de Ciudadanos, Carlos Carrizosa, esperonava a actuar contra el groc, a l’hemicicle del Parlament. Una acció, de manifesta intolerància, que convidava a seguir l’exemple. Qui sí que va ser detingut, ipso facto, va ser un noi de Premià, a qui se li va escalfar la boca i va piular una bestiesa en veure la bravata de Carrizosa. En paral·lel, les joventuts del PP llançaven una campanya instant a retirar llaços grocs dels carrers i a llençar-los al contenidor. I, això sí, concedien permís per dur el llaç groc a la solapa, volent desconèixer els centenars d’agredits per aquest motiu. Albiol també va fer detenir un veí per una piulada. Quan els denunciats són del groc, la celeritat és màxima.

Probablement és d’un gust qüestionable l’ús de creus a les platges, vist el que està passant a la Mediterrània. Ara bé, presentar com un enfrontament l’episodi de la platja de Canet és indecent. Allí l’únic que es va produir és una nova agressió impune de militants d’extrema dreta, encaputxats i perfectament organitzats, contra ciutadans que col·locaven, pacíficament, creus grogues. Agressió, una més, que no tindrà cap mena de conseqüència —amb la inhibició sistemàtica de la Fiscalia— que és narrada com un exemple de coratge ciutadà.

No només es vol perseguir la solidaritat expressada pacíficament i tolerar la violència que s’hi exerceix en contra, també es vol intimidar el professorat i escarmentar els docents que gosin parlar-ne. El PP, en veure que perdia pistonada davant Ciudadanos, va prémer l’accelerador i es va afanyar a superar Albert Rivera, l’home que va posar en una diana el professorat. En la caça i captura del vot, falangistes i postfranquistes no tenen altre reclam que competir pel xarop de canya. Els d’Albiol, que ja es veu d’una hora lluny que devia ser el llest de la classe, van llançar la idea de fomentar les denúncies anònimes contra mestres i professors, pràctica habitual de la Santa Inquisició. Que estem involucionant, en seguretat jurídica i en l’exercici de drets i llibertats, és un fet. Però tant fa angúnia. Ja al segle II després de Crist, el governador Plini sortia al pas de les denúncies anònimes contra els cristians: “no han de tenir valor, ja que constitueixen un exemple detestable i no són dignes del nostre temps”.

El mític cantant de la Polla Records, Evaristo Páramo, va ser detingut fa quatre dies en un concert a Andalusia, per les mateixes arengues que ha dit tota la vida, almenys des dels vuitanta. El 1924, al final de la dictadura de Primo de Rivera, va ser necessari cursar una Real Orden per endreçar la quantitat ingent de denúncies anònimes que es produïen. Era una societat on s’havia esperonat la delació, una societat de delators, una manera de procedir de funestes conseqüències amb el franquisme i que va servir per consumar vendette terribles i podrir la convivència.

Espanya involuciona i involucionar a Espanya ens porta a tornar a estar en mans dels hereus sociològics (sovint sanguinis) d’aquells que van matar molt, ferotgement i impune fins al darrer dels dies que van manar. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Sol
Sergi Sol

Periodista