Els presos bascos després d'ETA: un debat entre reixes

Ni dins ni fora del País Basc, no se'n parla gaire, però la situació dels presos bascos després de la fi d'ETA és un tema que no deixa indiferent ningú. Ex-reclusos, familiars de presos, víctimes i associacions diverses parlen en aquest reportatge sobre un tema polèmic, que afecta més de tres centenars de persones però que, no obstant això, no destaca a l'agenda de la majoria de partits.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No hi són, però se'ls veu a cada racó: en pancartes, penjats de les finestres, enganxats a les parets i cosits en collars pels sostres de les txosnas, les tabernes populars de l'Aste Nagusia, la setmana gran de Bilbao. Són els rostres de molts dels 373 presos d'ETA dispersos en 43 presons de l'Estat espanyol, 24 de l'Estat francès i dos més de Portugal i Suïssa. Al País Basc n'hi ha cinc, tres dels quals, amb malalties greus, són en presó atenuada. A banda, hi ha tres nadons en mòduls per a mares. Són dades -a data de juny- de l'associació Etxerat, que agrupa centenars de familiars que reclamen des de fa dècades la reagrupació dels seus en presons basques.

"A casa!" és la traducció d'etxera. Un crit amb forma de mapa del País Basc en negre i dues fletxes roges que s'uneix al de milers de goles que rebenten, el 20 d'agost, amb el txupinazo des del balcó del teatre Arriaga. El bramul s'ompli d'olor de farina i xocolata en pols, una boira que ho taca tot. Tronen les comparses. I enmig de l'oceà humà s'unfla la gran pancarta d'Etxerat. Dalt, a les baranes de la ria, desenes de familiars vestits de blanc i amb mocador blau inicien la desfilada amb fotos de presos clavats en pals. Les marxes i els homenatges seran una constant al llarg de la setmana de festes.

Es tracta, de fet, d'una iconografia insistent i totalment normalitzada a Euskal Herria. A la majoria dels pobles hi ha murals amb les cares dels empresonats, que també guaiten pels aparadors de les botigues i molts bars. És una normalitat exterior, però sobretot interior, ja que la medul·la òssia de l'esquerra independentista (abertzale, en èuscar) es basteix amb ferro de presidi. Qui no ha trepitjat la presó, té algun familiar, amic o conegut que ha viscut bona cosa d'anys a l'ombra. I més encara després que, a partir de les acaballes dels anys 90, l'ex-jutge Baltasar Garzón eixamplara els límits del delicte per terrorisme a associacions, mitjans de comunicació i formacions polítiques considerades properes a ETA.

Una fumigació penal d'ampli espectre que, a més d'omplir les presons, va generar una controvèrsia judicial enorme. De fet, l'esquerra abertzale va quedar fora de joc fins que, el 2012, el Tribunal Constitucional va accedir a la legalització de Sortu. Abans, això sí, aquesta formació política va haver de renunciar expressament a la lluita armada, l'exigència establerta a la llei de partits, creada ad hoc el 2002 per il·legalitzar Euskal Herritarrok i Batasuna, les marques partidistes de l'independentisme esquerrà de llavors.

La fi de la lluita armada hi havia aplanat el camí. El 20 d'octubre del 2011, una ETA molt afeblida estructuralment i socialment va anunciar, 53 anys després, l'adéu definitiu a les armes. En qualsevol cas, va ajornar la dissolució final fins que no s'arribara a un acord amb el Govern espanyol que ordenara la forma i el calendari del lliurament dels arsenals, un acord que també implicava la resolució de la situació dels presos -703, en aquell moment- amb mesures com ara l'acostament progressiu a les presons basques. La victòria del PP als comicis espanyols que van celebrar-se un mes d'aquella data després va encallar la situació. I d'aleshores ençà, res no ha canviat.

30 anys muntats en un cotxe

Entre el 14 i el 17 de febrer passat, set eurodiputats van visitar el País Basc convidats per Etxerat i a iniciativa del grup parlamentari GUE/NGL (Grup Confederal de l'Esquerra Unitària Europea / Esquerra Verda Nòrdica). Van ser quatre jornades de reunions amb institucions i associacions del País Basc al voltant dels presos bascos de motivació política. L'informe, encara inèdit i al qual ha tingut accés EL TEMPS, atén a diferents assumptes relacionats amb la vulneració dels drets humans.

En primer lloc, aborda la política de dispersió, la mesura més punitiva de les lleis d'excepcionalitat aprovades el 1989 per tal de combatre ETA. Un precepte que encara es manté, tot i que no hi ha cap evidència oficial sobre els seus resultats. De fet, ni el delegat del Govern al País Basc, Carlos Urquijo, ni el director general d'Institucions Penitenciàries, Ángel Yuste, no han volgut atendre la petició d'aquest setmanari per fer-ne un balanç ni per argumentar-ne el manteniment vora cinc anys després del silenci definitiu de les pistoles. Una dispersió que contradiu la llei penitenciària, segons la qual el reu ha d'estar a la presó més propera al lloc d'origen i que, segons l'informe dels eurodiputats, "viola el principi constitucional de reinserció i el dret a una vida familiar i privada contemplat en l'article 8 del Conveni Europeu de Drets Humans", ja que "no sols els afecta a ells, sinó també, als seus familiars".

Etxerat n'ha fet el recompte. L'abril passat, 56 presos complien pena entre 1.000 i 1.100 quilòmetres de distància del País Basc; 106, entre 800 i 990 km; 148, entre 500 i 790 km; 15, entre 400 i 490 km, i 51, a menys de 400 km. Tenint en compte que tant els familiars i els amics tenen dret a 40 minuts de comunicació setmanal -amb un vidre de separació- i dos vis a vis -un de familiar i un altre d'íntim- al mes, Etxerat calcula que la despesa mitjana d'una família supera els 900 euros mensuals.

A banda, és clar, hi ha el risc de freqüentar la carretera. Una circumstància que, des del 1989, ha provocat 16 morts i prop de 400 ferits. "No són accidents, perquè la política penitenciària espanyola no és cap accident: qui decideix que el meu familiar estiga a València o Algesires és un govern", critica Gorka García, el portaveu d'Etxerat, que té la parella en una presó de Madrid.

"Portem 30 anys muntats en un cotxe", explica amb resignació Jone Artola, qui el 1986 va començar a visitar un germà, un cunyat i una cunyada. Ja en fa 13 que també visita un fill, condemnat a 40 anys per kale borroka (violència al carrer). El 14 de juliol de 2014, quan tornava d'un vis a vis amb ell a la presó d'Albocàsser (Alt Maestrat), situada a 574 km de casa, el seu cotxe va col·lidir amb un altre que s'havia botat la mitjana. Artola va trencar-se un braç, l'estèrnum i l'húmer.

Per minimitzar els possible sinistres, Etxerat organitza cada setmana un bus amb lliteres que recorre les presons més allunyades de la península: Sevilla, Puerto de Santa María i Algesires. El viatge, de 2.200 quilòmetres d'anada i tornada, dura dos dies. Paral·lelament, hi ha el col·lectiu solidari Mirentxin, amb nou monovolums amb capacitat per a set passatgers i dos conductors que van totes les setmanes fins a Huelva, Almeria, Granada, Còrdova, Alacant, València, Castelló, Pontevedra i Herrera de la Manxa. I a França arriben fins a Lió, Roanne, Poitiers, Saint Maur i Clairvaux. La iniciativa va començar ara fa 20 anys i compta amb un miler de xofers voluntaris.

Els xiquets, l'univers fràgil

Dins del col·lectiu dels familiars, la gent gran i els xiquets són els principals damnificats per la dispersió. Pel que fa als segons, un informe recent elaborat per 13 psicòlegs a instàncies d'Etxerat alerta sobre els efectes que els generen aquest tipus de viatges llargs, pesats i de gran densitat emocional. L'estudi diu que hi ha un miler de xiquets que tots els caps de setmana ixen a la carretera per veure un o els dos progenitors a la presó. Ansietat, estrès, malsons i, fins i tot, idees recurrents d'autolesió són algunes de les conseqüències que arrelen en la personalitat dels menuts i sedimenten a l'adolescència. Són conclusions de l'informe, on també s'assenyala l'efecte multiplicador de les greus i evidents carències afectives.

Durant un grapat d'anys, Joxe Morales va repartir la custòdia d'Olatz i Nahia amb els avis. El pare, Juancar Iglesias, continua a la presó, i la mare, Nagore Mújica, va eixir-ne ara fa cinc anys. "És un moment complicat", descriu Morales, cunyat de la parella. "Els xiquets comencen a fer preguntes i a voler saber per què el pares no són a casa i tan sols els poden veure, tan lluny, una hora i mitja cada mes", diu. "Som gals, i com que són amics d'Astèrix i Obèlix, els romans els tenen segrestats", afirma evocant la rondalla repetitiva d'aquells temps entre visites a Disneyland, als afores de París, i a Terra Mítica, quan tocava la presó de Villena (Alt Vinalopó).

"Volia furtar la lluna i regalar-te-la", va explicar-li Sebastián Prieto al seu fill Ekai per justificar per quin motiu estava tancat. Un relat fet miques -i amb ell, la infància- a l'edat de 10 anys, durant un baralla amb un company de classe que va tancar la disputa amb un "calla tu, etarra de merda!". Ekai ho recorda com un xoc i com l'inici d'una gran recerca interna. Ara té 22 anys i és pelotari professional, però, per incompareixença, perd una partida al mes 22 a 0 a causa d'un viatge de 1.000 quilòmetres al Puerto de Santa María. "Sempre he tingut clara quina era la meua prioritat", assegura. I explica com aquest mes d'agost tingué el primer vis a soles amb son pare, condemnat a 32 anys de presó per pertànyer al comando Nafarroa. "He anat descobrint-lo poc a poc. Ells prengueren aquella decisió, i ho respecte. No sé quina hauria pres jo en el seu lloc. La meua, la tinc clara: serem el seu suport fins que isca l'últim", rebla en referència al conjunt de presos.

Debat entre víctimes

"No, no em donen llàstima". Ho etziba Consuelo Ordóñez, germana de Gregorio, regidor del PP assassinat per ETA el 1995 a la barra d'un restaurant cèntric de Sant Sebastià. "Per a mi, com si els envien al pol nord", es referma, i tot seguit afegeix que la dispersió "de debò" la pateix "cada vegada que visite la tomba del meu germà". Ordóñez resideix a València des que l'any 2003 el Govern espanyol va comminar-la a abandonar el País Basc davant la imminència d'un atemptat. A hores d'ara és la presidenta del Col·lectiu de Víctimes del Terrorisme (COVITE), arrenglerat amb entitats com l'Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) o Dignitat i Justícia en les tesis més dures de la política penitenciària, contràries a qualsevol negociació amb ETA.

Per a Ordónez, la complicitat dels familiars amb els presos és evident: "N'estan ben orgullosos", opina. "Si estan lluny de casa és perquè volen", prossegueix abans de demanar-los "influir en els seus fills i germans empresonats perquè diguen tot allò que sàpiguen i s'esclarisquen les 400 morts que encara hi ha per resoldre". Una actitud que contrasta considerablement amb la d'unes altres víctimes, com ara Rosa Rodero, vídua de Joseba Goikoetxea, cap de la Unitat d'Informació de l'Ertzaintza mort per ETA el 1993. Rodero ha estat una de les participants més actives en les trobades entre víctimes i victimaris impulsades des del Govern basc en els darrers anys. "Són les famílies i no els presos, els qui pateixen la dispersió, ja que un pati i una cel·la són iguals en tots els llocs", critica sense embuts, i demana al Govern espanyol "moure fitxa per trencar l'immobilisme".

Rodero ha participat en diverses iniciatives de Sare, una xarxa ciutadana creada el 2012 que té Joseba Azkarraga com a portaveu i un dels seus principals valedors. Durant vuit anys, del 2001 i 2009, Azkarraga va ser conseller de Justícia del Govern de Juan José Ibarretxe. També ha estat secretari general d'Eusko Alkartasuna i diputat al Parlament basc i al Congrés, des d'on el 1984 va negociar amb Felipe González l'indult a 43 presos compromesos "a abandonar l'organització armada i caminar per la senda de la democràcia". Va ser la culminació de la denominada via Bandrés, promoguda pel lletrat i fundador d'Euskadiko Ezkerra, Juan María Bandrés: uns 300 presos i fugitius d'ETA van quedar en llibertat en acollir-se al pla de reinserció social aprovat sota el mandat d'Adolfo Suárez (UCD). La majoria foren polimilis, proclius a la via parlamentària per tal de resoldre el conflicte. Un debat intern molt fort que l'any 1974 va escindir ETA entre la branca militar i la branca político-militar.

"L'Estat diu que no existeix cap conflicte polític i que no hi ha presos polítics. Llavors, quin sentit té aplicar una legislació especial?", qüestiona Azkarraga, qui percep un PP "amb una voluntat nul·la de fomentar la convivència i tancar les ferides, perquè es troba ben còmode amb una situació com l'actual, en què sap que ETA no actuarà; per tant, no li cal fer cap moviment, temorós que els sectors més intransigents de la dreta puguen entendre-ho com una cessió". Per a Azkarraga, l'única violència que perviu al País Basc és "la de l'estructura de l'Estat, que conculca els drets dels presos". El gener passat, uns 70.000 manifestants van demanar als carrers de Bilbao el seu acostament al territori basc.

Azkarraga subratlla que Sare vol "reflectir la pluralitat de la societat basca i aglutinar espais diferents al de l'esquerra abertzale". És el cas de Pepe Mouliaa, funcionari de presons jubilat i sindicalista de CCOO, que a principis dels noranta va tenir sota la seua supervisió una quarantena de presos d'ETA al mòdul 4 del centre penitenciari -avui desaparegut- de Nanclares de Oca (Àlaba). "No crec en el penediment, sinó en l'evolució personal; el que fas amb 20 anys no ho fas amb 45, i això no vol dir que canvies d'ideologia ni de color", sosté Mouliaa, qui es considera un ferm defensor del diàleg.

Fins i tot durant uns temps en què els funcionaris de presons eren objectiu militar d'ETA. No debades, el 20 d'octubre del 2000, Máximo Casado, responsable junt amb Mouliaa d'aquell mòdul 4 de Nanclares, va morir assassinat. "Podria haver-me tocat a mi", reflexiona qui també va participar alguns anys abans en les converses amb ETA -celebrades a l'hotel Reina Cristina de Sant Sebastià- per l'alliberament fallit d'un altre funcionari de presons, José Antonio Ortega Lara, qui va passar 532 dies segrestat en un zulo.

"Les penes han d'anar orientades a la reinserció i la llei diu clarament que els presos han d'estar el més a prop possible del lloc de naixement o allà on pensen tornar", assenyala Mouliaa, per a qui el PP aplica "la revenja per benefici electoral". "Les associacions de víctimes no són qui per aplicar justícia ni per incidir en política", argumenta, i remata: "Els governants, si aspiren a solucionar problemes, han de tenir el cap clar i la ment oberta".

És una opinió coincident amb la d'Urtza Alkorta, també a Sare, qui va ser escollida regidora al seu poble, Ondarroa, i va estar cinc anys a la presó acusada de col·laborar amb ETA a través de la il·legalitzada Batasuna. El seu cas va agafar volada el maig de 2013, quan un mur humà de 500 persones, acampat vora el pont vell d'aquesta localitat biscaïna, va impedir durant cinc dies una segona detenció. Alkorta va denunciar tortures de l'Ertzaintza per obligar-la a autoinculpar-se. "És l'hora de mirar cap al futur i del diàleg entre els qui tants anys ens hem girat l'esquena", demana.

18 malalts molt greus

Angelita Burgoa, de 78 anys, viu cada matinada amb l'angoixa de la trucada fatídica. "No puc dormir pensant en quin moment em diran que Ibon ha mort". El seu fill, Ibon Iparraguirre, està pres a Alcalá Meco (Madrid) en un mòdul de trànsit amb uns altres malalts. Infectat pel VIH, arrossega lesions neurològiques greus, amb brots convulsius, alteracions visuals i pèrdua de memòria. Va ser condemnat a 299 anys de presó per fer explotar un cotxe vora la comissaria de l'Ertzaintza d'Ondarroa i causar 18 ferits de diversa consideració. Després de passar per diverses presons, el 2011 el Jutjat de Vigilància Central de l'Audiència Nacional va concedir-li la presó atenuada a causa del seu delicat estat de salut. En canvi, el 7 de març del 2014, després que el Tribunal Suprem confirmara la condemna, va ser empresonat de nou.

Malgrat l'empitjorament de salut, els jutjats han rebutjat reiteradament retornar-li la presó atenuada, que comporta porgar la pena a casa amb un anell de localització permanent al turmell. "A la presó, l'estan matant", s'afligeix sa mare, que es maquilla a consciència en cada visita perquè Ibon no detecte la seua desesperació: "S'ha convertit en un senyor de 80 anys, té les espatlles ajocades i els peus pesants", es plany. Un espectre aïllat dins del mòdul 5, on, segons explica ella, ja s'han produït morts per atacs enmig de la nit, quan s'aplica un protocol d'actuació en què poden passar hores abans que un funcionari òbriga cap cel·la.

"Els aïllaments, les malalties severes i la manca de sanitat elemental són comuns als presos polítics bascos", denuncia Fernando Arburua, psicòleg i coordinador de Jaiki Hadi, una associació que el març passat va fer públic un informe demolidor sobre la situació d'aquest col·lectiu. Entre les mesures d'excepcionalitat relacionades amb ETA hi ha la consideració dels presos com a FIES (Fitxers Interns d'Especial Seguiment), que els aboca al primer grau, de règim tancat, destinat als presos perillosos i inadaptats. Segons el Ministeri de l'Interior, el juny del 2016 hi havia 61.500 reclusos als penals espanyols, dels quals 1.021 estaven en primer grau, és a dir, l'1'65%. Un percentatge que puja fins al 90% en el cas dels 373 captius d'ETA i que només resulta equiparable als dels gihadistes i els pederastes.

La reclusió màxima té uns efectes assoladors en la salut física i mental. Jaiki Hadi ha comptabilitzat vuit suïcidis consumats, a més de nombrosos intents més. Hi afegeixen el cas de 18 malats molt greus, com ara el d'Ibon Iparraguirre, "que amb la llei a la mà haurien de ser a casa", sosté Arburua, qui lamenta que ni tan sols no residisquen en presons del País Basc. És el cas de Gorka Fraile, amb un càncer de llengua, a qui el metge va negar-se a atendre'l sense emmanillar a l'hospital de Badajoz. O el de Txus Martín, totalment incomunicat a la presó alabesa de Zaballa i que ha passat temporades lligat de peus i mans a causa d'una esquizofrènia avançada.

Des de Jaiki Haidi, amb una nòmina voluntària de diferents especialistes, intenten seguir l'evolució sanitària de tots ells. "No és gens fàcil", desvela Arbarura, "perquè o bé ens deneguen l'entrada a la presó, o no podem passar consulta a soles amb el pacient, o no ens permeten parlar en èuscar". Una altra de les denúncies prové de les preses, que sistemàticament es neguen a accedir a les revisions ginecològiques i de detecció del càncer de pit perquè els escortes policials -gairebé sempre, homes- es neguen a abandonar la consulta.

Més pau, però més restriccions

L'informe dels eurodiputats del grup GUE / NGL també es fa ressò dels malalts greus, així com de les restriccions del Govern espanyol a l'aplicació de la normativa i la jurisprudència europea. Hi ha sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans sobre tres casos de dispersió a Rússia i Ucraïna semblants a la dels presos d'ETA. La darrera és del gener passat i condemna Ucraïna per empresonar Oleg Ledonidovic Rodzevill a 1.000 quilòmetres de Simferopol, on viuen els pares. El dictamen subratlla el dret "a la vida familiar i privada" i considera que l'allunyament "no era necessari en una societat democràtica". El PP, però, s'empara en un escrit de gener del 2015 del Comitè de Ministres del Consell Europeu que assenyala que, amb la dispersió, Espanya no contravé els drets dels presos. Val a dir que les resolucions d'aquest comitè són polítiques, sense validesa jurídica, però en aquest cas van servir per legitimar, alguns mesos després, la negativa de l'Audiència Nacional a l'apropament d'una trentena de presos.

Una menció a banda mereix la llei orgànica 7/2014, que limita l'abast de la decisió marc europea 2009/675/JAI de 24 de juliol del 2008, sobre la resolució de condemnes entre els Estats membres. Això permet que les penes redimides a França per presos d'ETA no computen a Espanya i hagen de començar des de zero. Si la decisió s'aplicara sense eximents, set d'aquests reclusos serien alliberats immediatament i molts altres veurien reduïdes les seues condemnes. L'octubre passat, la comissària europea de Justícia, Vera Jourava, va anunciar que emprendria "procediments d'infracció" -no va concretar quins ni quan- si Espanya continuava negant-se a descomptar les condemnes.

En realitat, des del cessament de l'activitat d'ETA, les mesures d'excepció no han cedit ni un mil·límetre, sinó que s'han endurit. Les comunicacions dels presos continuen sent gravades, i les cartes, fotocopiades. En un nou gir, el Govern va aprovar una llei d'acompanyament als Pressupostos del 2014 per exigir la col·laboració policial i una declaració expressa de penediment -tan sols en els casos de terrorisme i de pederàstia- a fi de poder cobrar el subsidi d'excarceració. El juny d'enguany, el Tribunal Constitucional va declarar nul·la aquesta normativa per considerar-la inconstitucional.

L'esquerra abertzale considera que aquella mesura va ser la reacció del PP a la posada en llibertat de 54 membres d'ETA després que el Tribunal d'Estrasburg tombara, l'octubre de 2013, la coneguda com a doctrina Parot, una jurisprudència que es remunta a una sentència del Tribunal Suprem del 2006 segons la qual els beneficis obtinguts a la presó calia descomptar-los del total de les penes i no sobre el màxim de 30 anys previst pel codi penal abans de la reforma del 2003. Això garantia que un membre d'ETA condemnat, per exemple, a 300 anys, no eixiria en llibertat abans de complir-ne 30, tot i que fera rècord en beneficis penitenciaris.

La vida després de la presó

"L'adaptació a la vida normal és molt complicada". Ho comenta Fernando Etxegarai, un antic reclús que ara fa de portaveu a Biscaia d'Harrera, una associació assistencial que, des de 2012, ajuda a fer tràmits administratius i ajuda econòmicament ex-presos d'ETA, sobretot si són desocupats de llarga durada. "Som com Càritas, però des del punt de vista de la solidaritat", recalca Etxegarai al voltant de la necessitat de bastir uns estatuts molt innocus per evitar problemes jurídics. "Ja sabem com de verinosa és la semàntica ací quan parlem de política", ironitza.

Harrera, de fet, és una de les potes exteriors del col·lectiu de presos (EPPK), l'encarregat de mantenir la cohesió entre reixes i el suport social bàsic al carrer, on la mística ideològica inicial s'esmicola en topar amb la realitat. La majoria ix a edats on treballar esdevé una quimera. I sense feina i després de dècades a la garjola, queden forats vitals de difícil superació. Etxegarai reconeix que les taxes d'alcoholisme son elevades i les condicions econòmiques, tot sovint, massa precàries. "És usual que acaben vivint amb els pares i hi ha bastants casos d'ex-presos que, a tot estirar, acaben compartint pis", confessa.

Molt més crua encara és la situació dels "penedits" i dels "traïdors", si atenem a la gramàtica del col·lectiu. És a dir, aquells ex-reclusos que canviaren la disciplina interna d'ETA i de l'EPPK per la redempció penitenciària. Són al voltant d'una vintena, si excloem els casos abans esmentats de les vies Bandrés i Azkarraga i també la controvertida via Nanclares, on una trentena de presos abjuraren del passat violent i es comprometeren a rescabalar les víctimes.

Els fets es remunten a la tardor de 2009, quan els primers crítics van ser traslladats a la presó de Nanclares i, al cap de poc temps, van conformar el grup de Presos Compromesos amb l'Irreversible Procés de Pau. Entre els més implicats hi havia Kepa Pikabea, Joseba Urrusolo i Carmen Gisasola, qui ha declinat parlar en aquest reportatge.

Una història contada pel cap de la secció de política del diari Deia, Humberto Unzueta, en el seu llibre Nanclares vis a vis. Cara a cara con la disidencia de ETA. Segons precisa, aquells presos no són exactament uns penedits, sinó que alberguen un pensament crític en evolució des de les converses d'Alger amb l'executiu socialista de Felipe González, allà pels principis de 1988. "Entenien que la violència tenia com a únic objectiu fer seure a taula el Govern espanyol", relata. Aquella trobada va fracassar, com la de Lizarra, el 1998, espentada per l'apropament a Euskadi, un any abans, de 135 presos per part del gabinet de José María Aznar (PP). També van resultar fallides les converses de Loiola, el 2006, truncades per l'atemptat a la T4 de l'aeroport de Barajas. Unes fites que, segons Unzueta, "van fer progressar el pensament dissident cap a la convicció de la inutilitat de la violència i envers posicionaments humanitaris i ètics".
Recentment, alguns d'aquests ex-presos han participat en trobades privades amb víctimes, auspicidades pel Govern basc, com ara la de l'empresari Emiliano Revilla amb Joseba Urrusolo, un dels seus segrestadors durant 249 dies. O el cas de Carmen Gisasola i Rosa Rodero: "El meu home sempre deia que no es pot viure amb odi".

Un fet que no comparteix Consuelo Ordóñez, de COVITE, qui ho considera "una forma de blanquejar la història del terrorisme". "A mi no m'uneix el patiment ni tampoc no em posa abraçar-me amb l'assassí del meu germà", proclama.

A la vora oposada, ex-presos fidels a l'EPPK tampoc no combreguen amb unes accions que titllen de "derrota personal per salvar l'esquena i el cul". Ho diu Iñaki Zugadi, en llibertat des del 2013 amb la seua dona, Iosune Onaindia, després de l'abolició de la doctrina Parot. Van condemnar-los a 68 anys per un atemptat amb cotxe bomba que va matar dos guàrdies civils a Guernica el 1987.

"No canviaria un moment de la meua vida", apunta Zugadi, qui creu que ETA ha jugat un paper cabdal, "juntament amb el sacrifici i patiment de milers de militants, per evitar l'assimilació i la castellanització total d'Euskal Herria". Al costat seu, Ihoana Garmedia -sis anys en presó per formar part de l'aparell de captació d'ETA- no dóna credibilitat als processos personals de la via Nanclares: "No em crec la visió de la llum en mans de l'enemic, tot és una capa de pintura política per acceptar la rendició". Uns fets que han cogut entre la part més dura del col·lectiu de presos, tal com expressa Zugadi: "Fa 20 anys la meua resposta hauria sigut molt contundent... En aquests moments, però, ells pel seu camí i jo pel meu".

Un futur polièdric

La situació dels presos és un fet social estancat. Almenys mentre el Govern espanyol continue en mans del PP. "És incomprensible que una organització lliure les armes i un Govern no vulga prendre-les", opina Iñaki Goioaga, advocat de presos des del 1985 -per la qual cosa està processat pel Tribunal Suprem, acusat de fer de corretja d'ETA- i actual senador de Bildu.

Fet i fet, el conflicte basc ja no erosiona electoralment un PP que pot felicitar-se dels acords de pau a Colòmbia o Irlanda del Nord i després negar la mateixa lògica al País Basc. "Cap conflicte no s'ha resolt sense haver donat una solució als presos", remarca Goioaga. De fet, a Irlanda del Nord, 447 convictes per terrorisme van ser excarcerats després de l'Acord del Divendres Sant, el 1998.

Actualment, els 373 presos d'ETA conformen la població reclusa per motivació política més gran d'Europa. I tot i que en cinc anys la xifra es reduirà a la meitat, encara resten penes fins al 2040. Per la seua banda, el Govern basc, a través de la Secretaria de Pau i Convivència, ha llançat diversos programes de reinserció amb bona voluntat i millor prosa, però del tot ineficaços, ja que les competències sobre presons no estan transferides. De la seua banda, l'EPPK segueix, fil per randa, les directrius de l'esquerra independentista. El desembre del 2013, després d'un intens debat, els presos van admetre públicament el dolor causat, i el proppassat 12 de gener, l'històric dirigent abertzale Rufi Etxeberria va comminar-los per primer cop a acceptar la legalitat penitenciària. Des de la via Nanclares no falta qui ho defineix com una forma soterrada de fer -amb cinc anys de retard- el camí que van transitar ells.

I com que la vida continua, també per als pobles, a Bilbao la festa es desborda pels set carrers del nucli antic. A les txosnas, joves embriagats de txacolí i folklore revolucionari brinden amb les fotografies dels absents. I quan apareix Arnaldo Otegi, una remor de cossos s'acosta corrents. El líder abertzale desprèn carisma i ascetisme de vida entre barrots. Fins a quatre vegades ha estat en presó i representa l'ADN d'una generació que ha matat, ha mort i ha viscut entre gàbies. I que té en la ferida, pròpia i aliena, la inexcusable lliçó de l'odi i la convivència.

Si vols gaudir de dossier tan interessants i exclusius com aquests abans que ningú, subscriu-t'hi!

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.