Trinxeres en el Palau

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Amb una mica de perspectiva, ara que ja no té remei, es pot dir: el conseller de Cultura i Educació Vicent Marzà va pecar de ser massa llest amb el primer decret de plurilingüisme derogat pel govern del Botànic després de la paralització en els tribunals. Aquell model, dèiem, contenia un ham que era aleshores la seua principal virtut i també la seua tomba: si els centres volien més anglès, s’havien d’aplicar també en la llengua pròpia. 

En privat, l’equip del conseller no dissimulava l’eufòria per haver trobat una tecla que primava el català per la via d’atendre l’obsessiva demanda d’anglès per parts dels pares. Una idea genial, sobre el paper. De no ser perquè aquest petit avantatge de la llengua autòctona s’anava a interpretar per part de la dreta, sí o sí, com un atac al castellà. Potser al govern del Botànic ja hi comptaven. Els anaven a criticar en qualsevol cas. Quan els centres escolliren el programa, els números -sobretot a les circumscripcions de Castelló i València- avalaren parcialment l’aposta.

El que no estava en el guió, tanmateix, fou la suspensió cautelar del model decretada pel Tribunal Superior de Justícia (TJS) a instàncies d’una institució com la Diputació d’Alacant sense competències educatives, i d’algunes associacions de pares. Davant aquesta disjuntiva, el govern ha hagut d’improvisar un nou decret de plurilingüisme que ha despertat opinions divergents entre els col·lectius que treballen amb la llengua. Evidentment, el nou model és un pas endavant respecte del que hi havia amb el PP però és una retirada estratègica en relació a l’anterior decret. Estratègica perquè l’objectiu sembla que no puga ser recorregut en els tribunals.

S’haurà de veure, perquè no es pot descartar res. I tampoc que el TSJ trobe que els percentatges actuals continuen sent lesius contra el castellà, la llibertat d’elecció i etcètera. De moment, el pas enrere no ha evitat el desplegament de tota aquella retòrica infecta i casposa que ha desplegat el Partit Popular i que no reproduirem ací per no sotmetre a més agressions l’intel·lecte dels lectors. És significatiu que fins i tot un dels diputats segregats de Ciutadans, Alberto García, criticara l’actitud del PP en aquests termes: «Hi ha grups polítics que, per càlculs electorals vulgars, parlen d’un conflicte lingüístic que no existeix alhora que no parlen ni llegeixen la llengua d’Ausiàs March». No cal afegir res més.

O sí: perquè el PP (i un sector significatiu de Ciutadans) no estan sols en la croada, tenen el suport de mitjans de comunicació i d’una part important de la població per a la qual el bilingüisme i la cooficialitat signifiquen que el castellà ha d’estar per sobre, «siempre y en todo lugar», de la nostra llengua. Que munten campanyes d'una agressivitat inconcebible contra una regidora de Compromís que va exercir el seu dret com a consumidora en denunciar que un establiment s'havia negat de males maneres a atendre-la per parlar la seua llengua. O que aplaudeixen iniciatives com la recent de Ciutadans al Congrés dels Diputats demanant que les llengües cooficials no puguen ser requisit per a accedir al funcionariat. Haguera estat més clar i diàfan que hagueren emprat el terme «llengües subalternes», perquè «cooficialitat» significa «igualtat legal». I d’això no volen ni parlar-ne. I com ara en aquesta carrera per demostrar qui és més patriota espanyol el PP valencià no vol quedar-se enrere, doncs presenten l'adaptació valenciana. Més carn a l'olla. Més pressió. Més gent embolicada en la bandera espanyola.

Potser en alguns altres àmbits el Botànic està podent governar amb una certa tranquil·litat, però pel que fa a la llengua i la cultura l'actuació és a la defensiva, les forces progressistes sembla que estiguen encara en les trinxeres de l’època de govern de la dreta, quan PSPV-PSOE i Compromís eren oposició. Trinxeres més còmodes, amb moqueta i aire condicionat. Però trinxeres, al cap i a la fi: amb sacs de terra, cascos i la farmaciola al costat. 

Addenda. Ara imagineu per un moment, sols imagineu, que el govern valencià promulga una llei per tal que el coneixement del castellà no fóra requisit per accedir a l'administració. Es produiria una hecatombe. Un sidral de dimensions èpiques. I per què una llengua sí i l'altra no? No són les dues cooficials? No haurien de ser, com a mínim, igual d'importants, per al bo i per al dolent? És que no és el mateix, contestarien. No, és clar que no. Una és de segona classe, prescindible. I els seus usuaris i defensors, sembla que també. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.