Les reciprocitats

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dimarts passat, durant la presentació a la Fundació Tàpies del nou portal El Temps de les Arts, Vicent Sanchis, exdirector general d’aquesta casa i actual director de TV3, tornava a reivindicar el concepte d’espai català de comunicació formulat a la dècada del 1980 per Josep Gifreu. Projectes transversals com EL TEMPS, recordava Sanchis, havien ajudat a construir aquell àmbit comunicacional comú entre els territoris de parla catalana. L’espai, tanmateix, és lluny encara d’estar ben articulat. 

Amb una mica de sort, el retorn de la televisió pública valenciana, transfigurada en Àpunt, suposarà la reciprocitat, encara en precari, de la recepció dels senyals amb TV3. A partir d’això no serà fàcil normalitzar totalment l’intercanvi sumant IB3 i generant produccions i espais comuns, perquè hi ha dificultats tècniques i es reproduiran les habituals resistències polítiques i socials. Un debat, en tot cas, que ens recorda la resta de reciprocitats pendents.

Tot just en el mateix acte, el responsable d’El Temps de les Arts, Ricard Mas, recomanava un dels primers continguts generats pel portal, un magnífic article d’Andreu Gomila en el qual parlava de les dificultats per tenir un teatre transfronterer. Ben mirat, però, el teatre no és l’únic sector cultural amb dificultats per saltar barreres: Montse Ayats, la presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, present també en la Fundació Tàpies, em comentava com és també de difícil aquest intercanvi en el terreny literari. “Què hem de fer?”, es preguntava Ayats. És una bona pregunta.

Els anys 2006 i 2010 tingueren lloc a Gandia unes jornades organitzades des de l’Ajuntament sota el guiatge de Josep Piera i Maria Josep Escrivà que reuniren a joves escriptors de tot l’àmbit lingüístic. D’aquelles trobades sorgiren amistats, es consolidaren iniciatives conjuntes i es generà una curiositat per allò que s’estava cuinant arreu del territori. Complicitats ben cosides que encara perduren en forma d’activitats i iniciatives literàries. Temps després, un bon grapat d’aquelles joves promeses, el que potser algun dia es coneixerà com “La generació de Gandia”, són una part substancial i interessant del panorama literari actual de producció, crítica i edició. Persones que s’han beneficiat d’experiències comunes, d’aprenentatges compartits. Si aquest fruit no és del tot conegut ha estat perquè s’ha concentrat en el camp de la poesia.

Cal més mestissatge, més flux, més experiències com la de Gandia o les dels festivals del gènere negre, defensors de la mixtura d’autors. Fomentar això des de les institucions, amb diners i recursos, és fonamental, perquè el nostre sistema de comunicacions, per la insularitat d’una de les parts i també per decisions geoestratègiques preses des de Madrid, és lluny de ser òptim. 

També cal bescanviar autors, acostumar els lectors a totes les varietats lingüístiques. Des de ben aviat: un dels problemes constatables és que als respectius sistemes educatius -en molts casos per estalviar-se problemes i discussions- s’obvia en les programacions als autors dels altres territoris. Que els xiquets i els adolescents tinguen primeres lectures en variants que no són les pròpies, per assumir-les i reconèixer-les, és un requisit indispensable. És necessari fomentar el mestissatge lector i, en paral•lel, la presència dels autors en els àmbits escolars i acadèmics de Catalunya, les Illes i País Valencià. De nou: els diners, les institucions, etcètera.

Els autors poden continuar picant pedra, insistir en els actes i presentacions raquítics d’assistència quan juguen fora de casa, però s’han de crear unes bases sòlides des de les etapes formatives i des de l’esforç institucional. Potser el camí no és habilitar espais específicament valencians, catalans o balears en esdeveniments com Sant Jordi, Fira del Llibre de València, Setmana del Llibre en Català o Fira del Llibre de Palma, sinó garantir la presència dels autors i editorials amb recursos públics. Fent que la tasca de picapedrers siga almenys sostenible econòmicament per lletraferits i segells. És necessari que els mitjans públics fomenten aquestes mixtures, la qual cosa, afortunadament, ja es dóna. Però cal sistematitzar i normalitzar aquestes pràctiques.

La curiositat mútua es conrea, però també hem de ser conscients que no hi haurà reciprocitat sense esforç, escrivint i editant millor, augmentant el nivell d’autoexigència i aprenent de les experiències reeixides. Aquesta, segurament, és la tasca prèvia a tota la resta de requisits, la de ser més bons, millors, per atraure més lectors. S’ha de poder eixamplar el mercat incorporant a les respectives literatures autors de tot el domini i atrapant lectors fins ara monolingües en castellà.

La intenció inicial d’aquest article era acabar amb la lliçó positiva del que està passant amb la música, un sector amb el flux molt més normalitzat. Gràcies a internet, els programadors dels festivals i el reforç del canvi polític a País Valencià i les Illes, la presència dels artistes als territoris veïns és cada vegada més freqüent. Hem d’analitzar i aprendre d’aquesta experiència que, per començar, arranca del salt de qualitat que ha fet l’escena en el seu conjunt.

Malauradament, l’ambient polític regressiu que vivim no ens ho va a posar fàcil. A l’hora de tancar aquest article, transcendeix que el gerent de la Sala Amstel Art de València, ubicada en l’edifici Veles e Vents, havia demanat als catalans Ebri Knight, una formació eminentment combativa, el compromís per escrit de no llançar proclames polítiques en el concert que tenien previst en aquell espai. Una invitació a cancel•lar l’actuació

Un fet que ens recorda el que costa fer passos endavant i com de miserablement fàcil és fer passos enrere. Com de grans són els obstacles que han de saltar les reciprocitats. Quantes resistències han de vèncer.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Autor de la novel·la El meu nom no és Irina (Andana, 2013), Dos metres quadrats de sang jove (Crims.cat, 2014) i Les quatre vides de l'oncle Antoine, per la qual ha guanyat el Premi Pin i Soler de narrativa de 2017.