Lectors, llibres i llengua: canviem per favor el discurs

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Arrancaré amb una anècdota: un dia qualsevol de la Fira del Llibre de València 2018 passe una estona en la caseta de la llibreria Fan Set. En algun moment, la llibretera (i escriptora) Núria Cadenes i un servidor assistim a una conversa entre unes joveníssimes estudiants d’un centre concertat de València. Miren alguna cosa que els interessa. Aleshores, una de les criatures comenta en castellà:

- Está en valenciano... Pero no pasa nada.

No passa res significa que l’interès pel contingut del llibre supera la possible dificultat d’una llengua que ja han estudiat. Perquè, si no tenen prejudicis injectats des de casa, l’idioma no és un problema. 

Tot això em retrau a experiències semblants en visites a centres educatius per parlar de l’únic llibre que tinc publicat en una col·lecció juvenil. A Requena o Oriola, per exemple, ciutats castellanoparlants se suposa que molt combatives amb això, l’interès pel llibre (i la bona tasca dels docents, tot s’ha de dir) feien esvair-se les distàncies. Fa poc, vaig tenir la primera experiència en un col·legi privat d’elit, el centre d’una fundació nord-americana, amb l’anglès d’absoluta llengua vehicular. El contacte fou positiu: com en qualsevol altre institut, hi hagué preguntes, cares d’emoció, posats d’escepticisme, signatures i fotografies. De vegades em sembla que hi ha un cert discurs derrotista que no va enlloc.

Com a part de les litúrgies que conté la Fira del Llibre, La Fundació pel Llibre i la Lectura (FULL) sol difondre dades sobre els hàbits lectors que s’acompanyen d’aquest tipus d’enfocament del fracàs. En matèria general, es parla d’índexs de lectura per sota de les mitjanes estatals -enguany una mica millors- i, pel que fa a la lectura en català al País Valencià, es difonen xifres catastròfiques que se centren en una dada concreta, la de la població que llegeix habitualment en la nostra llengua, en aquesta ocasió el 2,8%. Dada, s’ha de dir, que sempre acaba ressaltada pels mitjans. L'enquesta, amb una mostra que no arribava a les 400 entrevistes per al País Valencià, també enregistrava un 40,6% de lectors ocasionals de català a terres valencianes.

De seguida, amb tot, s’encadenen els laments per la manca d’ajudes a l’edició (cert), per la manca de mitjans de comunicació que fomenten la literatura en llengua pròpia (cert: hem d’esperar a un Àpunt a ple rendiment), falta de visibilitat en certàmens com la mateixa Fira del Llibre (cert) i tot tipus de consideracions. Però la reflexió clau ha estat: com és possible l’augment del coneixement lingüístic a través de l’escola no haja anat acompanyat de millores en l’índex de lectura?

Potser en comptes de transmetre un discurs contraproduent de fracàs, ens hem de preguntar si els autors i el mercat editorial del País Valencià han sabut (hem sabut) fer alguna cosa per trencar barreres lingüístiques i mentals. D’una banda, necessitem unes institucions i uns mitjans que donen importància al que es fa, que posen els autors al mateix nivell que els lletraferits castellans. Això és fonamental, sí. Però editorials i escriptors, alhora, han de seure i fer retrospectiva, han de veure quines coses han funcionat i quines no. Quines han estat exportables (com a mínim en l’àmbit lingüístic) i per què. Què oferim en els centres educatius com a lectura obligatòria. I quantes d'aquelles lectures provoquen futurs no-lectors.

Podem parlar i hem de fer-ho d’una comunitat educativa no suficientment formada, de famílies sense biblioteca a casa i progenitors enganxats a Facebook que pretenen tenir fills lectors (de llibres) i d’unes institucions que no troben la tecla ni posen els diners que pertoca. També és veritat que el flux en el circuit literari que compartim llengua no funciona: compte, perquè de dalt cap avall tampoc, ni de les Illes cap al continent i viceversa. Però ens hem de mirar a l’espill d’una literatura feta al País Valencià que no té prestigi en general perquè no acaba d'enganxar. Perquè hi ha temàtiques, textos, dissenys de cobertes i fórmules de difusió que responen a èpoques pretèrites. Perquè s’ha baixat els braços i es pensa a petita escala, en clau valenciana. De vegades en clau comarcal. I això mata l’ambició i el talent.

Hi ha casos sagnants de grans autors i novel·les del País Valencià que haurien de ser més coneguts (ens prenem seriosament les ajudes a la traducció a unes altres llengües i la difusió, per exemple, a Catalunya i les Illes, amb suport institucional, la normalització definitiva?), al costat d’exemples amb més projecció. Llibres i autors que han aconseguit fer-se camí. Malgrat tot. Hem d’aprofitar les bones experiències per donar-les a conèixer, ressaltar-les, fer-les importants, abandonar el discurs del fracàs i la derrota permanent. Per dir-ho gràficament: hem d’aconseguir que els nostres millors autors siguen traduïts i coneguts. I arran d’això, estirar de la resta, fer contagi. Fer-nos visibles. I atractius.

Per anar en aquella direcció, tanmateix, el requisit és apujar el nostre nivell mitjà i la nostra autoexigència. Dels autors, dels docents, de les editorials i dels gestors culturals. Més lectura, investigació i formació. Com faria qualsevol altre sector (econòmic o cultural) que pretén perviure. Això o emetre cada primavera el mateix lament.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Autor de la novel·la El meu nom no és Irina (Andana, 2013), Dos metres quadrats de sang jove (Crims.cat, 2014) i Les quatre vides de l'oncle Antoine, per la qual ha guanyat el Premi Pin i Soler de narrativa de 2017.