El nostre capital és la gent

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un parell de dies abans del referèndum vaig assistir a una reunió d’un Comitè de Defensa. Desenes de ciutadans de totes les edats i condicions estaven reunits en un local parlant de com defensar el col·legi electoral a través de la resistència pacífica. S’hi donaven instruccions bàsiques de com situar-se al voltant del punt de votació, a quina hora seria bo que tothom hi fos, es repartien torns perquè al llarg del dia sempre hi hagués una quantitat important de gent, s’establien punts de vigilància a les entrades del municipi...

En aquella reunió hi va haver una escena que em va fer reflexionar sobre la gravetat del moment. Una àvia va prendre la paraula i va fer un comentari sobre què podíem fer en cas que arribés la policia. Aquella senyora distava molt del perfil de radical exaltat, ni era una colpista, ni una fanàtica. Era algú que segurament havia complert les normes disciplinadament al llarg de tota la seva vida, que ha pagat sempre tots els impostos, que té una bona convivència amb els seus veïns, que diu “bon dia” i “passi-ho bé” quan es creua amb algú per un carrer del poble. Aquella senyora es lleva al matí i va a comprar el pa sense crear cap aldarull pel camí i quan arriba la nit se’n va a dormir aviat sense haver cremat cap contenidor ni haver fet cap pintada en cap paret.

Que aquella persona -i moltes més com ella- estigués parlant de com escapolir-se de la policia volia dir que l’Estat havia fracassat estrepitosament. Volia dir que la gent normal d’aquest país veia trencat el contracte social, considerava l’Estat com una cosa aliena i començava a organitzar-se per actuar-ne al marge. Si el referèndum del dia 1 d’octubre es va acabar fent, no és només per la determinació del govern de Catalunya –que també- sinó, sobretot, perquè la ciutadania considerava més legítim fer-lo que no pas el monopoli de la força dels cossos policials enviats als nostres carrers amb la intenció d’impedir-lo.

És cabdal captar la magnitud de la força de la ciutadania per entendre el moment polític que viu Catalunya. D’ella depèn que es faci efectiva una declaració d’independència i d’ella depèn que el 155 s’apliqui o no, tal com d’ella va dependre que el referèndum s’acabés portant a la pràctica. Per més que la premsa espanyola i els polítics madrilenys s’entestin en pintar una situació creada per uns líders enfollits disposats a rebentar Espanya a qualsevol preu per pura malícia, la realitat és que som on som només perquè centenars de milers de persones anònimes han empès cap a aquesta direcció. Hi som perquè nosaltres, els ciutadans, hem volgut ser-hi fins i tot jugant-nos-hi el físic.

Dimarts passat, quan el president Carles Puigdemont va pronunciar el seu discurs al Parlament de Catalunya jo era al passeig de Lluís Companys de Barcelona, seguint-ho des de les pantalles gegants que s’hi havien instal·lat. Les paraules del president van anar fent un crescendo que anava engrescant cada cop més els ciutadans que estaven allà congregats. Eren gent com aquella senyora, persones normals que han posat totes les seves esperances en construir una realitat millor a la que ens ha tocat viure. Al final del seu discurs va arribar el gerro d’aigua freda: la suspensió, sense posar terminis, d’una declaració que no s’havia arribat a fer.

En aquell moment les cares es van allargar, es van sentir xiulets i fins i tot algun insult. Hi havia qui plorava de ràbia. La gent va començar a marxar com aquell que està en una obra de teatre dolenta i se sent estafat .Si els haguessin cobrat entrada, molts haurien anat a la taquilla a reclamar que els tornessin els diners. Sentien que havien jugat amb els seus sentiments i amb les seves il·lusions i s’escampaven pels carrers adjacents mirant a terra i sense pronunciar gairebé cap paraula.

L’únic capital que tenim per afrontar aquesta travessia és l’esperança de la gent. No tenim res més. Que mai no torni a passar, si us plau, que uns jocs de mans d’última hora als passadissos del Parlament ho posin en risc: és una temeritat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).