De la nit electoral del 24 de maig de 2015, la que significà el canvi de cicle polític al País Valencià, hi ha una imatge increïble que, com si es tractara d’una aparició mariana, tan sols van poder contemplar uns pocs privilegiats. Va produir-se a l’antiga seu del PSPV del carrer de Blanqueries, ara reconvertida en hotel.
Era més enllà de la mitjanit, quan acostumen a passar aquest tipus de fenòmens. Després del seu discurs triomfalista davant una militància enfervorida, el presidenciable Ximo Puig es predisposava a pujar a la quarta planta, la més noble de l’edifici, acompanyat d’Alfred Boix, José Manuel Orengo i Antoni Such. La guàrdia de corps. El seu cercle de confiança.
Encara que les portes de l’ascensor ja estaven tancant-se, el periodista Manuel Salvador Jardí, desafiant totes les lleis de la física, va fer-se un lloc per aquella escletxa. Només el primer Ronaldo Luís Nazário de Lima, amb 19 anys, ho hauria pogut aconseguir.
Jardí va aplicar les màximes dels llibres d’autoajuda —“voler és poder”, “l’única batalla que es perd és la que s’abandona”, “rendir-se no és una opció”...— per colar-se en aquell ascensor amb destinació al paradís, és a dir, al despatx del secretari general que en tres o quatre setmanes havia de presidir la Generalitat. “Dichosos los invitados a la cena del señor”, en llenguatge eucarístic. I “los autoinvitados”, caldria afegir.
En 2012, Manolo S. Jardí ja va maniobrar perquè Ximo Puig el situara al consell d’administració de RTVV
Aquella nit Jardí va adherir-se a l’esquena de Puig com si el president in pectore fora un sherpa, i ell, un turista britànic d’edat avançada entestat a coronar l’Everest. Dos anys i mig abans, de manera més discreta, ja havia maniobrat perquè el líder dels socialistes valencians el situara al consell d’administració de RTVV. I Puig, que tenia compromeses les places del PSPV, va traslladar la petició a la coordinadora general d’Esquerra Unida, Marga Sanz, qui va accedir col·locar-lo en l’únic seient assignat a la seua formació. Corria l’any 2012 i en duia 33 a Canal 9. Des de la primera fornada.
A l’òrgan rector de l’ens públic, Jardí va coincidir amb un vell conegut seu, Rafa Xambó, que hi figurava per la quota de Compromís. Un altre clàssic de l’esquerra autòctona que destaca per l’excessiva loquacitat. Amics per sempre, Xambó havia patrocinat l’aterratge de Jardí com a professor associat del departament de Sociologia i Antropologia de la Universitat de València.
Són carn i ungla, i en ocasions, han tingut vides paral·leles. En 2007, Xambó va fer saltar pels aires el primer Compromís, del qual formava part EUPV, per la seua voluntat d’accedir al consell d’administració a penes un mes després d’haver afirmat, en una columna d’opinió publicada al diari Levante-EMV, que l’esquerra havia de deixar buides aquelles cadires: “Encara no comprenc com els adversaris polítics [del PP] han acceptat participar en el Consell d’Administració de RTVV, i més encara, com tornaran a acceptar formar-ne part per un jornal i uns quants viatges”.
Abans d’accedir a un càrrec públic de confiança, Jardí havia cultivat com ningú el camp semàntic sobre la matèria: pessebre, menjadora, endollats, pagueta i apessebrats
La crítica als càrrecs de confiança dels partits polítics ha estat, precisament, un dels leitmotivs de l’obra escrita de Jardí. En les seues nombrosíssimes col·laboracions de premsa —a El País, Cartelera Turia, EL TEMPS...— ha cultivat com ningú el camp semàntic sobre la matèria: pessebre, menjadora, endollats, pagueta i apessebrats han sigut algunes de les seues paraules fetitxe. En primera instància, a cara descoberta, des de la tranquil·litat que li proporcionava el seu lloc de treball indefinit a Canal 9. Des de novembre de 2013, a partir del tancament sobtat de la radiotelevisió pública, a través d’un perfil anònim de Twitter —Pastís Valencià— des del qual fustigava sense pietat polítics i periodistes.
El perfil en qüestió, curiosament, va cessar l’activitat armada justament abans que Manolo Jardí fora contractat, amb sou de subdirector general, com a cap de comunicació de l’empresa pública Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV). En aquell moment va deixar la universitat i la redacció d’una tesi sobre la Turia —no la cervesa, sinó la cartellera— que estava dirigint Xambó.
Entre 2017 i 2020, com a càrrec de confiança del Botànic, Jardí va percebre un total de 209.005,99 euros
Jardí va ocupar la direcció de comunicació de FGV —un càrrec de confiança, per designació directa— entre l’1 de gener de 2017 i el 30 de novembre de 2020, període durant el qual va percebre 209.005,99 euros repartits de la següent manera: 50.365,62 en 2017, 51.320,60 en 2018, 53.387,08 en 2019 i 53.932,69 en 2020. Abans del seu nomenament, l’empresa no comptava amb aquesta funció de l’organigrama, i la seua baixa per jubilació, l’any 2020, no va ser coberta.
A FGV també hi va trobar encaix gràcies a la connexió amb els socialistes. En virtut d’un polèmic decret, al PSPV li corresponien un parell de contractes d’alta direccció, amb rang de subdirector general. L’un va recaure en Jardí, i l’altre, en el camaleònic militant socialista Francesc Romeu. Cap dels dos no van ser proposats per la consellera del ram, María José Salvador, i Compromís, de la seua banda, va deixar-ne vacant el que li pertocava.
La seua estrena com a assalariat de l’Administració —en plena època nadalenca, la dels pessebres— no va desactivar per complet el costat irreverent de Jardí. I és que, en febrer de 2019, a través del seu compte personal de Twitter, el cap de comunicació de FGV responia de manera sarcàstica, en primera instància, i masclista, en segona, a qui era síndic socialista, Manolo Mata.
Jardí, com a director de comunicació de FGV, ja va generar un conflicte al Botànic en preguntar si Mireia Molla “era” bona o “estava” bona
Després que Mata lamentara per Twitter la no continuïtat de Mireia Mollà a les llistes de Compromís de cara als següents comicis, Jardí va escriure això: “Una pèrdua? Però si té càrrecs des que va prendre la comunió!”. Quan Mata li va contestar “és molt bona”, Jardí va replicar amb un concís “és o està?” que fins i tot va merèixer la reprovació pública de l’aleshores vicepresidenta, Mónica Oltra. Malgrat tot, després de ser forçat a esborrar aquell comentari i d’escriure un lacònic “disculpes”, va poder mantenir la nòmina pública.
I és ara, assaborint la jubilació daurada, quan se sent plenament alliberat. Especialment en els últims mesos, que han precedit la campanya electoral, Jardí ha exhibit la seua vehemència sense escrúpols. Sense passamuntanyes ni comptes pretesament enigmàtics, està fent una crida a no votar els partits que conformen el Govern del Botànic, ni tan sols com a mal menor davant un possible ascens de PP i Vox.
“Per a fer polítiques de dretes, ja està l’original. Per administrar misèria i garantir pessebre… No amb el meu vot”
La cascada de retrets no té fi. “Per a fer polítiques de dretes, ja està l’original. Per administrar misèria i garantir pessebre… No amb el meu vot”, va escriure un dia. “A mi que m’ho descompten dels impostos. No vull duplicitats ni pessebres. Mort a la partitocràcia. Cap vot al règim del 78”, va deixar anotat un altre dia. “Si no hi ha on triar i el sistema està trucat, no és precís votar i penedir-se l’endemà. Sense complexos”, expressa en un altre moment.
Fins i tot va més enllà i entra en la desqualificació personal. Així, després que Compromís anunciara amb un vídeo del protagonista la inclusió del músic i cantant Miquel Gil en la seua candidatura a Les Corts, Jardí va efectuar aquest comentari: “Xe, Miquel, què t’han posat en l’aigua?”. En 2015, Jardí i Gil van tancar, simbòlicament, la candidatura d’Esquerra Unida al seu municipi, Catarroja (Horta).
“Compromís és més espanyol que el general Moscardó”
Ara, en canvi, Jardí no vol saber res de cap partit botànic i ho propaga amb gran entusiasme. En té per a tots, però sobretot, per a Compromís i els socialistes. “Compromís és més espanyol que el general Moscardó”, opina dels primers. “L’espoli continua i no sou útils. Li doneu suport a Sánchez a canvi de no res”. Quan algú fa una crida a votar el 28 de maig, Jardí respon amb menyspreu: “Ja estem amb la mateixa murga de la il·lusió, alegria, etc. No m’espereu”.
Als socialistes els dedica paraules més gruixudes encara: “Socialdemòcrates al servei del capital més promiscu. No els votaré ni per error. A fer la mà”, li diu al PSPV. “El PSOE és de derechas y desde su consejero delegado hasta el último con nómina pública lo saben. El mayor defensor y sustento del Régimen del 78, monarquía corrupta, Íbex 35, jerarquías católicas…”, sentencia un altre dia.
No, Jardí, no pensa votar el dia 28. En fa proselitisme i, davant una eventual derrota, avisa: “En cap cas podran fer responsables del seu fracàs als electors que no hagen combregat amb el vot de la por. Decebre expectatives i incomplir promeses comporta un cost. Ja fa molts anys que soc exvalencià. Açò és terra erma. Passe”.
“Els partits i partidets de la demarcació s’adapten a compte de càrrecs i paguetes, i continuen ofrenant. Els votarà la figa de la moma”
“El meu nas ja ha patit prou. Mai més a partits i polítics instal·lats i encantats d'haver-se conegut. I sempre apel·lant al vot de la por. Que les den”, ha proclamat Jardí. “Els partits i partidets de la demarcació s’adapten a compte de càrrecs i paguetes, i continuen ofrenant. Els votarà la figa de la moma”.
Un mes i mig enrere, després que el seu gran amic Xambó —molt crític amb el Botànic, però que sí que ha manifestat la seua intenció de votar per barrar-li el pas a la dreta— afirmara que l’acció de govern “fa molta vergonya, posa ben difícil demanar el vot”, Jardí va confirmar el que ja havia repetit: “No pense votar-los. No cal que demanen res”.
Ens trobem, definitivament, davant un cas únic a la història: el d’un càrrec públic progressista que, després de pidolar una feina molt ben pagada —i no precisament estressant— que li ha permès cobrar 209.000 euros en a penes quatre anys i arredonir la seua jubilació, fa una crida en favor de la desmobilització de l’esquerra. Pot semblar un miratge, una il·lusió òptica, fins i tot una al·lucinació. Però no, és ben real. Tan real com la vegada que va colar-se, enganxat a l’esquena de Puig, entre les portes de l’ascensor que conduïa a la quarta planta del PSPV.
