Passos contraposats

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Al Principat ens hem acostumat a viure situacions de tota mena. Ja no ens sorprèn res. Malauradament, tampoc allò que ens hauria de sorprendre.

A cada decisió d’avançar sorgeix una resposta que la qüestiona. L’últim cas ha estat l’enuig expressat per l’Assemblea Nacional Catalana a la “renúncia” de Carles Puigdemont a la investidura parlamentària. La que permet i reconeix, de moment, el Govern espanyol, sí. Però també l’única, a hores d'ara, que garanteix un avanç cap a la recuperació de Govern. La realitat és d’allò més paradoxal. Tan limitada com indefugible.

Diem “renúncia” amb cometes perquè parlem d’una de parcial, d’obligada, atès que des del minut zero de les negociacions ja es parlava de la doble presidència combinada. Carles Puigdemont no ha fet cap altra cosa del que demana gairebé tothom: aplanar un camí en què no sobraran entrebancs, d’externs i d’interns. Plantejar-ne més no sembla ser la millor opció en aquests moments.

L’entitat cívica ha exigit seguir el mandat de l’1 d’octubre i la restitució del Govern legítim. I s’ha mostrat decebuda per la “no investidura” de Carles Puigdemont. Per reafirmar-se, ha convocat una manifestació l’11 de març a Barcelona.

Cal dir que la tasca de l’ANC des del dia en què es va constituir ha estat admirable. I que sobren raons per dir que, segurament, les negociacions per formar Govern no s’estan duent a terme de la millor manera possible. Malgrat que el context de tensió ho pot, en part, justificar. Tampoc no es pot negar que els debats interns en un moviment extremadament heterogeni –com ho és l’independentisme– són sinònim de riquesa i pluralitat. Garantia d’enfortiment. Però potser ara no és el millor moment per a les discrepàncies. El debat acalorat, en situacions extremades com l'actual, esdevé nociu.

La situació necessita d’un consens inapel·lable. Així es va expressar la gent als carrers el darrer 16 de febrer en la manifestació pels Jordis. En l’enèsima cimera antirepressiva, els clams per la unitat substituïren els de “llibertat” en diversos moments.

Amb un Estat prolongant una intervenció desmesurada, amb la voluntat declarada per acabar amb els eixos socials bàsics del benestar dels catalans i catalanes i amb jutges i tribunals dirigits per estendre el sentiment de por, poques coses són més contraproduents que les discrepàncies públiques. En l’escenari de la confrontació directa, el guanyador està sentenciat. És per això que la formació de Govern és l’opció més viable i urgent no només per recuperar les institucions. Sinó també per seguir jugant la partida. Amb intel·ligència, però. I, sobretot, amb instruments.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Manuel Lillo
Manuel Lillo

Director d'EL TEMPS.