On és l’Espanya republicana?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

És una mala notícia. Una dissortada notícia. I ho és enmig d’aquesta conjuntura política merament emocional. De política sense rerefons i d’emocions molt adulterades. El procés català ha desvelat l’existència d’un únic model d’Espanya: uniforme, unidireccional, unívoc. És la constatació de la victòria d’un règim imposat i de la fermesa de l’herència franquista. I no perquè grups de fatxes traguen del corral heràldic qualsevol fauna de depredadors aeris. Això és només una mostra folklòrica d’un pensament ja normalitzat, profund i fet genètica de la por durant 40 anys de dictadura.

La realitat és més greu. I ho és per aquest pacte, molt de la Moncloa, de tornar a fer girar enrere els rellotges, quatre dècades, sabent fil per randa què passarà, on serem, què no serem. La veu a l’uníson de Rajoy, Sánchez i Rivera adopta un to de psicofonia insuportable i a l’esperit, és a dir, ectoplasma, de la Transició ja li queden menuts els llençols de pana i tergal. Tan benestant, profitosa i ben alimentada ha estat la cursa de la història. Torna a passar el fil pel mateix ull de l’agulla, que sempre és menut, asfixiant, incapaç de cedir ni que siga com a esfínter i on, de fet, ningú ha vist mai transitar cap camell.

La Transició és l’única oferta que Espanya es fa a ella mateixa. Com si aquell haguera estat un temps pacífic de diàlegs immaculats i reconciliadors. Com si no hi haguera hagut vora 600 morts. Ni les tortures policials. Ni ETA ni el Grapo. Ni els ultres matant advocats laboralistes a Madrid o els agents sota la responsabilitat de Manuel Fraga disparant contra vaguistes a Gasteiz. Com si callar, continuar callant, no haguera estat una imposició. Un article 155 qualsevol, com també ho és la Llei de Seguretat Ciutadana amb la seua disposició final de calbot per legalitzar, fins que la ineficient Europa diga el contrari, la vulneració dels drets humans (i això vol dir morts, molts morts) a les tanques de les ciutats colonials de Ceuta i Melilla. Més recialles franquistes, per cert.

És aquesta l’única Espanya possible? No se’n veu una altra. Amb aquell dictador que fa testament al llit i situa al poder un monarca que ningú no vota i que també morirà còmodament al llit. Un monarca que nomena a dit un altre monarca que tampoc és votat. I la roda de la Transició va girant amb seccions fixes al Telediario on se segueix l’agenda de Felip VI, la trajectòria tèxtil de la reina i l’alegria infantil i molt ben educada de les filles. Tot sense retre comptes, sense saber de pressupostos ni despeses, sense cap obligació de codi penal per corrupció i robatori. 

On és l’Espanya republicana? Com és possible que el Partit Socialista haja blanquejat el Partit Popular durant una sessió de Senat on la deontologia es confon amb l’odontologia i on la capacitat de renúncia del socialisme espanyol, il·limitada, va de la república a l’autonomisme. Una pedrada al cor de l’essència, de les ideologies clàssiques i fins i tot de l’etimologia. Socialisme? Partit Polític? Crida l’atenció aquesta mena d’apèndix en què s’han convertit Pedro Sánchez i Albert Rivera, cambrers de Rajoy en l’Espanya del monocultiu de l’oci turístic. O majordoms, safata en mà, del gran àpat constitucional.

I els intel·lectuals? N’hi ha, d’això, a Espanya o són ja tots súbdits del gran virregnat del Perú? Els fulls patriòtics en què s’ha convertit tota la premsa de masses a Madrid també són una trista nota necrològica. On és l’Espanya de la ràbia i de la idea que demanava Antonio Machado? El país tricolor, el país republicà, d’esquerres, si és possible. Perquè ningú no ha plantejat com de necessari és aplicar medicina forense a la Transició i proposar un nou model de societat hereu d’aquell altre escapçat avant la lettre per un 155 escrit des de les casernes o les cavernes, tant se val? Per què no es planteja la idea d’una república espanyola, federal, de nova constitució, com a model alternatiu al procés català? I per què no que aquella república que els catalans proposen siga per a tothom? On són i què diuen els alcaldes del canvi? On és la Manuela Carmena hereva de l’antifranquisme? I el Joan Ribó ecocomunista que ha passat mitja legislatura penjant banderes republicanes del balcó consistorial? Què passa amb els alcaldes de Compostel·la, de Cadis...? 

És un silenci que fereix. Un sentiment de paràlisi o aquesta presència de país, d’una de les dues espanyes que sempre et glaça el cor. I un voldria dir que ho sent, catalans, que dret a decidir sí, però per rigorós ordre d’entrada. I que primer toca debatre, votar i proclamar la nova República espanyola.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Tarín
Sergi Tarín

Cronista i periodista valencià.