Amb el PP polític-judicial en contra

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Perquè quede clar, l’expressió del titular està manllevada del professor de dret administratiu Andrés Boix, que aquesta setmana responia a la suspensió cautelar del Decret de Plurilingüisme del Consell valencià per part del Tribunal Superior de Justícia amb un fil exemplar de consideracions que s’obria amb la següent reflexió: «El TSJCV ha descobert, juntament amb la jutgessa d’Alacant dels carrers franquistes, una nova forma d’activisme político-judicial: la cautelar». Però s’ha de ser molt ingenu (o prudent) per no veure en aquest activisme una certa corretja de transmissió amb el partit que havia governat el País Valencià les dues dècades anteriors. O una comunió d’objectius i conviccions ideològiques, que seria el mateix. O pitjor, segons es mire.

(1) En primer lugar, la fundamentación del “perjuicio de difícil o imposible reparación” es directamente psicodélica. Aquí la tenéis. pic.twitter.com/Lb67gJ5FE5

— Andrés Boix Palop (@Andres_Boix) 24 de maig de 2017

y, en consecuencia, lo que hay que hacer para evitar estos terribles perjuicios… ¡es que a ningún niño se le puedan acreditar! De locos.

— Andrés Boix Palop (@Andres_Boix) 24 de maig de 2017

Pero no sólo por ello, es que además:
- la Diputación de Alicante no representa intereses de los ciudadanos… ¡¡sino de los municipios!!

— Andrés Boix Palop (@Andres_Boix) 24 de maig de 2017

-¿se ha consultado a las Diputaciones de Valencia o Castellón?
Pues no, alegremente, zas, legitimación activa aceptada sin miramientos

— Andrés Boix Palop (@Andres_Boix) 24 de maig de 2017

Ningú no va dir que seria fàcil, però aquesta setmana han coincidit dues decisions judicials que li han alegrat la vida al partit d’Isabel Bonig. Una d’elles, no per esperada, menys dolorosa: l’arxiu per part dels jutjats de la investigació de l’accident del metro de València, resseguint punt per punt l’argumentació històrica del PP de l’accident imprevisible i de la manca de responsabilitat penal. Es tanca així, de moment, un procés reobert a desgrat de la jutgessa instructora, a causa de la pressió i reactualització del tema provocada per l’històric programa de Salvados dedicat a l’accident i el posterior revifament social. La mateixa instrucció viciada d’origen ha servit per al nou arxiu. L’accident més greu de la història del País Valencià es tanca, de nou, disparant al pianista.

L’altra decisió judicial, la del Tribunal Superior de Justícia suspenent cautelarment el Decret de Plurilingüisme del Consell, té una intencionalitat política encara més evident. Aquesta suspensió, que diu no entrar en el fons de la qüestió, no sols provoca un dany superior en matèria educativa que, suposadament, es volia evitar: atorga a la Diputació d’Alacant, una entitat administrativa sense competències en matèria educativa -un ajuntament d’ajuntaments, recordem-ho- una representativitat absolutament extravagant. Amb una agilitat digna d’elogi, el Consell ha demostrat tenir un pla B, una redistribució de les actuals línies de manera que la nostra llengua mantindrà un pes superior a l’actual, però l’oxigen que la decisió ha donat al PP és absolutament impagable, perquè es transmet la idea a la societat que el tímid projecte de Vicent Marzà era un atemptat als drets lingüístics dels castellanoparlants. Es dóna una imatge de conflicte que sols existia en les mentalitats més i reaccionàries i antivalencianes. De fet, la decisió judicial s’ha llegit, sobretot a les comarques alacantines, com un revés a Marzà. Una revisió bastant tètrica del cantonalisme.

El tema és més greu del que sembla. Durant anys, gràcies als diners procedents de la corrupció, al País Valencià no s’ha jugat al joc democràtic en igualtat de condicions. La xarxa clientelar, teixida durant anys, i el finançament irregular, destrossaven el tauler. I ara que el cicle polític ha canviat, les frondoses ramificacions conservadores -no direm que de partit, per prudència- en el sistema judicial posen pals a les rodes de la gestió del govern valencià o continuen tancant processos -no tots, sortosament- al gust dels populars, que tenen el vent i l’àrbitre a favor.

En el govern, el PP pervertia les regles del joc democràtic amb el finançament irregular. I ara hi ha qui li posa la tasca d'oposició en safata daurada. No sols el generalíssim sabia lligar i relligar les coses.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Autor de la novel·la El meu nom no és Irina (Andana, 2013), Dos metres quadrats de sang jove (Crims.cat, 2014) i Les quatre vides de l'oncle Antoine, per la qual ha guanyat el Premi Pin i Soler de narrativa de 2017.