ANNALS DE LA VIOLÈNCIA

Hipercor: crònica d’una ferida oberta

El dissabte dia 17 es recordarà l’atemptat que ETA va provocar el 19 de juny de 1987 a l’Hipercor de Barcelona. L’explosió d’un cotxe bomba al soterrani d’aquests magatzems, situats a l’avinguda Meridiana –districte de Sant Andreu– va causar la mort de 21 persones i 45 ferits. Tots ells eren civils. Ciutadans anònims que, a les 16.42, hora de la deflagració, compraven o treballaven en aquest conegut supermercat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquella tragèdia va commoure la societat i va marcar l’inici d’un nou rumb en la política antiterrorista. L’homenatge, organitzat per l’Ajuntament de Barcelona, servirà per donar veu a aquelles persones per a les quals res no va tornar a ser igual. Una d’elles és Rosa Maria Cabré, que va perdre la seva mare, Rosa Maria Valldellou. Recorda que llavors, “tenia 27 anys, 30 menys que ma mare, i vaig assabentar-me per la televisió que estava ingressada a l’hospital de la Vall d’Hebron”. Valldellou no havia d’anar al centre comercial. La família ja havia fet la compra. Però la casualitat més fatídica la va conduir fins a la planta on hi havia la carnisseria, que quedà completament destrossada. 19 dies després, morí per insuficiència respiratòria. El 80% del seu cos havia quedat afectat per cremades. Rosa Maria Cabré encara plora quan ho recorda.

Evidentment, els familiars de les víctimes van quedar psicològicament afectades. Així ho explica Sara Bosch, psicòloga que va atendre els afectats d’aquell atemptat. “Interiorment, el fet els va suposar una descàrrega massiva de neurotransmissors, una reacció que en un 40% deriva en un trastorn per estrès posttraumàtic (TEPT). Així quedaren perjudicats, especialment, els pares de les víctimes mortals”. Bosch destaca un cas: el del matrimoni format per Nuri Manzanares i Enrique Valiente, que van perdre la seva filla, Sílvia, amb només 12 anys. També va ser assassinada en aquell mateix escenari la Mercè, germana de la Nuri.

La psicòloga assenyala aquest cas per la complexitat que van patir els implicats a l’hora de ser atesos. En virtut de la Llei 32/1999, anomenada “de solidaritat amb les víctimes del terrorisme”, el matrimoni era mereixedor d’una pensió per incapacitat extraordinària. No estaven en condicions per continuar exercint les seves feines laborals. “A l’hora de tractar-los, vam documentar que patien un trastorn per estrès posttraumàtic causat per l’atemptat d’Hipercor”, recorda Bosch. Un diagnòstic que va ser ratificat per l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM). No obstant això, els tècnics de l’Equip de Valoració d’Incapacitats (EVI), dependent del Ministeri espanyol de Treball, va assenyalar que el dictamen “no acreditava suficientment que derivés de l’atemptat”. L’EVI argüia que el matrimoni no estava en la zona dels fets.

D’aquesta manera, tot i presentar un recurs de cassació, l’Estat va denegar la incapacitació extraordinària a la parella. “A l’EVI em van dir que, si començaven a atorgar incapacitacions d’aquest tipus, sortirien víctimes de sota les pedres”, rememora la psicòloga.

Sara Bosch, a l'esquerra, i Montse Fortuny, a la dreta, psicòloga i advocada, respectivament /JORDI PLAY

Maltractament d’Estat

Aquest no ha estat l’únic cas. Altres famílies també han rebut la mateixa negativa de l’Estat. Montserrat Fortuny, advocada laboralista i defensora dels afectats, ho assegura. Explica que el no “s’ha focalitzat en persones que han contret trastorns psicològics al llarg dels anys”. Alhora, “mentre que les ferides físiques són immediates, evidents i objectivables, les psicològiques poden sorgir més tard, especialment quan es reexperimenta una situació similar”, recorda Bosch.

Malgrat aquesta premissa clínica, els tècnics de l’EVI han rebutjat la majoria de demandes per incapacitació. El seu motiu és que, si els símptomes apareixen al cap d’un any, no es poden associar a l’impacte causat per l’atemptat. La qüestió no acaba aquí. Fins i tot, algunes víctimes d’Hipercor han estat despatxades amb l’argument que el dolor ha prescrit. Aquest fet, a parer de Fortuny, provoca una “doble victimització”: primer, pel dany físic patit; i segon, per la manca de reparació de l’Estat en forma d’indemnització  d’ajuda econòmica. “Quan comproven que l’Estat fa servir el seu aparell jurídic per negar-los els drets, les víctimes senten un greuge evident. Un trajecte que havia de ser confortable gràcies a la sensibilitat i a la perícia, ha estat ple de paranys”, assevera l’advocada.

Aquest sentiment d’indefensió també l’ha viscut Rosa Maria Cabré. “Encara m’enerva que l’Estat no assumeixi la seva responsabilitat de no desallotjar els magatzems, tot i els avisos que havia fet ETA; o que per cobrar les indemnitzacions ens posi tants entrebancs”. De fet, la seva germana també va ser objecte d’aquest sistema de marginació. Segons Cabré, les associacions de víctimes tampoc no han estat a l’altura de les circumstàncies. Declara, en aquest sentit, que vol donar-se de baixa de l’Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT), ja que actua al servei del Partit Popular i pretén atorgar-se la representació de tot el col·lectiu amb proclames que només transmeten odi i venjança, però no es fan càrrec de la meva sol·licitud”. 

Trencant la victimització

En general, les víctimes de l’atemptat d’Hipercor arrosseguen pors larvades que les fan vulnerables davant d’algunes situacions. El fet que aleshores temessin una reacció d’ETA o que no hi hagués els dispositius d’ajuda més adients va allargar les seqüeles en el temps. “A nivell clínic, moltes víctimes no saben com afrontar determinades contingències”, comenta Sara Bosch.

En bona part dels afectats, el dolor ha reaparegut quan coneixen un succés similar. El malson d’Hipercor va tornar al cap de Rosa Maria Cabré quan ETA segrestà i assassinà el regidor popular d’Ermua, Miguel Ángel Blanco, el juliol de 1997. El mateix va ocórrer amb altres víctimes l’11 de març de 2004, quan el gihadisme colpejà Madrid; o amb els recents atemptats a París, Berlín o Londres. 30 anys després, les seqüeles els tornen a visitar. Durant aquestes tres dècades, “cap responsable polític o institucional de l’Estat ens ha trucat”, protesta Rosa Maria Cabré.

Aquest buit el tracten de cobrir Sara Bosch, Montserrat Fortuny i Robert Manrique, ex-delegat de l’AVT a Catalunya i ex-president de l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes (ACVOT), qui també fou ferit en l’atemptat d’Hipercor. La decisió d’ETA d’acabar amb l’activitat armada ha ajudat les víctimes, que han avançat “en el terreny de la crisi d’emergència, tot i que el problema continua estant en la manca de sensibilitat i en l’ús polític dels atemptats per part de l’Estat”, indica Bosch. Segons l’advocada, aquest menyspreu de l’Executiu espanyol no ha contribuït a tancar ferides. Més aviat, les ha mantingut obertes.

Per sobre de tot, els afectats d’Hipercor reclamen un tracte digne, que s’atenguin les seves demandes i que ningú, ni l’Estat ni les associacions de víctimes, els instrumentalitzin per interessos espuris. “Només els interessos humanitaris han d’estar presents”, diu Rosa Maria Cabré, que posa com a exemple l’Associació 11-M Afectats pel Terrorisme, que sota la presidència de Pilar Manjón “ha actuat de forma equànime i respectuosa amb les famílies colpejades per l’atemptat realitzat a Madrid”.

30 anys després, sembla que la humanitat i el respecte confluiran en l’acte commemoratiu d’Hipercor. Un esdeveniment que, per als seus protagonistes, hauria de servir perquè “cap persona més passi pel que vam patir nosaltres”.
 

Entrevista a Robert Manrique, víctima de l'atemptat: “A l’Estat sempre li ha relliscat la nostra situació”

Robert Manrique sosté la sentència judicial de l'atemptat d'Hipercor /JORDI PLAY

Estava treballant a la carnisseria d’Hipercor quan l’explosió del cotxe-bomba va provocar-li cremades al 25% del cos i ferides de metralla als ronyons i al pulmó. Amb només 24 anys, la vida de Robert Manrique va donar un tomb inesperat. A través de la seva lluita, a contracorrent de les institucions i amb un coratge admirable, descobrim un col·lectiu que encara malda pels seus drets.

Quan s’implicà en la defensa de les víctimes d’Hipercor?

El desembre de 1989, després d’assistir al judici contra Troitiño i Ernaga, dos dels autors de l’atemptat –els altres dos, Caride i Santi Potros, no van ser jutjats fins al 2003. El Ministeri no va informar-nos de la data. Tan sols havíem rebut una carta de la Seguretat Social en què se’ns comunicava que estudiarien la indemnització corresponent pels danys patits. Va ser un periodista qui va comentar-m’ho després de localitzar-me a Hipercor, on m’havia reincorporat malgrat estar pendent d’algunes operacions. En el judici, vaig entrar a l’Audiència Nacional com a públic amb el meu pare. Allà vaig conèixer l’Álvaro Cabrerizo, qui havia perdut la dona i les dues filles en l’atemptat. Vam parlar de fer alguna cosa i l’endemà mateix ja estàvem recopilant dades.

Mesos després, el març de 1990, va ser escollit delegat de l’Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) a Catalunya. Com va anar?

Havia rebut una trucada de Juan Antonio Corredor, un jove guàrdia civil ferit en un atemptat a Madrid. Va proposar-me que anés a una assemblea de l’AVT i allà, davant de 200 víctimes, vaig oferir-me a fer d’enllaç amb l’associació des de Catalunya. Vaig plegar el 2002, arran d’una discussió pel biaix ideològic i la inoperativitat de la nova junta de l’entitat. En una assemblea de 2003, les víctimes catalanes vam crear l’ACVOT (Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes).

Durant aquest període, quines situacions recordes?

Hi havia moltíssims obstacles. D’entrada, la quantitat d’errors i noms canviats que hi havia en la sentència, qüestió que dificultava la recerca dels afectats. Cal recordar que en aquells temps només teníem les guies telefòniques, com les Pàgines Grogues. No hi havia Internet. Però la major dificultat era la manca d’ajuda per part de les institucions. 

Ignoraven les vostres demandes?

No ajudaven a buscar les víctimes. Algunes, fins i tot, desconeixen que ho eren. Recordo el cas de Josefa Viejo i el seu fill, que després de trobar-los en un poblet d’Andalusia, vam aconseguir que cobressin la indemnització que els corresponia. D’aquestes situacions, n’he viscut diverses. Sobretot als anys 90, un període en què les víctimes s’acumulaven mentre l’Estat se’n desentenia.

L’aprovació de la Llei 32/1999, de solidaritat amb les víctimes del terrorisme, va donar una major cobertura al col·lectiu?

Aquesta llei es va tramitar per la pressió que feia l’AVT, no pas per l’interès que pogués tenir el govern del Partit Popular, aleshores presidit per José María Aznar. Va ser arran d’unes declaracions seves a propòsit de la treva que ETA declarà el 1998, que vam exigir-li una normativa. Aznar havia dit: “serem generosos amb aquells que abandonin la violència”. Davant d’això, vam dir-li que també fos generós amb nosaltres, perquè ens trobàvem en un buit legal que impedia saber la situació de cada víctima. Per tant, el Govern va moure fitxa conscient que, si no, el deixaríem en evidència. 

Amb l’ACVOT, les coses van canviar?

Van canviar el 2005, quan Montserrat Tura, llavors consellera catalana d’Interior, es va interessar per la nostra tasca i va atorgar-nos una petita subvenció. També a través d’ella, la Generalitat va aportar 50.000 euros perquè els destinéssim a ajudar als afectats pels atemptats de l’11-M a Madrid. Malauradament, quan va arribar Artur Mas a la Generalitat, l’ajuda va reduir-se en un 95%. Però penso que mai els governs tripartit ni els de CiU no han utilitzat les víctimes pel seu benefici. Tot just al contrari del que han fet el Govern estatal i el de la Comunidad de Madrid.

Precisament, el 17 juny de 2007, amb motiu del 20è aniversari, l’ACVOT denuncià l’Estat per haver “abandonat” les víctimes. A què ho atribuïren? 

Al Govern sempre li ha relliscat la nostra situació. Recordo el 2014 anar a Madrid i entregar a la Dirección General de Apoyo a las Víctimas del Terrorismo una llista de 280 víctimes perquè fossin localitzades i informades dels seus drets. Quan la vaig lliurar, la directora em respongué: “si aquestes persones necessiten res, ja es posaran en contacte amb l’oficina”. Aquesta tasca l’hem feta un petit grup d’afectats i, després de tot, sospito que encara hi ha tres víctimes d’Hipercor pendents de ser localitzades. Sense oblidar situacions com la d’un nen de set anys a qui l’explosió d’un artefacte d’ETA va destrossar els timpans. Només tenim les seves inicials. Si el trobéssim podria rebre l’ajuda pel tractament que va necessitar o que encara pot requerir. 

El Govern espanyol utilitza diverses vares de mesurar en funció de qui és la víctima?

Només li interessa fer politiqueig i atacar els que l’incomodem. Tot i que a Hipercor hi havia independentistes, uns altres que votaven el PSOE o que eren de dreta, el Govern espanyol utilitza les víctimes com si fossin d’una sola ideologia. A part d’això, mai no ens ha consultat per res, ni sobre la Doctrina Parot ni per cap altre assumpte. Ni tan sols atén les propostes que li adrecem. Al capdavall, es tracta d’un problema ètic i moral, i l’interès polític no és gens dissimulat, ja que el Govern beneficia les entitats afins. Moltes d’aquestes, en lloc de sensibilitzar la població, es dediquen a participar en actes partidistes. 

Cap a on hauria d’orientar-se la política amb les víctimes?

Cal respectar el caràcter plural del col·lectiu i deixar de vendre la idea que “las víctimas” pensem d’un sola manera. I després, se’ns ha de garantir els drets que ens emparen.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.