En una societat democràtica, en teoria, allò que fa de corretja de transmissió entre la ciutadania i els seus governants és la vinculació del programa electoral com a contracte. És d’aquesta manera que tots nosaltres deleguem temporalment la capacitat de prendre decisions als que esdevenen els nostres representants durant una legislatura. Si dic que ho és “en teoria” és precisament perquè malauradament estem acostumats al fet que aquests acords entre electors i elegits es trenquin freqüentment. Un cop els polítics aconsegueixen allò que volien dels seus ciutadans –és a dir, el vot-, molts d’ells obliden els seus compromisos, ja sigui perquè s’adonen de la dificultat de posar-los a la pràctica, la qual cosa podrien haver meditat millor abans, o bé perquè ja directament no tenien cap interès en fer-los realitat i només els havien utilitzat com a reclam, perpetrant així una estafa massiva.
El que ha esdevingut massa habitual hauria de ser una anomalia. Quan aquesta anomalia s’ha generalitzat, s’ha pogut visualitzar un distanciament entre els ciutadans i les institucions democràtiques que després és molt difícil de reparar, com qualsevol confiança que es trenca una sola vegada. Sorprèn que aquests dies estiguem llegint com si fos el més normal del món, que diversos actors, que van des d’Artur Mas al PSC passant pel diari Ara, demanen al president i al govern de Catalunya que renunciïn al compromís de fer efectiva una declaració d’independència. Sorprèn, precisament, perquè estan demanant als representants legítims del poble de Catalunya que donin per trencat l’acord amb els seus electors i actuïn com si tinguessin dret a l’enganyifa i esdevinguin il·legítims. Em sembla realment esperpèntic que hi hagi qui es vegi amb prou valor per defensar obertament un frau de tal magnitud sense que li caigui la cara de vergonya.
Seguint amb la idea dels compromisos presos, la situació política catalana fa que haguem de parlar també dels que van prendre els electors a l’hora d’escollir representants. Quan nosaltres emetem un vot en un determinat sentit, ens obliga com a mínim a dues coses. La primera d’elles és a fer la suficient pressió per tal que els nostres representants no s’oblidin del que van prometre i ho acabin complint. En alguns països hi ha molts més mecanismes de control, per fer pressió al llarg de la legislatura, que no pas dels que disposem aquí. Ara mateix penso en Suïssa i el seu sistema polític que facilita moltíssim la celebració de referèndums i l’impuls d’iniciatives legislatives populars. Malgrat la gran distància amb els suïssos, tenim la possibilitat d’expressar-nos de diverses maneres i fer que els nostres governants sentin el nostre alè al clatell. Per tant, estem obligats a fer-los saber que volem que compleixin el que ens van prometre: ens van dir que el referèndum seria vinculant i també ens van afirmar, posant-ho al programa electoral, que al llarg d’aquesta legislatura proclamarien la independència. Que no era un assumpte de resolució fàcil ho sabia tothom que parlés seriosament: i què?
L’altra obligació que tenim com a electors, molt important en els moments de dificultat, és la de donar suport als nostres governants quan realment estiguin complint amb allò que vam acordar. Sovint, des de l’espanyolisme, es pinta la causa independentista com la dèria de quatre folls arribats per art de màgia al capdavant de les institucions catalanes. Nosaltres sabem perfectament que això no ha estat així. Als nostres polítics els vam començar a empènyer cap aquí amb les primeres manifestacions massives dels anys 2006 i 2007. Ho vam tornar a fer l’any 2010 amb la gran manifestació al Passeig de Gràcia, com també vam seguir insistint amb les consultes populars que es van estendre arreu del país. Els hem seguit burxant amb les manifestacions descomunals de cada Diada i els hem ordenat el que havien de fer votant en diverses eleccions i en el referèndum del dia 1 d’octubre. La responsabilitat de la situació política de Catalunya és única i exclusivament nostra i, com que som persones adultes, ens n’hem de fer càrrec fins a les últimes conseqüències.
