Ara mateix l’autogovern de Catalunya està limitat de manera evident i no cal ser una llumenera per arribar a aquesta conclusió. L’aplicació arbitrària i imaginativa de l’article 155 de la sagrada Constitució Espanyola va anar precedida de la intervenció financera de la Generalitat de Catalunya i acompanyada de l’empresonament de líders polítics i socials de l’independentisme. A més, la repressió va comportar també l’exili a Bèlgica del president de la Generalitat i alguns dels consellers del seu govern. Tot això ja és sabut per tothom.
L’independentisme s’havia caracteritzat per portar la iniciativa al llarg d’aquests darrers anys i per anar marcant unes fites a les quals s’hi havia d’arribar. Les eleccions imposades i adulterades d’aquest desembre no han aconseguit desmuntar la majoria absoluta independentista i el suport social a la independència de Catalunya continua en unes xifres que no s’haurien pogut imaginar mirant només quinze anys enrere. I això té molt mèrit, precisament perquè s’ha pogut mantenir malgrat haver perdut la iniciativa i haver concorregut a uns comicis sense oferir un horitzó definit i uns objectius clars a curt termini. És a dir, una gran part de la ciutadania de Catalunya està disposada a seguir votant per la independència tot i no saber com aquest mandat s’acabarà concretant exactament i sense tenir cap motiu per engrescar-se. El vot independentista, per tant, ha estat un vot de resistència.
A la situació actual hi hem arribat per les decisions preses durant les setmanes posteriors al referèndum del dia 1 d’octubre. Hi ha qui pot pensar que aquestes van ser un encert perquè haurien evitat una situació repressiva molt pitjor que la que estem vivint actualment, donant per veraces les amenaces de violència que s’ha dit que es van rebre al Palau de la Generalitat. Per contra, hi ha qui pot pensar que actuar d’una manera paternalista amb ciutadans adults va ser un error i que, en el pitjor dels casos, si la defensa activa de la declaració d’independència hagués sortit malament, no estaríem pitjor del que estem. Jo mateix sóc d’aquest segon parer. Sigui com sigui, els fets ja no es poden canviar i la realitat és que tots els partits van acatar el 155 decidint concórrer a les eleccions i que després de la declaració d’independència fallida del dia 10 d’octubre i de les batzegades dels dies següents ja no es tenia massa credibilitat per fer res amb cara i ulls.
D’aleshores ençà, la intensitat dels plantejaments de desobediència vers l’Estat espanyol o, millor dit, d’obediència al mandat democràtic independentista, han anat perdent intensitat. El que hauria d’haver començat com una defensa de les institucions catalanes als carrers davant la declaració d’independència va acabar derivant cap a un possible retorn del president exiliat i, finalment, ha acabat degenerant cap el suport a una hipotètica investidura telemàtica que ja no té res a veure amb el punt de partida inicial.
Arribats a aquest escenari toca un moment de reflexió, de replegament i d’acumulació de forces. En aquest sentit, és important tenir en compte que l’únic que té l’independentisme ara mateix és la força del seu vot de resistència del passat 21 de desembre, que no és poca cosa si ho mirem amb perspectiva històrica. Ara per ara, per no tenir, no té ni el control efectiu de les institucions autonòmiques catalanes. És per això que és molt important procurar que cada pas que es faci en aquestes setmanes que han de precedir la investidura sigui fet amb la màxima cautela per evitar fer saltar pels aires aquest patrimoni. El moment de l’audàcia estava situat en els dies immediatament posteriors al referèndum i es va deixar escapar. Ara no tindria cap sentit posar tot el capital en risc per desobediències menors en qüestions estrictament simbòliques.
