La fractura social és un tema central de la campanya del proper 21D, perquè així ho han volgut els partits del 155: Cs, PSC i PP. Fins i tot els comuns s’hi han afegit prou gustosament, aprofitant aquest marc mental per veure si algú els veu a ells com a solució d’aquesta hipotètica situació.
La cohesió social ha de ser una prioritat de qualsevol moviment polític democràtic. El catalanisme i l’independentisme així ho han fet, defensant per exemple la immersió lingüística com una de les eines clau de la unitat civil de la societat catalana. Així ho va entendre Òmnium Cultural, quan ara fa uns anys va orientar la seva acció cap a renovar la línia de “som un sol poble” reivindicant la immigració com un dels fets constitutius del país i explicant-nos que la identitat catalana també es va forjar a través de les lluites compartides.
L’altra qüestió que faríem ben fet d’atendre és que la fractura social realment existent no és per motius identitaris sinó de classe. La pobresa i la precarietat existeixen, i la crisi les ha aguditzades. Però, d’aquesta fractura, no se’n parla tant.
Perquè la perspectiva amb la qual els partits antiindependentistes es refereixen a la fractura és tota una altra. Per a ells és molt més un projecte per assolir, i no pas la constatació d’una realitat que cal superar. Quan José Maria Aznar va amenaçar el 2012 que “abans que Espanya es trencarà Catalunya” no estava diagnosticant. Estava explicant-nos quina seria la línia prioritària d’acció de l’Estat i dels seus aliats a Catalunya.
Perquè l’única manera que no triomfi l’opció independentista és que es produeixi, realment, aquesta fractura de la qual parlen. Que quedin cristal·litzats dos grans blocs civils incomunicats i que això signifiqui un empat a llarg termini. I per això s’extremen a fomentar-la a través dels seus discursos. És, per exemple, el que fan majoritàriament els mitjans de comunicació espanyols —els públics que controla el PP i els privats que controlen grups empresarials oligàrquics. En aquests mitjans les opinions independentistes hi estan infrarepresentades, com es pot comprovar en l’informe que ha fet el Consell Audiovisual de Catalunya, que, a partir de l’anàlisi de 125 tertúlies, dona com a resultat un contrast entre TV espanyoles i catalanes: mentre que a TVE1 només es van expressar un 2,1% d’opinions favorables al referèndum, a TV3 van ser el 55,4%. Aquesta infrarepresentació provoca que els raonaments independentistes no siguin escoltats per qui s’informa a través de les TV espanyoles, i no són pocs catalans i catalanes els que ho fan.
I aquí tenim un problema important, perquè l’independentisme ha crescut fonamentalment a través del raonament polític, no tant apel·lant a identitats nacionals preexistents. Quan el Centre d’Estudis d’Opinió pregunta als partidaris de la independència els seus motius, ens trobem que són, en la immensa majoria, raons instrumentals com ara guanyar capacitat de gestió o millorar/crear el model de país. Tan sols un 15% es refereixen a motius identitaris. Per contra, els motius dels contraris a la independència sí que tenen aquest pes, ja que més de la meitat responen que volen “preservar la unitat d’Espanya” i encara un 7% més es refereix explícitament al sentiment identitari.
Per tant, consolidar una fractura impedint que una part de la societat catalana accedeixi al debat sobre la independència, és un projecte estratègic. Més encara si s’acompanya d’una demonització de l’independentisme com a moviment pretesament violent o crispat. Aquesta segona vessant de la desinformació, complementària a la que hem esmentat respecte a les tertúlies, també hauria de ser objecte d’algun estudi periodístic acurat. El llenguatge, les imatges i la tria d’informacions que han fet servir la majoria de mitjans de comunicació espanyols han servit per construir un punt de vista demonitzador, per tal que algú pugui sentir la seva identitat espanyola amenaçada. Quan el cert és que els independentistes hem dit, del dret i a l’inrevés, que hom pot sentir-se espanyol, voler la independència i continuar sent espanyol en la República Catalana.
Així doncs, si no hi ha altres espais de sociabilitat política, i la gent s’informa prioritàriament a través dels mitjans, serà molt més difícil trencar el sostre de vidre, consolidar el 50% d’electors que, aproximadament, donen suport a la República, i augmentar-lo de manera folgada.
I aquí entrem en un aspecte que tractarem en la segona part d’aquest article: l’Estat i els seus aliats necessiten debilitar aquests espais de sociabilitat. I per això han situat en el punt de mira l’escola pública, un àmbit en el qual hi ha barreja i transversalitat popular i que precisament per això és clau en la cohesió i contra la fractura.
