Manifestació

L’independentisme omple els carrers en record als Jordis

El 16 de febrer es complien quatre mesos d’aquell fatídic 16 d’octubre en què s’iniciaren els empresonaments a dirigents independentistes. Els primers a entrar foren Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Avui Catalunya ha tornat a eixir al carrer per recordar-los que no estan sols.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No ha estat una jornada normal. Com no ho ha estat cap des dels dies previs a l’1 d’octubre. El divendres 16 de febrer, però, s’han donat una sèrie de circumstàncies que han convertit el dia en un altre d’especial. Malauradament especial.

Principalment, es complien quatre mesos dels dos primers empresonaments polítics. Els patiren Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, llavors líders de l’Assemblea Nacional Catalana i d’Òmnium Cultural, respectivament. Avui, Cuixart manté el càrrec des de la presó. Sànchez, però, en va renunciar i posteriorment es va presentar a les eleccions com en la llista de Junts per Catalunya, d’on ha estat triat com a diputat. De fet, enmig de l’embolic polític que hi ha per formar Govern al Principat, el seu nom ha sonat en alguna ocasió com a presidenciable. Tot han estat rumors. Però és evident que les coses han canviat molt des d’aquell 16 d’octubre. Molt.

Hi ha hagut, però, més factors que han dinamitat la normalitat de la jornada. Per exemple, que els bisbes de les diòcesis catalanes han parlat, precisament, de la situació dels presos polítics. Catalunya en té deu, de diòcesis. Tots els seus representats han signat una carta en què demanaven «una reflexió sobre la presó preventiva» de Joaquim Forn, Oriol Junqueras i, és clar, els Jordis. Concretament, han evidenciat que «no podem obviar els esdeveniments polítics i socials que s’han produït en els darrers mesos Catalunya», pel que han adreçat «una crida a tothom per refer la confiança mútua dins d’una societat com la nostra».

Han anat més enllà, fins i tot, referint-se a les eleccions del 21 de desembre, de les quals hauria de sorgir, «amb voluntat de servei», «la formació d’un nou govern de la Generalitat que actuï amb sentit de responsabilitat». Sense voler entrar en més valoracions, els signants han assegurat defensar «la legitimitat moral de les diverses opcions sobre l’estructura política de Catalunya».

I més encara. També divendres 16 de febrer, després del Consell de Ministres, el Govern espanyol ha assegurat que estudiaran la manera d’ampliar el castellà a l’escola per la via del 155, dinamitant el sistema d’immersió lingüística.

Amb tot aquest context, no és d’estranyar que a la manifestació convocada per Òmnium i ANC a la plaça de Sant Jaume des de les 7 de la vesprada s’aprofitara per recordar que «les escoles no es toquen». Tampoc no es podia oblidar el context polític de Catalunya pel que fa a la formació de Govern, que encara és una incògnita. Els manifestants reclamaven a l’uníson en distintes ocasions la recuperació de la presidència per part de Carles Puigdemont. Sobretot, però, demanaven unitat.

Al capdavant de la pancarta, a l’inici, hi havia Roger Torrent, president del Parlament; Alfred Bosch, regidor d’Esquerra Republicana a Barcelona; l’ex-alcalde Xavier Trias, Agustí Alcoberro, vicepresident de l’ANC; Eduard Pujol, de Junts per Catalunya; el tinent d’alcalde de Barcelona Jaume Asens, el coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa, Joan Josep Nuet; el president del Ciemen, David Minoves; i l’ex-diputat de la CUP David Fernàndez, entre més. Totes les forces sobiranistes representades al capdavant de la marxa.

No és d’estranyar, doncs, que els assistents anònims ho celebraren amb una exigència: eren els crits d’unitat, que tenien un doble sentit evident en aquests moments de discrepàncies polítiques entre les dues principals forces independentistes. Sí que faltava una persona: Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, contra la qual la gent ha exclamat, preguntant-se on era.

La unitat ha estat al centre de tot. El record als Jordis ha estat l’excusa per demanar-la. Marcel Mauri, vicepresident d’Òmnium, no podia fer el seu speech sense ser interromput pel públic que demanava unitat mentre ell, al final, llançava un missatge als qui l’han de garantir al Parlament. El malestar era evident. Caldrà veure si els responsables responen a les exigències.

A la resta de ciutats grans del Principat i de les capitals de comarca també hi havia convocades manifestacions en el mateix sentit. A Barcelona, la concentració ha acabat en una marxa cap a la Model, recentment oberta com a espai social i on Carles Mundó, conseller de Justícia cessat pel 155, va fer campanya electoral com a acte simbòlic. La marxa cap a aquesta antiga presó ha estat igual de simbòlica.

Hi ha dades, però, que simbolitzen encara més tot plegat. Per exemple, que milers de persones hagen saturat els carrers de Barcelona. Persones que no normalitzen la repressió de l'Estat i que recorden cada dia que hi ha presos polítics a Catalunya. Tan de bo el 16 de març no hagen de tornat a eixir de casa per mobilitzar-se.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.